PUBLICITAT

Gemma Garcia Psiquiatra i cap de Salut Mental

«Les dones pateixen el doble de depressions»

Gemma Garcia, cap del servei de Salut Mental de l'Hospital Nostra Senyora de Meritxell.
Gemma Garcia, cap del servei de Salut Mental de l'Hospital Nostra Senyora de Meritxell.

–Quines són les consultes més freqüents al departament de Salut Mental? 
–En adults, sobretot ens trobem depressions i ansietats. Al voltant del 20% de la població pot patir una d’aquestes dues malalties, tant a Andorra com a arreu del món. D’aquest 20%, hi ha un 15% que, si no es mediquen, poden acabar cometent un suïcidi. 

–Per què eviten tractar-se? 
–Quan mires les dades internacionals sobre suïcidis consumats, es veu que només un 30% s’havien tractat. El 70% havia tingut visites amb els metges de capçalera però no havien arribat al psiquiatra. Molts cops per vergonya, pel què diran, o perquè de vegades pensen que el que tenen no és tan greu i no és una malaltia. Això passa molt a la gent gran que té dolor crònic i es pensa que és normal sentir tristesa constantment. 

–Quin percentatge de pacients acaben ingressats a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell? 
–La majoria es pot tractar ambulatòriament. Concretament, el 85% dels pacients. Només ingressem els que veiem que poden suposar riscos. 

–Hi ha trastorns que afectin més dones que homes o viceversa? 
–La depressió afecta dues vegades més les dones que els homes. A tot arreu. I l’ansietat també és més freqüent en dones. L’esquizofrènia i el trastorn bipolar afecta més o menys per igual, però en els homes es presenta abans. 

–A què es deu que les depressions siguin més freqüents entre el col·lectiu femení? 
–Segurament hi ha factors hormonals i culturals. Però és difícil d’aïllar, perquè resulta que això passa igual als països àrabs –societats on les dones tenen menys drets– que als països nòrdics. A tot arreu és el doble. Es podria pensar que té molt pes el factor cultural, però després veus que en llocs amb contextos polítics molt diferents, es manté  la mateixa proporció. 

–Potser hi ha conductes que persisteixen en totes les cultures.
–Possiblement hi ha models de reacció entre homes i dones que són iguals en totes les societats. Per exemple, en general s’encoratgen les actituds més assertives entre els homes que entre les dones. Als homes se’ls anima a defensar la seva postura, a plantar-se. Les dones han de callar, tendeixen a no queixar-se i tot això ho van acumulant.
 
–En què influeixen les hormones? 
–A partir de la menopausa és més fàcil que apareguin els símptomes d’una depressió que abans de tenir-la. A més, les depressions post-part, evidentment, també van lligades al gènere i al sexe. Segurament hi ha altres factors que expliquen aquesta incidència entre les dones, però encara no se sap. 

–Entre menors d’edat, la depressió i l’ansietat no és tan habitual. 
–Si en adults, la consulta més freqüent és per una depressió o un trastorn d’ansietat, entre els menors d’edat, molts cops ens truquen o venen per alteracions de conducta. Sovint, són nens o joves que pateixen trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). També truquen pares preocupats perquè els seus fills passen per una temporada de més nervis, més agressius... 

–Es detecten més casos d’alumnes amb aquest trastorn?
–Sí, en part perquè hi ha més coordinació amb les escoles i més coneixement entre els pares. La recopilació dels diagnòstics de les consultes externes és un tema que estem polint. Fins ara no els teníem, així que no puc donar xifres exactes fiables. D’aquí a uns tres anys ja podrem fer comparacions. Ara és tot una mica especular perquè no tenim prou dades. 

–Hi ha metges que neguen l’existència del TDAH. 
–Hi ha suficient evidència científica sobre les diferències funcionals del cervell dels qui tenen TDAH i dels qui no.

–És necessari tractar-los amb medicaments?
–Si els pares prefereixen evitar el tractament i pensen que no passa res si el seu fill no pot estudiar una carrera, perquè creuen que podrà fer una altra cosa, és just pel nen? Ell no pot decidir en aquell moment si vol o no tractament. Potser al cap de 10 anys se n’adona que podria haver passat els cursos i fins i tot anar a la universitat si s’hagués tractat. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT