Maria Martí dirigeix el Museu del Tabac i la Fundació Reig des del 1999. Es va proposar fer servei al país i l’exposició Art a Portugal s’ha convertit en la primera retrospectiva artística sobre el país que es pot veure al Principat. Recorre un camí artístic des del 1850 al 1960, un tastet dels principals moviments contemporanis per introduir-nos en aquest país de l’extrem d’Europa encara massa desconegut per a la majoria. L’exposició es pot visitar fins al 25 de maig.

–Per què aquesta selecció d’obres portugueses de diversos períodes?
–És una iniciativa nostra perquè teníem moltes ganes de fer justícia amb tota la comunitat andorrana de portuguesos, amb més de 13.000 persones i gairebé tres generacions. Sabem molt poc d’aquest país, tots coneixem gent de procedència portuguesa però ignorem la realitat i la història portuguesa. En canvi, té una força pictòrica i cultural molt important. D’això aquí mai se n’ha parlat i pensem que era una assignatura pendent. Devíem un reconeixement a una societat que ha aportat i aporta molt a l’art, a la cultura i al coneixement universal. 

–L’exposició és només pels qui no coneixen res del país o també per als qui hi tenen vincles?
–És enriquidora per a tothom i hi ha unes obres de primer nivell, portades directament des del Museu Nacional d’Art Contemporani de Chiado, a Lisboa. Des del Museu del Tabac, considerem que la cultura és una molt bona manera d’acostar-nos a aquesta comunitat i no buscar les diferències socials que de vegades socialment s’imposen. La cultura ens ha de fer entendre com és el seu món però també volíem portar a la comunitat portuguesa un tros de la seva terra. La veritat és que ens feia molta il·lusió aquest reconeixement a un col·lectiu important per a Andorra del qual sempre hem conegut més coses de la cultura folklòrica, com els fados o les janeires, potser perquè ells mateixos han potenciat més aquesta imatge.

–Com els fa sentir el fet de ser els primers a organitzar una exposició dedicada a l’art portuguès al país?
–Molt bé perquè el reconeixement del col·lectiu portuguès ha estat molt gran. Estan contents i agraïts i això vol dir que hem encertat. També els andorrans que venen aquí i descobreix tot un pòsit cultural se sorprenen positivament. L’objectiu que ens havíem marcat s’està complint i estem molt satisfets. 

–Tot i ser un museu petit i un país petit, déu-n’hi-do la qualitat de les exposicions que estan aconseguint.
–Ens esforcem. Aquest és el nostre repte i el que volem. Potser és veritat que, com a museu, vam començar pensant molt a adreçar-nos als turistes però, en canvi, jo com a directora vaig optar per treballar pel conjunt de la gent del país perquè finalment, és un museu obert als visitants però hem de ser una entitat cultural i de desenvolupament del país, com a fundació, pensem que aquesta és la línia. Fem propostes de molt nivell però donant moltes facilitats i espai a les persones. Són exposicions relativament curtes, entenem que aquest és el model que a Andorra hem de potenciar i fer créixer. Ens acosta moviments o artistes que són coneguts però que, des d’Andorra, potser molts no tenim la possibilitat d’accedir i aquest és l’objectiu que ens hem anat marcant, trencar aquestes barreres.

–Els va costar molt convèncer el Museu Nacional do Chiado, a Lisboa, que els deixés les obres?
–A ells els costava entendre que un país tan petit com Andorra demanés això. Em vaig aventurar a viatjar fins allà i els vaig explicar que de 70.000 persones, 13.000 tenien origen portuguès. Ho desconeixien però aquesta dada els va fer entendre el nostre objectiu. 

–Tenia clar des del principi el període que volia abraçar?
–No, però el que sí que volia era tenir un petit passeig per l’art portuguès. Em semblava que només un artista era massa focalitzat. La intenció era donar a conèixer l’art a Portugal, no l’obra d’un artista. 

–Com va ser l’arribada de les obres al país i quina impressió va tenir la comissària del museu i del país?
–La relació amb la comissària Maria de Aires Silveira va ser excel·lent. El problema va ser la gran nevada del març que va deixar el camió amb les obres d’art immobilitzades durant una nit a Oliana i ens va fer patir i endarrerir la presentació un dia. Però tot va quedar en un ensurt. 

–Malgrat que l’exposició compta amb més d’un segle de diferents artistes i estils, creu que hi ha algun element comú?
–Portugal és una societat que pel lloc geogràfic en què es troba, a les portes de l’Atlàntic i mirant cap a Amèrica, va tenir un moment d’opulència i de colonialisme amb una riquesa important i considerable, que d’alguna manera a les ciutats queda dipositat malgrat la decadència posterior. A banda, la presència de l’oceà és també molt forta, l’Atlàntic no és el Mediterrani, té més força i els navegants tenen molts perills. Potser lligat amb això trobem aquest concepte molt particular de Portugal i que no té traducció literal en cap llengua, saudade. Podem dir que és una nostàlgia, malenconia o enyorança però amb un punt positiu. Crec que aquest concepte es repeteix a molts dels quadres que tenim aquí i al llarg de més d’un segle. 

–Han triat La brusa blava (1927) com a imatge de presentació de la mostra. Per què?
–És un oli sobre tela de 82 x 60 centímetres d’Adriano de Sousa Lopes que ens semblava que trencava molt amb aquesta idea del Portugal folklòric que comentàvem abans. Vam voler mostrar aquesta dona moderna, dels anys 20, que té una mirada molt penetrant. Volíem donar a entendre que Portugal també va estar participant de tota l’efervescència de les avantguardes de principis del segle XX, dins del moviment europeu de cultura. Encara que estigui a una punta del continent, ha tingut el seu paper no prou reconegut en l’art continental. A part, és un quadre molt bonic i atractiu per a la majoria de persones. 

–Aquests artistes de principis de segle XX tan influenciats per París, s’hi traslladen definitivament o mantenen el vincle amb Portugal?
–Normalment, són gent que viatgen molt i tot i que puguin tenir un taller a París, van i venen de Portugal. Un exemple d’això  és l’obra d’Armando de Bastro En el meu taller de París (1913). Hi podem veure un sofà on hi reposa el que podria ser una model, uns teixits orientalistes sofisticats i la guitarra, tot molt bohemi enmig d’aquests anys d’ebullició a la capital francesa. 

–Hi ha molt poca presència femenina, oi?
–Sí, només tenim una dona del període que hem cobert, del segle XIX al anys 60 del segle passat. Aquesta única obra femenina és de Sara Affonso, són aquestes Nenes [1928], pintades molt des del seu propi prisma. Són retrats però és evident que no busca el detall de les faccions. Destaca la composició centrada i els colors utilitzats: un blanc, un verd i un vermell molt marcats. 
–Trobem algun quadre en què el visitant pugui veure alguna part reconeixible de Lisboa?
–Sí, al que obre l’exposició [Paisatge i animals. Vista exterior de Lisboa, 1859, de Joao Cristino da Silva] veiem un grup de gent que torna a Lisboa, des del camp. Mostra el costumisme pictòric i és una fotografia de com era la societat del segle XIX. El camí per on passen és avui dia l’avinguda Liberdade, una de les vies més importants actualment a la ciutat, on hi ha reconeguts hotels i comerços. A la part més alta, és on hi ha tot el Barri Vell actual. Hem volgut posar aquest quadre com a benvinguda a l’exposició perquè ens semblava que aquest moviment naturalisme-realisme estava reflectit aquí.

–I algun que s’assembli més a la ciutat actual?
–També en tenim: Les petites escales [1934], de Francisco Smith i Pintura [1936], de Carlos Botelho. Hi veiem aquelles fileres d’escales que trobem a molts racons de Lisboa, i aquests colors de les cases tan llampants, amb la roba estesa, tampoc gaire diferent del que podem veure avui en dia i que deixa encandil·lats a tots els visitants. Una ciutat sempre molt sorprenent i difícil d’ubicar en l’espai-temps. 

–Al llarg d’aquests 110 anys que recorre l’exposició veiem com augmenta la denúncia social a través de la pintura.
–Exacte. Veiem el canvi de pintar retrats de burgesos a pintar retrats de gent normal, com una aiguadera. Potser no era la intenció dels pintors naturalistes que són els primers que fan aquest pas de sortir fora a pintar, però retratant aquest món de fora de les seves feres ja comencen a fer una mica de denúncia social de les condicions del país més agrari, potser sense saber-ho. Més entrat al segle XX, sí que es nota que la denúncia és el propòsit de l’obra. A l’exposició tenim tres peces de Manuel Filipe, fetes entre 1944 i 1948 que són molt fosques, amb unes cares molt angoixades i que ens parlen dels jornalers i de la seva inseguretat laboral i econòmica, però també d’una tragèdia marítima. Com a senyal d’aquesta polarització de la societat, d’aquest bé i d’aquest mal, també va fer, seguint la mateixa tècnica de carbó sobre paper, un homenatge a Dostoievski titulat Segregados. 

–Tenen també exemples de surrealisme?
–Quan va venir a muntar l’exposició la comissària em va parlar d’aquest quadre amb gran detall [Carn vegetal, 1948, de Marcelino Vespeira]. És una peça surrealista divertida si ens quedem només amb l’envolcall però amb molta força si l’analitzem. Hi veiem un cap en un sexe femení, un pit sagnant, unes banyes, un mirall trencat, aquí Freud hagués tingut feina.  Al costat tenim un de surrealisme extrem que pot recordar Dalí. És l’Aurora oberta [1942], de Candido Costa Pinto. Ens mostra una escena totalment onírica.