Fermí Reixach (Lloret de Mar, 1946) és l’avi de la Frida a Estiu 1993, l’aclamada òpera prima de la directora Carla Simón, un dels quatre llargmetratges a concurs de la sisena edició del Festival Ull Nu, en marxa fins al dissabte. La pel·lícula ha recollit èxits per allà on ha passat: Berlín, Màlaga, els Goya, els Gaudí... Es tracta d’una història molt difícil explicada amb naturalitat des de l’òptica de l’alter ego de Simón als sis anys, la Frida, quan va quedar orfe i va haver d’anar a viure amb els oncles, interpretats per David Verdaguer i Bruna Cosí. La cinta es va projectar ahir al vespre al Teatre Comunal, al límit de les 250 persones d’aforament i el públic va poder interactuar en un debat posterior al film amb Reixach. 

–Quan estàveu rodant la pel·lícula teníeu la sensació que tindria aquesta bona acollida?
–No, sabíem que era una història molt especial perquè era una cosa personal de la directora, tractada d’una manera diferent. Ella feia molt d’èmfasi en què tots fos molt de veritat, que es veiés realment el personatge i no l’actor. La sorpresa va ser quan, primer de tot, la pel·lícula va anar a Berlín i vam comprovar que realment havia guanyat el premi i, des d’aleshores, ha estat un reguitzell de premis i de reconeixements. 

–Com va ser per a vostè participar en aquesta història, com a actor i com a persona?
–Sempre dic que sento la pel·lícula molt poc com a actor i més a nivell personal. Estic molt orgullós d’haver participat en un projecte tan personal.

–Com va conèixer la directora, Carla Simón?
–Estava treballant a Madrid i la Carla em va trucar un dia dient-me que havia pensat en mi, em va enviar el guió i em va explicar que era la seva història, que ella havia perdut els pares de petita. El fet de saber això, a mi em va tocar. A més, volia rodar tot a la Garrotxa, que és un paisatge que m’agrada i el gaudeixo. Jo sóc de Girona i sempre que puc m’hi passejo, tan sovint com sigui possible. Vaig tornar de Madrid un dissabte i l’endemà em va fer una audició i unes proves de càmera al seu estudi. Dos dies després em va dir que el personatge era meu.

–Quant de temps va durar el rodatge?
–Set setmanes, no va ser molt llarg. Totes les masies i llocs que apareixen són llocs on la Carla Simón ha viscut de petita perquè ella va estar a les Planes d’Hostoles, que és on encara viuen els seus pares. Aquest és un aspecte molt impressionant de la pel·lícula, poder utilitzar els mateixos escenaris per explicar una cosa tan personal i de manera molt honesta. Podia haver muntat un melodrama però tot és contingut i mostra la veritat. Crec que això és el que fa que el públic quedi enganxat. 

–Com va ser treballar amb dues nenes tan petites i amb tant de protagonisme?
–Les dues nenes [Laia Artigas i Paula Robles] són una meravella. D’entrada era establir molt un joc perquè elles no notessin la càmera quan arribava l’hora de rodar. Em quedo astorat de l’arc emocional que fa aquesta nena sense que hi hagi cap mirada que se’n vagi cap a la càmera, és impressionant i un dels èxits de la pel·lícula. La Carla va fer un càsting de 3.000 nenes i aquesta va ser la penúltima. 

–Com van aconseguir el vincle còmplice que s’aprecia a la pel·lícula?
–Vam fer tot un treball previ abans d’arribar a rodar. Vam assajar a la Masia on va créixer, amb les nenes i tothom. Al cinema, normalment, no hi ha un procés d’assaig tan llarg però tots vam haver d’involucrar-nos en aquest procés per establir un llaç familiar perquè no es notés que érem actors fent uns personatges. Trobo que en això la Carla va estar molt afinada, ella tenia molt clar inclús físicament com havíem de ser. 

–Vostè s’assembla a l’avi?
–Sí, vaig veure una fotografia quan estàvem a casa dels pares, em va impactar.