Lluís Homar (Barcelona, 1957) torna avui a Andorra amb el Cyrano adaptat per Pau Miró que tanta bona crítica ha recollit des que es va estrenar al Temporada Alta el desembre de l’any passat. Aquesta nit veurem la imponent posada en escena d’Homar i el seu equip, pròtesi nasal inclosa, a l’Auditori Claror de Sant Julià de Lòria en el marc de la Temporada de Teatre. Feia ja dos anys que Homar no trepitjava el Principat. 

–És més o menys agraït per a un actor participar en una obra que tothom coneix?
–Interpretar Cyrano és sempre molt agraït, com ho pot ser fer de Hamlet. Són personatges molt grans que sempre deixen camí per recórrer a l’actor. Amb aquest equip, el mateix amb el qual vam fer Terra Baixa, ens agrada a anar a aquests títols populars, que tenen poder de convocatòria, per després oferir la nostra màxima exigència a la recerca de l’excel·lència. Sempre pot més el plaer d’endinsar-se en la grandesa del personatge i de l’obra que no pas la dificultat. 

–Quins han estat els principals reptes d’aquesta adaptació?
–He de dir que no ha estat fàcil també perquè nosaltres hem fet pràcticament una versió de cambra, per dir-ho així, amb cinc actors que interpretem nou personatges mentre que l’obra original està pensada per a 30.
Sobretot el primer i segon acte demanaven una modificació de l’estructura original i aquí, de la mà del Pau Miró, s’ha assolit trobar aquesta condensació. No obstant això, qui no conegui Cyrano, el descobrirà, té tots els ingredients i els que el coneguin, el reconeixeran. 

–Vau haver de fer classes d’esgrima esportiva. Per què era tan important que ho féssiu tan tècnicament bé?
–El Lluc Castells, l’escenògraf, en una idea meravellosa, ens va proposar un món d’esgrima per parlar d’un text clàssic en la contemporaneïtat. Això ens col·loca un espai de confrontació amb l’altre i amb un mateix. De la mà del coreògraf i d’experts en esgrima esportiva hem fet cursos i hem dedicat moltes hores per aprendre unes pinzellades que fossin el més creïble possible. 

–Per fer-nos una idea de la importància, quantes hores hi van dedicar?
–Un curs d’una setmana de cinc hores cada dia i després, durant tres mesos, cada dia almenys una hora d’assaig anava destinada a l’esgrima. 

–Amb el Pau Miró heu revisat amb molt d’èxit Terra Baixa i Cyrano, hi ha un tercer al forn?
–De moment, no. Jo encara estic fent Terra Baixa i seguim de gira amb el Cyrano. Ja veurem si d’aquí un any ens plantegem de fer-lo en castellà, jo estic fent Terra Baixa en els dos idiomes. Si hi ha alguna cosa, crec que ja estaríem parlant cap a l’any 2020, més o menys. 

–Per què el text de Cyrano és encara tant contemporani?
–Des del nostre punt de vista, el nas del Cyrano el portem tots d’una manera figurativa. Sempre ens trobem vivint en un món en el qual ens defensem per preservar el personatge que hem construït sobre nosaltres mateixos. Aquest amaga la nostra esquerda perquè aquesta part és difícil de portar, el viatge més difícil que hi ha és el que es fa cap a un mateix perquè tot sovint no acceptem una part de nosaltres i sempre pensem en allò que voldríem, sigui pel caràcter o per un tret físic. De vegades, aquesta escletxa és també l’espai a través del qual un es pot introduir i apropar-se a qui és un realment. Ens sembla que aquesta força està en el text, perquè no només li passa a Cyrano, a Christian també.