Mònica Perez (Barcelona, 1971) és actriu, guionista i, si convé, també directora. Ha col·laborat en clàssics contemporanis de la petita pantalla com Polònia i Crackòvia o sèries com La que se avecina i Mira quien baila, a més de darrere de diversos textos teatrals, o a dalt de l’escenari en la interpretació. Dijous arriba al Teatre Comunal amb l’obra McGuffin.

–Com se li va ocórrer aquest text amb Hitchcock pel mig?
–Amb el Jordi Ríos teníem ganes de fer un vodevil còmic, d’estil anglès, i va coincidir que tots dos érem super fans de Hitchcock i ho vam tirar cap endavant. Però per fer el Hitchcock més modern, em vaig inventar una història de suspens, com la que faria ell, dins d’una altra història, protagonitzada per un noi que participa en un festival de cinema que es diu McGuffin [un terme inventat per Hitchcock].

–Qui és i què li passa al protagonista?
–És un treballador d’un cinema que vol fer un curt, però només té tres dies. Aleshores se li apareix Hitchcok i li diu que l’ajudarà. L’obra es converteix en una explicació de com Hitchcok filmava. Al primer acte veiem l’assaig; al segon, la gravació i al tercer, el resultat. 

–Un meta espectacle? 
–Exacte. En un espectacle veus com es fa un altre. Tot el muntatge està ple de referents a Hitchcok i les seves cintes.

–Com fan comèdia amb un tema de suspens? 
–És que Hitckock tenia un humor negre molt heavy. Totes les seves pel·lícules i sèries, per molt que siguin de suspens, sempre hi ha algun personatge amb un toc d’humor, que exagerant-lo i portant-lo a l’extrem ens ha sigut molt fàcil d’adaptar. Hem barrejat molts llenguatges i sense pretendre-ho s’ha convertit en una obra molt familiar.

–Com és per a vostè com a actriu interpretar un text que també ha escrit? 
–Sempre he combinat l’escriptura amb l’actuació i, de fet, les primeres obres que vaig interpretar les havia escrites jo. Per tant, no em costa gens. La gran sort que tinc és que no les acostumo a dirigir, per exemple, en el cas de McGuffin la direcció és del Carlos Latre, que també hi ha deixat la seva petjada personal.

–No li agrada dirigir? 
–M’agrada, però no és el que prefereixo al món. Suposo que estic tan acostumada a interpretar que quan faig de directora pateixo perquè una vegada ha començat la funció no pots pujar dalt de l’escenari a ajudar.

–Què veurem a dalt de l’escenari a McGuffin? 
–Poca cosa, tot és molt senzillet. Sóc molt fan del gènere del vodevil però, de vegades, se’n deixen de fer perquè l’escenografia és complicada, es necessiten molts actors i tot això és car. La nostra fórmula té dos actors i una porta i una pantalla com a decoració, res més. La gràcia és el misteri d’obrir una porta, que sempre introdueix un personatge diferent.