Georgie Dann (Paris, 1940) no necessita carta de presentació. El seu nom està associat a cançons divertides que acumulen tants detractors com defensors però, gairebé sempre, provoquen un gran somriure: La barbacoa, El negro no puede o El bimbó, només a tall de mostra. El que potser alguns no saben és que té una sòlida formació en clarinet de conservatori de París i que va estar a punt de dedicar-se a la natació professional, un esport que encara practica cada dia i que el manté en plena forma als 78 anys. La festa major de Sant Julià oferirà l’oportunitat de veure aquesta llegenda viva de la música estiuenca en directe el 29 de juliol, a mitjanit, a la plaça Germandat.

–Hola, truco de El Periòdic d’Andorra, havia quedat amb en Georgie Dann.
–Sí, sóc jo. 

–Ah, no esperava que respongués vostè!
–M’havien dit que em trucarien d’Andorra i l’estava esperant.

–Bé, què ens ha preparat per al concert d’Andorra?
–Un concert dels meus, normal. Una cosa molt divertida i alegre, amb la participació de ballarines i músics. Crec que segueixo oferint una actuació diferent de moltes d’altres que hi ha les festes majors. Sempre hi ha petites sorpreses perquè hi ha canvis de vestuari que la gent no s’espera, també porto algun instrument i faig un solo que agrada molt, a l’última part el públic em pot fer peticions, és un show i sempre és diferent l’un de l’altre. He escrit una pila de cançons, he tingut molta sort a la vida i han sigut un exitàs a Espanya i més enllà.

–És la primera vegada que vindrà a Andorra?
–Sí, amb tot el temps que fa que actuo no havia anat mai a Andorra. Ens fa molta il·lusió, a mi i a tot l’equip.

–Quanta gent puja amb vostè a l’escenari?
–Una dotzena de persones, és molt divertit perquè les cançons que jo canto tothom les coneix. A dalt de l’escenari ens ho passem molt bé i això fa que el públic també gaudeixi molt. 

–Ha vist el programa de la festa? L’han col·locat a la nit que anomenen ‘per a persones grans’...
–A mi m’és igual, jo m’adapto. A més, al final tothom gaudeix, els més joves i els que no ho són tant.  

–Quin creu que és el secret perquè la seva música sigui intergeneracional? 
–La meva forma de ser i la meva creativitat. Sóc una icona, la gent m’imita, encara avui en dia els nens de vuit o nou anys segueixen cantant les meves cançons perquè el pare les posa al cotxe o l’àvia les canta. Jo crec que l’èxit no és perquè sí, hi ha una coreografia i una forma de presentar-la creada. Cada petita actuació és com una pel·lícula en el sentit que la narració està pensada, no apareix una ballarina perquè sí i un altre perquè no. Jo crec que el secret, finalment, és que la gent s’ho passa molt bé.

–Com se li presenta l’estiu?
–Després d’Andorra anem a les Canàries i després a diversos llocs del sud d’Espanya. Tenim l’agenda bastant plena. 

–Aquest estiu ha fet una cançó per al Mundial de Rússia, com va sorgir?
–Això va ser com sempre, una empresa d’apostes esportives em va contactar amb aquesta idea, vaig fer una lletra diferent, com ells volien. Es tracta d’una versió feta només per a mitjans online. És la versió del meu primer èxit a nivell mundial, el Casatshok [1969]. Amb aquesta cançó vaig recórrer Amèrica per primera vegada i una altra pila de països. Ara, jo no he apostat mai, no m’agrada. El futbol sí que m’agrada veure’l quan hi ha un partit important, però apostar no.

–Parlant de futbol, com ha vist el Mundial?
–Molt malament des del principi. Hi havia un ambient negatiu amb aquest canvi d’entrenador abans de començar, jo penso que aquest fet ha influït a la selecció espanyola.

–Vostè va anar al conservatori i és molt bon clarinetista i saxofonista. Es penedeix d’haver deixat la carrera de la música clàssica?
–No, he tingut la sort de fer de tot, des de jazz a concerts clàssics. 

–Quina música escolta Georgie Dann quan es relaxa a casa seva?
–A mi m’agrada molt el jazz perquè pensi que jo he viscut alguns grans clàssics del gènere en directe. A París anava al Blue Note ben seguit, jo he viscut tota aquella època. 

–Vostè abans de la carrera musical va ser mestre a París. 
–Sí, de fet amb un grup d’alumnes vam gravar quatre discos i aleshores va ser quan van venir a veure’m productors i em van preguntar si tenia altres cançons escrites. I així van néixer els meus primers discos en solitari. 

–I va arribar el mític Festival del Mediterrani que el va catapultar a la fama mundial. 
–Era el1965, a Barcelona, i després del concert se’m va apropar un senyor de color, un empresari important de Mèxic i em va dir que marxés amb ell. Jo li vaig dir que no sabia parlar espanyol però li era igual. Després li vaig dir que no tenia roba, que havia vingut amb les coses justes per a quatre dies i va insisitir que anéssim primer a París a agafar les meves coses i que marxéssim. 

–Dit i fet. 
–Vaig marxar per a 15 dies i em vaig passar vuit mesos a Mèxic i d’allà a Veneçuela, després a Perú i fins a completar dos anys a Sud-amèrica sense posar els peus a Europa. Va ser aleshores que vaig aprendre castellà, molt malament, perquè cada vegada que canviava de país hi havia paraules que no podia utilitzar.

–Sent nostàlgia d’aquella època?
–No, no sento nostàlgia de res. Eren uns altres temps, la televisió estava en una altra era, em guixaven una marca a l’escenari d’on no podia moure’m perquè la càmera m’agafés però jo em movia igual. Com no anava a ballar, amb milers de persones en un concert? Crec que cal mirar cap al futur, sempre. I jo tinc una ment activa, sempre estic pensant en què fer i, per sort, la gent em segueix buscant. 

–Ha pensat a retirar-se dels escenaris?
–Però per què? Jo m’ho passo molt bé i la gent també, no veig el motiu.

–Vol compartir el seu secret per conservar-se en bona forma?
–Sempre he nedat molt fins al punt que en algun moment vaig pensar a fer-ho professionalment. Quan tenia 13, 14 o 15 anys i no estava a casa, si no em trobaven estudiant música, segur que estava a la piscina. Hi passava hores cada dia, m’agradava l’estil papallona. Ara encara nedo.

–Creu que ara podria escriure algunes de les seves cançons o el titllarien de masclista i racista?
–No ho sé, però jo crec que cal mirar en quin context es va fer tot. 

–D’on treu la imaginació per escriure les lletres?
–De la vida, de la gent. Per exemple, hi va haver una època que la gent em parava pel carrer per preguntar-me què era el que tenia el negre de la cançó i d’aquí va sortir una altra peça: El negro no puede. La del Chiringuito va venir d’una vegada que vam anar de concert, tot l’equip, a la Costa del Sol i ens vam trobar tots els xiringuitos tancats a l’hora de dinar i quan vaig tornar a casa, no parava de recordar-me del xiringuito i d’aquí va sortir la cançó. 

–Tinc entès que a la discogràfica li va semblar un horror.
–Sí, em van dir que se m’havia anat de les mans l’absurditat però va ser un èxit! I no només a Espanya, a tot el món, a Bèlgica, a Suïssa o Alemanya també i la gent no entenia què era un xiringuito!

–És que vostè ha anat fins i tot al Japó, com el van rebre en un país tan diferent?
–Doncs tot molt normal, res a destacar. Una mica com a tot arreu, al Japó vaig fer sobretot molta televisió i menys directes.