Àxel Sánchez va créixer a Andorra la Vella i amb 24 anys dilluns va preestrenar el seu documental Thanatos a Barcelona, fruit del seu treball de final de carrera a l’Escac i d’una mena de viatge interior després de perdre l’avi, que el va portar a connectar amb una anciana desconeguda de Galícia. 
 
–De què tracta el documental?
–És un curtmetratge de 12 minuts, un retrat de la Peregrina, una senyora de Galícia de 85 anys, que viu sola al petit poble de Combarro i explica la seva experiència sobre la vida i sobre com es prepara per morir. 

–Quin és el seu vincle amb la Sra. Peregrina?
–Hi ha uns quants antecedents que m’acaben portant fins a ella. Fa dos anys el meu avi va morir i un mes després havia de començar a desenvolupar el treball de final de carrera i tenia aquesta pèrdua molt present. Sabia que volia fer un documental i no podia pensar en res més, així que vaig decidir en un inici fer un documental sobre la tanatopràxia i vaig entrevistar-me amb moltes persones però estava una mica desil·lusionat perquè el que vaig trobar a Barcelona era tot molt de negoci i tot concentrat en dues o tres empreses. 

–I va anar a Galícia buscant autenticitat?
–Un amic meu em va explicar que allà era un procés més casolà. Vaig conéixer un tanatoprector gallec i sobre això havia de ser el documental però casualment vaig trobar-me amb la Sra. Peregrina i vaig decidir canviar tot el documental.  

–Què el va captivar?
–És una persona molt especial, amb moltes coses per dir al món, amb molt de carisma i molt oberta, també davant de la càmera. Jo volia fer una peça que fos bastant honesta i no m’acabava de quadrar amb el tanatopractor. La Sra. Peregrina també aportava un filtre emocional, una connexió no només a través del coneixement. Només veient el documental ja t’estimes a la senyora.  

–Ja ha vist el documental la protagonista?
–Encara no. Estem organitzant per anar al març a fer una preestrena a Galícia i que vingui ella amb la família.

–Ara, quina serà la trajectòria de Thanatos?
–M’agradaria presentar-lo a alguns festivals i que en guanyés algun, d’això se n’està encarregant la productora de l’Escac. No tinc pensat de vendre’l perquè és un format que no té molt d’interès comercial, són 12 minuts, a les televisions no els interessa. Més que res és una carta de presentació pels meus projectes de futur.  

–El veurem al Festival Ull-Nu?
–M’encantaria però aquest any segur que no serà perquè ho vaig intentar però vaig arribar un dia tard a la presentació de les peces. Tant de bo per l’any vinent. 

–I com a públic?
–Sí, no me’l perdré.