PUBLICITAT

Angie Rosales Fundadora dels Pallapupas

«Vaig decidir que seria pallassa d’hospital perquè res em semblava tan digne»

Angie Rosales, fundadora dels Pallapupas sosté un recipient ple dels nassos característics..
Angie Rosales, fundadora dels Pallapupas sosté un recipient ple dels nassos característics..

L’experiència que l’Angie Rosales va tenir en un hospital infantil, la va marcar tant que va decidir que, de gran, seria pallassa d’hospital. No només va aconseguir la fita sinó que anys després, el 2001, va fundar l’ONG Pallapupas a Barcelona. Aquest cap de setmana seran a Naturlandia on ens proposaran passar Un dia de nassos. 

–Per si queda algú que no ho sap o no ho recorda. Qui són i què volen els Pallapupas?
–Els Pallapupas són pallassos que viuen als hospitals. De tant en tant, els nens els molesten i surten per veure per què els estan burxant [riu].

–Per què és tan important riure en el context hospitalari?
–Perquè l’humor ajuda a relativitzar el que està succeint i a rebaixar la càrrega de dramatisme de la situació que ens toca viure.

–En què consisteixen els seus dies de nassos?
–Són esdeveniments solidaris que organitza Pallapupas amb l’objectiu de sensibilitzar a la societat de la importància del riure i d’aquesta eina dins del context sanitari. Durant aquests dies, diferents espais d’oci, ens cedeixen entrades perquè nosaltres les venem a meitat de preu. D’aquesta manera les famílies poden tenir un oci divertit i més accessible, alhora que  nosaltres tenim recursos per continuar amb les nostres activitats als hospitals. 

–Quants anys fa que munten dies de nassos?
–Aquesta és la novena edició però la segona que venim a Andorra a Naturlàndia. A part, estarem també al Tibidabo i al Zoo de Barcelona, a Catalunya en Miniatura, a l’Illa Fantasia i, al maig, vam anar a Port Aventura.

«L’humor ajuda a relativitzar el que està passant i a rebaixar la càrrega de dramatisme d’allò que ens toca viure»

–Com és que van travessar la frontera cap a Andorra?
–Tot i que és cert que és un altre país, el tenim a tocar de Catalunya i el sentim molt proper. Va ser molt natural que acabessin naixent les sinergies amb un espai d’oci del Principat, perquè està dins de la nostra zona geogràfica. La lògica és que com més espais d’oci participin, millor. A més, amb Un dia de nassos proposem un win to win, perquè als centres els serveix per arribar a les famílies i els Pallapupas es beneficien de la solidaritat. 

–Els Pallapupas habiten actualment tots els centres hospitalaris de Catalunya amb unitats pediàtriques?
–No, arribem a uns 45.000 infants anualment, necessitaríem arribar al doble de nens i nenes per considerar que ens relacionem amb tots els que passen un període d’ingrés hospitalari. 

–Quin tipus de pallasso o pallassa pot arribar a ser un Pallapupas?
–Algú que professionalment s’hi dediqui, que estigui bastant en la línia del pallasso contemporani francès, que té a veure més amb ser pallasso que no amb fer de pallasso. És a dir, que li neixi de dins i que no l’actuï. Després nosaltres els ensenyem tota la metodologia d’intervenció que portem a terme. Crec que també ha de ser una persona amb fortes inquietuds socials i molt sensible però alhora tenir una gran resistència a la frustració i al dolor aliè. 

–Per quants membres està formada la família Pallapupas?
–En aquest moment, 23. 

–Compteu amb més homes o més dones o sou paritaris?
–Sempre intentem que sigui equilibrat i ara mateix, així és. En algun moment de la història de la família sí que hi ha hagut més dones però actualment és força equilibrat. 

–Quina seria l’edat mitjana d’un Pallapupas?
–La mitjana és entre 35 i 45 anys. 

–Personalment, com ha viscut el creixement de Pallapupas fins a arribar a ser una entitat coneguda i reconeguda?
–No m’ho esperava però també és veritat que, des del principi, projectava un Pallapupas gran. Vaig conèixer la importància del riure dins d’un hospital, en una situació molt difícil, un nen limitat en els seus sentits i al qual li quedava molt poc temps de vida. Em va impactar moltíssim i la tindré present la resta de la meva vida. En aquell context, vaig quedar igualment impressionada de què era capaç de fer un pallasso d’hospital i vaig decidir que de gran volia ser pallassa d’hospital, perquè res em semblava tan digne com això. I sempre vaig pensar que era una cosa que calia que estigués a tots els hospitals, encara que miro les xifres i veig que no arribem a la meitat dels infants. Fins que no ho assolim, no pararem. 

–Per què creu que els Pallapupas provoquen tanta simpatia?
–Les persones necessitem el sentit de l’humor per viure millor i com a societat cada vegada som més conscients que l’actitud és important per superar l’adversitat. Iniciatives com la nostra apropen una nova manera d’entendre la vida i per això són benvingudes i necessàries. En aquest sentit, hi ha hagut un canvi cultural molt gran per reconèixer la importància de les emocions i compartir-les. 

–Després de 20 anys presents als hospitals, com han canviat les unitats pediàtriques?
–Hi ha hagut un canvi espectacular en la pediatrització del servei i sobretot de la comprensió per part del personal sanitari de la importància de tractar d’una manera càlida i propera el pacient. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT