Jordi Bernet (Barcelona, 1944), torna aquest cap de setmana a La Massana Còmic per tercera vegada i, a més, coincideix amb una exposició retrospectiva de la seva obra al comú. Guarda
uns grans records de diversió amb l’equip organitzador en les seves visites anteriors i espera reviure’ls.

–Fa molt poc que s’ha jubilat. Com li prova?
–D’aquella manera, sóc molt nou encara. He deixat de publicar però segueixo dibuixant per a mi. Els dibuixants som dels pocs que fem una professió que ens agrada i ens ho passem bé.

–Deu ser estrany perquè vostè va començar molt jove a publicar.
–Els primers dibuixos els vaig publicar amb 14 anys i a partir dels 15 em vaig guanyar la vida dibuixant durant 58 anys.

–I el vessant de la professió d’anar als salons del còmic i fer xerrades, li agrada?
–És distreta. Sempre m’han convidat però abans hi anava poc perquè tenia menys temps. He de dir que són invitacions relatives perquè et fas un fart de dibuixar dedicatòries.

–Com van ser les circumstàncies en les quals va marxar a l’estranger els anys 60?
–A Espanya hi havia molts dibuixants i molt poques editorials. Vaig estar treballant per a Anglaterra, Alemanya, per Bèlgica i per Estats Units. Sóc un tio d’aquells raros que després de 20 anys dibuixant em coneixien a tot arreu menys a aquí. No va ser fis els anys 80 que vaig començar a publicar a Espanya, quan ja feia temps que havia treballat per a una revista belga famosa, l’Spirou, que encara surt ara.

–Com va ser la tornada a Espanya, on majoritàriament es pensava que els còmics eren per a nens?
–Bé, de fet això és una cosa que encara passa ara. És una ximpleria, el còmic és una eina per explicar històries, com pot ser el cinema o la literatura, o qualsevol altre. La diferència és el tipus d’història que 

–Com arriba a traduir la història que se li forma al cap en vinyetes?
–El truc està a dibuixar històries que a tu mateix t’agradin per donar el màxim de nivell. La nostra formació és sovint derivada del cinema i, de fet, expliquem històries de manera similar, amb vinyetes i moviment. Per exemple, vaig fer la història de Kraken, amb Antonio Segura perquè tots dos erem admiradors de la pel·lícula El tercer hombre, que passa a les clavegueres d’una ciutat i això ens va donar peu a crear tota una altra història. Un avantatge del còmic és que una persona sola es pot muntar tot un univers, al cinema necessites un equip molt gran.

–Creu que en la societat actual seria possible que nasqués la Clara de Noche? L’acusarien de masclista?
–Aquesta professió ha canviat molt. Ara hi ha un cacau amb tot això tremendu i intentar fer que aquest personatge caigués simpàtica a la gent seria més difícil.

–Com va sorgir el personatge?
–Un amic meu que portava El Jueves em va demanar una història. Jo tenia pensat fer un tema amb una prostituta però de manera realista. Després vaig veure que tipus caricatura no hi
havia cap i va sorgir com una crítica de tot aquest món, en clau d’humor. A mi sempre m’ha agradat molt dibuixar dones i n’havia dibuixat moltes en tècnica realista però en caricatura era una altra experiència i em motivava. Pensava que faria 50 historietes i vaig acabar fent més de 1.000. Amb la Clara de noche també tocàvem temes d’actualitat que es podien identificar amb el que estava passant al carrer.

–Estem en risc de perdre el cinisme de l’humor per voler ser políticament correctes?
- Hi ha moltes coses que s'han publicat en còmics que ara serien impossibles. Crec que hi ha hagut una regressió, d’alguna manera. Recordo que a la revista TBO hi havia la història d’un explorador i d’un negre que no tindria lloc ara, hi hauria protestes i de tot. Els dibuixants sempre hem buscat ser transgressors perquè la història tingués un impacte i el cas de la prostituta ho era, potser no tant en el context d’una revista com El Jueves però pensa que això s’ha publicat a diaris d’Argentina seriosos, tipus La Vanguardia o El Periódico aquí hi ha creat molt de debat i protesta social. Crec que a la història del còmic és l’única ocasió en què una prostituta ha sortit a les tires diàries d’un mitjà de comunicació.

–Creu que la Clara de noche ha ajudat a trencar el tabú de la prostitució?
–No ho sé però ha tingut un públic extensíssim i quan vaig trobar queli agradava a les noies i a les senyores vaig pensar que era un bon personatge.