Veu autoritzada sempre de l’actualitat de l’FC Barcelona, i li agrada expressar-la, celebra aquests dies la 20a edició del campus que porta el seu nom, que compta amb un plat fort demà amb un partit plagat d’estrelles de l’handbol.

–Esperava poder complir vint anys de campus?
–Ningú imaginava que poguéssim ser tan longeus, perquè vaig venir aquí quan encara era jugador fent un experiment amb un clínic. Quan m’ho van proposar en aquella època quasi ningú feia campus d’handbol. Els inicis eren durs però la implicació va ser gran des del primer dia, vaig voler donar un toc molt familiar que crec que ha estat la clau d’aquest producte. El vam crear pensant que tots els dies havíem d’estar implicats en el projecte i la gent sempre ha valorat molt que jo hi sigui tots els dies ensenyant, perquè en altres estades venia un esportista un dia o dos i marxava. Barregem molt l’esbarjo amb l’entrenament de qualitat. Tenim un model copiat per molts. Abans no el feia ningú i ara tots són iguals al nostre, amb entrenaments i lúdic. Això vol dir que estem fent les coses bé.

–El mèrit el té haver-se mantingut un cop retirat, perquè sent esportista i estant davant els focus mediàtics sempre és més fàcil tenir ressò..
–Els pares envien als fills on s’ho passen bé, mengen bé i estan ben tractats. Encara que el nen no sàpiga qui ets tu. Hem superat aquella barrera de quan un deixa de jugar queda una mica en l’oblit i poc a poc desapareix, com ha passat en molts casos. Ens identifiquen com un model de qualitat amb tots els serveis que donem.

–En el partit de les estrelles veurà a molts excompanys...
–Els que venen són mítics de la història de l’handbol. És molt difícil reunir-los en un mateix lloc i és una sort tenir-los aquí, i més tenint en compte que són unes dates molt dolentes perquè estan de vacances o tenen compromisos.

–Com valora l’evolució de l’handbol andorrà?
–Per fi es va poder crear la federació i cada vegada va fent més coses internacionalment. La clau és treballar la base. Al campus tenim bastants nanos andorrans que estan en clubs del país i que ja se’ls comença a veure maneres. A més, Andorra hi té cabuda com a esport indoor. Segur que anirà a més.

–L’Asobal continua sense ser una lliga desvirtuada, amb un domini absolut de l’FC Barcelona. És optimista amb el futur de l’handbol espanyol?
–Ho veig amb preocupació, però ja assumint-ho. El producte que ven és la Champions, que és on hi ha varis equips que poden guanyar. El moment que viu l’handbol espanyol és molt trist perquè està el Barça i els altres a anys llum. Això vol dir que totes les competicions espanyoles les pot guanyar sense cap tipus de problema. Sempre té mèrit vèncer, però és una lliga completament devaluada. Davant el segon classificat el Barça jugant un partit seriós pot guanyar de quinze. Això no havia passat mai a la vida. Podies vèncer o perdre. Ara no passa. S’ho han carregat. El model és que el Barça té potència europea per guanyar la Champions, i la resta plantilles semiamateurs. Els bons jugadors van a jugar fora, a Dinamarca, França o Alemanya. És una lliga poc atractiva. Ja pots anar fent rècords, que si no hi ha competitivitat la gent es fixa només en els bons partits, i aquests estan a la Champions.

–Veu una solució propera?
–No. El Barça es nodreix de ser un club on el futbol sustenta totes les seccions. Un equip de només handbol és inviable que pugui pagar fitxes altes. És difícil trobar institucions públiques o empreses que posin diners en un tipus de producte que no tingui retorn financer o mediàtic. Els equips estan a anys llum del Barça a nivell econòmic. La gent vol veure espectacle i la Champions te la dona, on tothom pot guanyar a tothom.

–La falta de competitivitat del Barça a l’Asobal l’està afectant a Europa?
–Té una part, però no ho és tot. Pots perdre un punt de competitivitat si no disputes partits durs, però també està la teva qualitat. No és una excusa.

–Ha deixat de ser referent europeu?
–La base ha desaparegut en part. Han primat altres coses que no és formar jugadors. Fa temps que no se’n veuen pujar al primer equip. Això s’arregla fàcil, anant-los a buscar a altres equips. És un problema bastant general del que està passant al Barça en tots els esports. S’han de crear jugadors, per això està la Masia. El Dream Team d’handbol estava format en bona part amb gent de casa, com en el futbol anys enrere. Quan desapareix tot això vas a buscar a fora, pagant molts diners i sense que tinguin la implicació dels nostres. Això és bàsic per guanyar, perquè tenen l’ADN del club. Amb l’handbol ara passa el mateix. Cal tenir la base de casa i després fitxar els millors. Sinó, la identificació amb l’equip es perd.

–Sempre ha estat molt crític amb la gestió de la junta de Josep Maria Bartomeu. Veu algun moviment de millora?
–És molt trist tot plegat. L’actual junta directiva ha abandonat la gestió. Tot va a cop de talonari i no hi ha cap filosofia ni línia. No saben gestionar. Per fer-ho has de posar a la gent correcta i que en sàpiga, i no omplir-ho d’executius que no en tenen ni idea. Tot són noms i sous, i recol·locant gent perquè tot són favors. Ha de manar qui ha de manar en cada parcel·la, que sàpiga de que va la seva. Això no ho han fet. Posen molts directius que volen manar i que no en tenen ni idea, i prenen decisions per sobre el tècnic que és qui en sap. Diuen qui s’ha de fitxar i com negociar, pensant-se que és la seva empresa i això és una joguina. Al final l’acabes trencant. Han tingut la sort que hi ha un jugador especial que es diu Leo Messi que ha tapat totes aquestes deficiències en el futbol, perquè no es pot treballar pitjor la base de com s’està fent ara. La filosofia se l’han carregada.

–Apostar per tornar al model de la Masia és per on ha de passar el futur blaugrana? 
–No hi ha una altra. La base ha de ser la gent de casa i després anar a buscar els millors jugadors. Quan li ha anat bé el Barça sempre ha fet això. Quan aquest club ha estat admirat al món ha estat arrel de Cruyff i del Dream Team, i va continuar a l’era Laporta amb Rijkaard i Guardiola, que és quan realment s’arriba a l’excel·lència esportiva, amb la majoria de jugadors de casa. Els que pujaven al primer equip triomfaven perquè tenien l’ADN Barça. Ara no hi ha res de tot això. Els millors jugadors de la predrera se’n van. Pot marxar un perquè prefereix els diners a la filosofia, però és que marxen tots. Veuen que aquí no tenen possibilitats de jugar perquè al club aniran a fitxar a qualsevol lloc per interessos. La gent és cega i després ens lamentem. Quants títols va guanyar el Florentino amb Laporta de president? I ara? Les casualitats a vegades passen, però quan són durant molts anys no ho són.