Jordi Ginesta (Toulouse, 1959) és més conegut que el propi Dakar. Fa 28 anys que va com a camió d’assistència al ral·li més prestigiós del Món. La resta de l’any cuida el seu negoci, Moto Servei, el concessionari oficial de motos Ducati.

–Gairebé tres dècades d’experiència en una carrera que coincideix sempre amb el seu aniversari, el 3 de gener. Alguna vegada haurà oblidat que feia anys?
–Després de tantes edicions, algun any se’t passa, sí. Són dates complicades perquè ja ha començat el ral·li i més d’una vegada m’han hagut de recordar que és el meu dia.

–Té pastís, quan se’n recorda?
–Hi ha massa feina, però moltes vegades han tingut el detall, sí.

–Com s’ho fa per anar cada gener?
–Jo estic en contracte fa uns vuit anys amb l’equip Boucou Assistance. Vaig tenir tres anys el meu camió propi, deu anys més amb Epsilon. Vaig començar amb Camper, amb Carles Mas. Era el 1986 i jo tenia 27 anys. Justament vaig debutar pel desè aniversari del Dakar, el més dur de la història, amb la famosa per les dunes d’Algèria que va deixar fora de carrera al 70% dels participants.

–Sempre l’hem vist pujat a un camió d’assistència; mai se li ha passat pel cap competir?
–Francament, no. M’agrada més ajudar. De fet amb els camions ja competeixo, tot i que la prioritat és assistir els altres pilots. He fet alguna etapa de top 20 perque no tens feina... i vas a fons a intentar fer un bon temps.

–Què li aporta el Dakar després de tants anys?
–Aporta il·lusió. Cada any compto els dies per tornar-hi. Hi ha gent amb més anys que jo i tots coincidim en què això enganxa. Es porta a la sang... Potser perquè cada any passen coses diferents.

–Quant li queda al comptador d’edicions?                                                                                                                                                             –Si puc arribar als trenta seria fantàstic.  No miro més enllà. Per a l’any que ve m’han proposat ser cap de l’equip d’assistència. Això sí que seria fantàstic...

–Aquest 2018, després de tot un any preparant el camió i als set quilòmetres del primer dia peta. Què va passar?
–Encara no ho sé. Va gripar la part baixa del motor, impossible de reparar. Encara avui ens preguntem què va passar. El 16 febrer que arribarà el camió farem diagnòstic, s’ha d’aprendre perquè no torni a passar.

–Com s’ho va fer la resta de dies?
–15 dies arrossegat amb un camió davant i un altre darrere. Veus com no t’avorreixes? Cada any vius coses diferents. És curiós.

–Quin ha estat el gran mal d’aquesta edició?
–Per mi ha fallat que s’ha fet un Dakar per motos. Per a la resta, hi havia llocs inaccessibles i això es massa. Aquí el que portava Peugeot o un cotxe preparat podia accedir a alguns punts impossibles però per a la resta... Han posar el llistó massa alt en aquest aspecte quan potser no és necessari. Al Dakar, duresa hi ha sempre.