Sílvia Martí va sortir de l’hospital dimarts, després d’una intervenció a causa d’un càncer de mama. Cal que ho expliqui per adonar-se’n perquè irradia energia i positivisme. El diumenge, com a codirectora de l’Esbart d’Andorra la Vella, presenten l’espectacle Creant tradició. Els diners de les entrades es dedicaran íntegrament a l’Assandca. 
 
–Com va arribar a codirigir l’esbart de la capital?
–L’esbart va estar des del 2001 aturat i el 2005 m’ho van proposar. Vaig acceptar amb la condició que fos codirigit amb la Maria Àngels [Velando] i així va ser. A més, el mateix any ens vam convertir en associació. 

–Aquesta temporada presenten algunes danses noves. Com i qui fa les coreografies?
–L’espectacle que presentem aquest any es diu Creant tradició i vol ser un homenatge a tots els coreògrafs i directors que han contribuït al repertori de la dansa tradicional. Hi ha alguns clàssics i altres que són novetats. 

–Hi ha alguna coreografia seva?
–Sí, les del Ball de l’Arlesiana i la Pastoreta són meves. A banda, hi ha altres de la Maria Àngels i altres coreògrafs. Aquest any, com que he estat de baixa, un membre del cos de dansa i la responsable del grup dels petits l’han ajudat amb les coreografies.  

–Vostè sempre ha ballat?
–Sí, a l’esbart des dels 14 anys i abans havia fet dansa clàssica des dels 6 anys. 

–Aquest any, per primera vegada, cal pagar cinc euros d’entrada, per què?
–Perquè col·laborem amb l’Assandca i els cedirem íntegrament tota la recaptació. Jo ja la coneixia per la meva feina en l’àmbit de la participació ciutadana però el mes de setembre vaig caure malalta i la vaig viure de més a prop. Em van parlar sobre les ajudes de transport per anar a rebre la radioteràpia a Barcelona, els metges als quals pots trucar en qualsevol moment si no et trobes bé o els pisos on et pots quedar a Barcelona. Em va sorprendre la quantitat de coses que fan i vaig pensar que era el moment de proposar un festival dedicat a l’Assandca per reconèixer i ajudar a la seva tasca. 

–Com s’ho va prendre la junta?
–Van reaccionar amb molt d’entusiasme. A més, hi haurà una sorpresa organitzada per l’Assandca, però encara no la puc explicar. 

–Com es troba vostè?
–Bé, estem a l’última fase de la lluita. El pitjor han estat els sis mesos de quimioteràpia però a la primera fase ja vam matar el bitxo. 

–Va ser difícil d’assumir la malaltia?
–Molt, el diagnòstic és un tsunami a la teva vida. Però vaig tenir molta sort, el vam enganxar molt aviat. Et canvia la visió de la vida totalment, penso passar el millor estiu de la història.  

–Quins plans té?
–Per sort, tinc molts amics que m’han fet molt de suport. En tinc a Londres, a Berlín i al sud d’Espanya i vull anar a trobar-los. També vull tornar a Eivissa, un lloc molt especial per a mi, en el qual he pensat molt durant tot el procés.