Sofia Leite, periodista a la televisió pública portuguesa des del 1989, és la coautora del documental els Portuguesos a les trinxeres (2008), que forma part de l’exposició Portugal e a Grande Guerra, inaugurada ahir al Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria.

–Com va sorgir el documental Portugesos a les trinxeres?
–La idea neix per a celebrar el 90è aniversari de la fi de la Primera Guerra Mundial i també de la constatació que molta gent a Portugal desconeixia que el país havia participat activament en el conflicte. Per tant, aquesta xifra rodona era una molt bona ocasió per recuperar el tema i divulgar-lo. 

«Vam constatar que molt poca gent coneixia la participació de Portugal a la Gran Guerra»

–Per què van triar aquesta perspectiva tan humana i familiar per explicar la història?
–Això van ser un cúmul de casualitats. Al principi, la idea era centrar-nos en l’armistici i en allò que Portugal va guanyar després de la Primera Guerra Mundial, ja que, finalment i malgrat la quantitat de morts a les files, el país havia quedat al bàndol guanyador. Portugal va rebre armes, vaixells i trens que pertanyien a Alemanya i que, amb els acords d’armistici, va rebre en forma de compensació econòmica. Això fins que el 1933, amb la pujada del nazisme al poder, es va negar a pagar més i bé, ja sabem, el que passa després.

–Què els va fer canviar?
–De manera inesperada, vam conèixer algunes persones que ens van poder guiar fins a familiars dels soldats del Cos Expedicionari Portuguès [CEP], aleshores ens vam preguntar si calia explicar la història de l’armistici o la d’aquest cos que era igualment desconegut. I vam veure clar que havíem de recuperar la història d’aquests 55.000 nois portuguesos, des que són cridats a files, fins a les morts a la trinxera, el pas pels camps de presos i la recuperació de la normalitat després de la guerra, així com el retorn a Portugal, que és una cosa que costa molt de trobar als llibres d’història. 

«Portugal va ser compensat per Alemanya amb vaixells, armes i trens, fins a l’arribada del nazisme»

–Hi va haver també motius econòmics?
–Sí, inicialment, per explicar tot l’armistici i els efectes, també volíem explicar la història de les lluites a Àfrica amb Alemanya per les colònies, que van començar abans de la Guerra però vam fer algunes investigacions, jo mateixa vaig anar a Moçambic, però el pressupost s’encaria molt i el director va dir que havíem de tallar per algun lloc. Així que van ser diferents circumstàncies. 

–Gairebé un segle després van aconseguir trobar els familiars dels soldats, molts d’ells a França. Com s’ho van fer?
–Vam fer recerca i vam fer visites al territori però, sens dubte, vam tenir molta sort. Algú ens va parlar d’un portuguès que vivia a França, justament a la zona del nord on hi va haver les trinxeres i on van lluitar els portuguesos. A més, el seu avi havia participat en aquesta guerra. Però encara hi ha més, ell tenia un gran interès, més que un hobby, una passió per estudiar la Primera Guerra Mundial i la presència portuguesa i havia estat elaborant, per plaer, durant anys, un llistat de cognoms portuguesos a la zona i de famílies que tenien avantpassats que hi havien participat. Va ser increïble, tots els testimonis francesos de l’última part del documental els devem a ell. 

–Quina sort!
–Però encara hi ha més. Quan estàvem fent la visita sobre el terreny, vam anar a visitar un museu sobre la Primera Guerra Mundial que tenia una exposició dividida per sectors i cada un dedicat a tots els països que van estar implicats d’Europa, d’Oceania i d’Amèrica però no hi havia cap memòria d’un soldat portuguès. Quan vam preguntar per què al museu, ens van adreçar a l’arxiu de la Universitat de Berlin perquè ho preguntéssim allà. 

–I què va passar?
–Va ser fantàstic. Tenien dues gravacions de veu de soldats portuguesos fetes als camps. És el primer enregistrament de veu d’un portuguès que no fos cantant a la història. Perquè els alemanys, durant la guerra, en la seva visió de l’antropologia particular, van anar a més de 70 camps de presos a gravar les veus de diferents nacionalitats i a intentar associar-les amb característiques morfològiques del cap, de la llengua. La gravació venia acompanyada de tot un seguit d’anotacions que ells consideraven científiques. 

–Quant de temps van trigar a produir el documental?
–El vam fer en un temps rècord perquè l’havíem d’estrenar abans que acabés el 2008 i el projecte va començar al febrer. Al novembre el tancàvem. 

–El documental que podem veure a l’exposició no és l’íntegre. Per què?
–Vam comprar filmacions als arxius nacionals i dels exèrcits de França, Alemanya i el Regne Unit, que ens van cedir els drets durant cinc anys, per tant ara ja, malauradament, no podem utilitzar aquestes imatges. El documental original durava 50 minuts i aquest només 30. Per tant, són substancials els fragments eliminats. Hem volgut fer-ho evident perquè altera el ritme narratiu i per això deixem uns segons de negre en els fragments que hem tallat.