Joana Biarnés (Terrassa, 1935), va ser la primera fotoperiodista a Espanya. Va trencar motlles fins que es va decebre del caire que prenia la fotografia amb l’aparició dels paparazzi i es va retirar durant 22 anys al seu restaurant d’Eivissa. El 2012, el gran públic la va redescobrir per casualitat. Ahir i avui visita Andorra en el marc de les activitats fora de concurs del Festival Ull Nu.

–Què està fent ara mateix?
–No paro: exposicions, xerrades, sobretot sobre el documental [Una entre tots]. Estic en un moment preciós de reconeixença de la gent que mai he esperat. Jo estava feliç a casa meva, amb el meu marit, que no ens sabem avorrir però, de sobte, irromp a la meva vida aquesta història i em fa molt feliç. 

–Què és exactament això que la fa tan feliç?
–Vaig bastant a l’exposició del Palau Robert perquè em fa falta, ho necessito. Veure la cara de la gent quan està sortint i em veuen. Hi ha gent que plora i em diu que li recorda la seva joventut, trobo unes expressions tan maques! I el gran reconeixement de la gent jove, no us podeu imaginar com em fa de feliç. Noies que em diuen que volen ser com jo, tenir força per lluitar com jo vaig haver de fer. Però jo els dic que ara és un moment molt difícil. 

«[A Andorra] Havia vingut amb el meu pare a fer fotos de carreres de bicicletes l’any 1958 o 1959»

–Més difícil que quan vostè va començar?
–Sí, et dic de veritat que sí. La tècnica i el progrés van molt de pressa i els sentiments queden enrere. Ara els joves i les dones joves més, ho tenen molt difícil. Quan jo vaig començar era jo contra molts i ara són molts contra tu perquè si una persona vol demostrar quelcom, hi ha molts al costat que no ho permeten perquè no és que no t’ho deixin fer però aquesta tècnica que et permet prémer un botó i tenir 600 fotografies deixa moltes coses enrere. 

–Això ha provocat una transformació o una pèrdua de l’essència de la fotografia?
–Per a mi, estem perdent molts valors. Jo escoltava tota l’entrevista abans de fer la foto, aleshores jo ja havia captat el sentiment del personatge. Esperava que em transmetés alguna cosa. Ara no, es prem el botó  d’un telèfon i vas corrent a la redacció del diari que sigui per portar la foto. No li pagaran però li diuen que no es preocupi que la hi signaran. Què vol dir que la signaran? L’has de signar! Aquí em revelo i moltes vegades m’he de mossegar la llengua. Però no ho puc evitar, no estic d’acord que es paguin deu euros per una foto en primera pàgina. És una vergonya. Així no es pot comprar material ni fer res.A la meva època ens podíem fer valorar però ara no es pot, guanya la rapidesa. 

–Vostè ha tornat a fer fotos. S’ha passat al digital?
–No, tinc una càmera analògica en blanc i negre, encara que sigui car. 

–Ha provat el sistema digital?
–Sí, però no l’entenc. A part d’això, tinc un problema de vista i ara ja només tinc un 25% de visió, si hagués de retocar en digital seria terrible. A part d’això em fa molta ràbia que a retocar o a editar les fotografies digitals li diguin revelar. Revelar només és tancar-se a l’habitació fosca, amb els líquids i que pugi la foto. Mirar una pantalla no ho és. I retocar ,per mi, també és una altra cosa. 

«És una vergonya que es paguin deu euros per una foto en primera pàgina. No hi puc estar d’acord»

–Quina?
–Recordo quan ens tancàvem al laboratori amb el meu pare amb una fulla d’afaitar trencada amb el sentit que quedava de punta i amb això anaves rascant a poc a poc una ratlleta que havia quedat i aleshores ja ho acabaves de fer amb el llapis o amb la tinta xina per clarificar. Això era retocar! Tinc aquesta discusió de termes amb la fotògrafa que m’ajuda a posar ordre a l’arxiu, amb qui compartim una sensibilitat molt propera i amb qui estem endreçant les fotos de Raphael.

–Amb l’objectiu de fer una exposició?
–Aquest és el desig. Estem preparant tot l’arxiu que tinc d’ell des de l’any 1968, hi ha una quantitat de material increïble, més de 6.000 negatius. Tenim molt de treball, volem fer una cosa molt maca.

–Els tenia ben ordenats?
–Sí, en aquest sentit he sigut molt meticulosa. Tinc els negatius en uns àlbums de paper de ceba antics i especificat el lloc on es van prendre les fotos: Nova York, Londres, Nicaragua... Això ens està ajudant molt. Hi ha molt material i, fins i tot, material dolent per part meva perquè vaig començar a fer-li fotos al Raphael el 1966, quan acabava d’entrar al diari Pueblo. I no és que em vulgui justificar però l’ego em va pujar perquè em van venir a buscar per anar a Madrid però en el meu interior jo sabia que no sabia res, només que no volia fer les mateixes fotos que els altres. Jo tenia aquest propòsit però una incultura total del món fotogràfic. Aleshores m’envien a Nova York amb el Raphael i tiro fotos com una boja però sense valorar la llum, perquè no vaig passar per un taller o per una escola de fotografia. Tot aquest sentit de la claror i de la llum el vaig anar incorporant sobre la marxa. 

–Com s’ho fa per fer fotos amb aquest 25% de visió?
–L’únic que agraeixo molt a la revolució digital és que, tot i que la càmera és analògica, l’enfocament és automàtic. 

–De quines coses fa fotos ara?
–Estic buscant la vida de les sabates, em va inspirar el sabater un dia que hi vaig portar un parell a arreglar. Vaig veure unes sabates precioses amb un taló gran amb l’etiqueta «siete euros poner tapas» i vaig pensar en què hauria trepitjat aquella  sabata fins a gastar les tapes.  

–Ho està fent en format de bodegó o fotografia de carrer?
–El projecte són totes dues, després del sabater he seguit als aparadors de botigues de totes les gammes. Ara em queda la sabata i la sabatilla actuant, haig de fer classes de ballet i de flamenc, tot l’ús de la sabata. 

–No és el primer projecte que fa després de tornar-se a penjar la càmera.
–No, un dia un amic metge em va convidar a un grup de pacients amb paràlisi cerebral, Prodis. Em van atrapar, vaig començar a fer fotos i estaven tan feliços! Vam acabar fent una exposició preciosa perquè hi ha tanta vida en aquesta gent! 

–Què ha canviat quan dispara ara i als anys 60?
–No ha canviat res, tinc la mateixa il·lusió i satisfacció per mi mateixa que les coses em surten com jo volia.

–Quan tenia el restaurant a Eivissa va deixar totalment la fotografia o feia fotos per plaer?
–No, ho vaig deixar totalment. Avui hem dinat amb uns amics andorrans que eren clients de casa i ho hem comentat, que ells no sabien ni que jo havia estat fotògrafa. Sóc de passar pàgina, quan dic que s’ha acabat, s’ha acabat. Ara, com que sé demanar perdó, també ser tornar que és el que estic fent ara. 

–Va remoure molts fantasmes la tornada?
–No, sempre explico que tinc tres passions a la vida: la fotografia, el meu marit i la cuina. 

–I quan van tornar a buscar-la com a fotògrafa, què va passar?
–El Cristóbal Castro, un company de Terrassa, que havia estat fent recerca sobre els aiguats del 1962, va parlar amb el Jordi [Rovira, l’autor del documental] sobre el meu arxiu. Va venir i va dir que hi havia un tema de reportatge impressionant. Ja té 11 premis i un recorregut brillant. Gràcies a ell molta gent sap qui sóc. Cada vegada que el veig, m’emociono igual. 

–Vostè havia vingut a Andorra com a professional?
–Havia vingut amb el meu pare a fer fotos de carreres de bicicleta, devia ser l’any 1958 o 1959, quan començava a ajudar-lo.