Josep Pedrals (Barcelona,1979) és una mena de rapsode del segle XXI, no només compon poesia sinó que puja dalt de l’escenari i la dramatitza. De vegades, els versos se li han anat de la mà i ha creat petites obres de teatre però també, a quatre mans, produccions que han acabat al Teatre Nacional de Catalunya, com ara Safari Pitarra. Per si no fos prou, Pedrals també té el cuquet de la música en les quals ha experimentat des de la música pop fins al funk o al hip-hop, a més d’haver après a tocar el clarinet des de petit. Amb aquesta combinació d’ingredients, el dissabte acompanyarà l’ONCA en un poc habitual concert a l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella on l’orquestra interpretarà per primera vegada Les set últimes paraules de Jesucrist a la Creu, de Haydn, dirigida pel músic convidat Abel Tomàs. La cita es repetirà el dia 12 al Petit Palau de Barcelona. 

–Com interactuarà amb l’orquestra dissabte a l’església de Sant Esteve?
–Podríem dir que faig un comentari de les paraules de Crist per posar en context al públic de què està explicant la música. Més que res perquè també s’ha perdut el coneixement de què és la Setmana Santa. Anys enrere era una cosa més viva i les generacions actuals potser tenen mancances de coneixement sobre com anava tot plegat. Diem «les set paraules» però en realitat són frases. El que faig és comentar cada una d’aquestes frases i situar-la una miqueta, però en vers. 

«Des del segle XIX, el punt romàntic associat a la poesia li fa mal, perquè la separa de la vida quotidiana»

–Com va ser el seu procés creatiu per arribar a comentar les paraules de Crist en vers?
–Quan em van fer l’encàrrec, vaig començar a mirar els orígens de Les set últimes paraules de Jesucrist a la Creu i la qüestió originàriament era al revés, és a dir, li van encarregar a Haydn que posés música entremig dels comentaris sobre les set paraules de Crist. La sol·licitud va venir d’un sacerdot de Cadis. En principi, l’important era el comentari del clergue però després vaig veure que amb els segles ha quedat com important Haydn i per això diversos poetes han fet interludis. Jo he intentat tornar a l’essència i fer les interpretacions del que eren les paraules de Crist, però des d’un punt de vista contemporani i no exageradament basat en una creença religiosa sinó basat gairebé en una idea mitològica de Crist. 

–Ha escrit els versos expressament per a l’ONCA?
–No, els vaig fer per un quartet de corda que havia de tocar aquesta obra i em van demanar si els podia fer els interludis. En Claret [Gerard, director de l’ONCA] se’n va assabentar perquè havíem estat col·laborant amb altres històries i em va dir de fer-ho amb l’orquestra i com que, paral·lelament l’Abel Tomàs els havia proposat de fer Les set últimes paraules de Jesucrist a la Creu, vam poder lligar-ho tot. 

–Quines són aquestes «altres històries» amb què va conèixer Gerard Claret?
–Haviem fet algun espectacle junts, ell al violí i jo recitant, però amb l’ONCA és la primera vegada que hi col·laboraré.  

–El seu vincle amb la música sempre ha estat molt fort. 
–Sí, he fet diferents projectes, de diversos estils, més moderns i més clàssics. De fet, tinc el títol de clarinet i tot. He fet sobretot més música pop però amb el Salvador Brotons vam col·laborar en un musical de to més clàssic i també una cantata amb el Pep Vila, que és potser més contemporani. També he participat en projectes de músics experimentals però de base clàssica. 

–Per què, fins i tot, aquells que són lectors habituals tenen més problemes a l’hora de llegir poesia?
–Potser això ve una mica de la tradició de la lectura en veu alta que s’ha portat des del segle XIX, amb un punt romàntic que li ha fet mal a la poesia perquè la separa de la vida quotidiana. Jo el que tendeixo a fer és que la poesia sigui, com gairebé totes les arts, una manera d’ajudar-nos a ser feliços. En aquest cas concret de la col·laboració de Haydin, essent un sermó el que llegiré, no sé si seria l’exemple més clar per a això [riu]. Però és un sermó molt ben portat [riu]. En qualsevol cas, intento no caure en la sonsònia, sinó utilitzar una parla natural. 

–La poesia ha estat sempre una companya de vida o pot recordar un moment de descoberta?
–Realment és una cosa de tota la vida. Tinc la sensació que quan em van ensenyar a escriure vaig pensar que per fi podia apuntar tot el que em passava pel cap. Vas prenent consciència que és una cosa que si t’hi vas dedicant molt, arribes a entrar a uns camins diferents, amb més seriositat, amb una anàlisi més profunda de certes coses, però, de fet, l’instint ja hi era, que és el que compta. 

–Per tant, vostè diria que el poeta neix, no es fa?
–Es pot fer també. El que passa és que si algú acaba sent poeta, és perquè alguna cosa sent dins, té una necessitat, que és molt natural i molt humana, és la forma d’expressió màxima que hi ha, la poesia. Conté la musicalitat, el sentit i la dansa, gairebé. I a més, és arquitectònica la poesia. Jo la sento així, és una expressió que ho integra tot.