Paquita Martínez (Albacete, 1950), juntament amb l’Encarna López, és sòcia d’honor del BC MoraBanc Andorra. A les dues se les veu en imatges de totes les èpoques del club, animant incondicionalment a l’equip en tots els seus moments, també en el darrer partit del play-off d’aquesta temporada que el MoraBanc va jugar contra l’FC Barcelona Lassa al Palau Blaugrana.  Aquesta temporada en la qual s’ha fet història, la seva satisfacció és màxima.

–D’on ve la seva afició pel MoraBanc?
–Des que els meus fills van començar a jugar a bàsquet. D’això ja fa quasi trenta anys.

–Quina història personal hi ha darrere de tants anys de passió incondicional per l’equip?
–Primer anàvem amb l’autobús amb els nens i després vam continuar viatjant amb el primer equip.

–I va sorgir una gran relació amb l’Encarna.
–Som veïnes i amigues. Tenim una relació des de principis dels noranta, compartíem molts moments amb els nens.

–Deu tenir molts records. Quins destacaria?
–Realment en tinc molts, entre ells quan baixàvem amb els nens i no trobàvem lloc on menjar. Per això, a vegades, el portàvem nosaltres. Recordo en especial la coca i les rosquilles que feia l’Encarna. Tinc altres records també, com els viatges amb la selecció a França o a San Marino. Sempre hem seguit el bàsquet d’aquí.

–Com recorda el reconeixement que van viure al Poliesportiu?
–Va ser emocionant perquè representàvem a tots els socis, no només a nosaltres. 

–Com se sent després d’aquesta darrera temporada?
–Molt contenta. Vam baixar a Barcelona i vam perdre al Palau Blaugrana però no passa res. El què hem viscut tot l’any ha sigut preciós. Vaig estar molt emocionada de veure tanta gent a Barcelona al Palau Blaugrana. És una cosa que se sent. Som tots com una família, el club i l’afició. És el que té aquesta entitat. 

–Què en pensa de l’afició?
–Tant al Poliesportiu, al segon partit de play-off, com al darrer a Barcelona, va ser emocionant, sobretot quan es va acabar i els jugadors i el cos tècnic van pujar on estàvem. Va ser molt emotiu, amb llagrimetes als ulls. 

–Ara acaba un cicle amb Joan Peñarroya. El trobarà a faltar?
–Sí. Són molts anys que l’hem tingut, el club i l’afició li deu molt. Són cicles que passen a la vida.

–Quin missatge li transmetria?
– Només desitjar-li que li vagi tot molt bé allà on vagi.

–I al nou entrenador?
–Espero que ens doni dies de bon bàsquet i també que la temporada vagi igual o millor que aquesta última.