PUBLICITAT

Anna Sardà Baixista de Roba Estesa

«Som radicals perquè venim a posar el dit allà on fa una mica de mal»

Per Júlia Hinojo

Anna Sardà, la baixista del grup Roba Estesa, en una actuació.
Anna Sardà, la baixista del grup Roba Estesa, en una actuació.

Anna Sardà (1993, Tarragona) és la baixista de Roba Estesa, un grup de folk format íntegrament per dones. La banda tocarà el 30 de juliol, a les 22.30h, a la plaça de la Germandat de  Sant Julià de Lòria, en el marc de la festa major de la parròquia. Com que li agrada la música com a pràctica i com a concepte, Sardà també treballa de mediadora cultural al Museu de la Música. Va estudiar Musicologia i està acabant la carrera d’Antropologia. 

–És la primera vegada que actuareu a Andorra? 
–Sí. Sempre ens movem per Catalunya. Tenim moltes ganes d’actuar a Andorra. A més, es van posar en contacte amb nosaltres els de l’Esbart Lauredià, amb qui ja teníem una mica de vincle, perquè s’han preparat unes coreografies d’unes cançons nostres. Això encara ens fa més il·lusió perquè d’alguna manera podran participar al concert. 

–L’Esbart Lauredià pujarà a l’escenari?
–Ens van proposar de pujar a ballar alguns dels temes que tenen preparats. És una manera de fer-los participar i de mostrar la feina que han fet. 

–Què oferireu al concert de Sant Julià i què n’espera?
–Serà una mostra de les cançons del segon disc, Desglaç, que vam estrenar a l’abril. La idea és mantenir l’essència de les cançons del disc portades al directe i canviant una mica la posada en escena. També jugarem amb les cançons de l’àlbum anterior, Descalces. Intentem que es trenqui la barrera entre qui hi ha a dalt de l’escenari i qui hi ha a baix. Esperem que la gent que vingui ho gaudeixi de la mateixa manera que nosaltres. 

–’Desglaç’ és una oda a la col·lectivitat? 
–Sí, de fet, al primer disc vam jugar amb els conceptes de dona, lluita i tradició, tractant-los d’una manera molt íntima. Sonorament no és tan gruixut com el segon. Amb Desglaç hem fet una crida a una lluita que és col·lectiva. Amb aquest disc hem volgut generar imatges en què totes ens puguem sentir interpel·lades d’una manera més macro. 

–Amb quina d’aquestes imatges o cançons del nou disc es quedaria? 
–Totes tenen un punt nostre i no sabria dir-te amb quina em quedo. Potser La nit és nostra, perquè és una cançó que té molta força i viure-la en directe és molt emocionant, perquè la gent la canta d’una manera molt entregada i és una de les que ha tingut més tirada del disc. També Cant de Lluita, que la toquem en un moment molt íntim del concert. 

–El nom de l’àlbum ve d’un poema de Maria-Mercè Marçal. 
–Ens era molt difícil trobar una paraula que descrivís tot el que volíem dir. Entre totes vam fer un procés de pluja d’idees i ens va venir la imatge del desglaç, aquesta línia macro d’una cosa que es desfà. Després de triar-lo vam arribar al poema de Marçal, i va ser com que ho acabava de lligar tot. Però va ser pura casualitat. 

–És la baixista d’un grup clarament feminista. Creu que la música sempre ha de ser reivindicativa? 
–L’art no és neutre, sinó tot el contrari. És política. Roba Estesa és un espai polític i generador de discursos i identitats. Creiem que tot l’art, pel simple fet d’existir, hauria de perseguir aquest objectiu. El fet que la música sigui acció social permet que des de l‘escenari puguem transmetre el que nosaltres pensem. 

–Creu que en el panorama musical actual hi ha molts grups que eviten posicionar-se políticament? 
–És molt difícil fer una cosa neutra. Diguis el que diguis t’estàs posicionant d’alguna manera. Hi ha molta gent que està fent feina per evitar la neutralitat en l’art. Almenys a la cultura catalana crec que està plena d’aquestes iniciatives. 

–Roba Estesa és un grup radical? Considera que és un concepte despectiu?  
–Les paraules tenen moltes lectures i penso que podem entendre el concepte de radical com una cosa positiva. Ens hem pres l’existència de Roba Estesa als escenaris com una cosa totalment subversiva, en el moment en què no hi ha dones sobre els escenaris. El fet de pujar-hi ja suposa una cosa radical, en el millor sentit de la paraula. Intentem expressar el nostre discurs a través de les nostres lletres i la posada en escena d’una manera radical. 

–Forma part del primer grup íntegrament femení contractat per tocar en una Diada de Catalunya. Això vau explicar durant la Festa de la Llibertat, el setembre del 2016. 
–La veritat és que ens va sorprendre. En aquell moment només teníem un disc i era el primer any que fèiem gira. Hem anat creixent des de llavors. Escenaris com aquell són una oportunitat genial per desmitificar la idea que no hi ha dones que no fan música i que, per tant, no les poden programar. És una bona manera de visibilitzar les dones com a creadores de cultura. 

–Queda molt a fer encara en la lluita per a la igualtat de gènere dins del sector artístic? 
–Hi ha molts col·lectius fent pressió als festivals i a les festes majors perquè es programin actuacions de dones i s’estableixin quotes. Cada vegada es fan més esforços per buscar grups femenins, fent bases de dades on puguis trobar grups de dones, mixtes i el que vulguis. Tot i això, en molts festivals tots els grups són homes i a ningú li sembla estrany. Les quotes serveixen per desnormalitzar la situació. Ha de deixar de ser normal que no hi hagi dones al sector. S’està fent feina, però hi ha molt a fer encara. 

–No sé si sap en quina situació es troba el feminisme al Principat. És un país on l’avortament està prohibit. 
–No estic molt assabentada de la situació a Andorra, però el tema de l’avortament sí que el sabia. Sorprèn que en un país veí ens trobem en situacions tan distants. Al final, les arts, la música, són una manera de crear discurs, fer pressió i molestar una mica en aquest sentit. El que deia abans de ser radicals és això: venim a posar el dit on fa una mica de mal. No ens està bé com estan les coses, i això s’aplica en la situació social a Catalunya, a Andorra i a qualsevol lloc. La música és una eina molt potent per canviar l’status quo. 

–Classifiqueu el vostre estil com a folk calentó, una barreja d’ska, cúmbia, rock... Veniu de formacions molt diferents? 
–Algunes venim de la música clàssica perquè ens vam conèixer al conservatori de Tarragona. D’altres venen de l’àmbit tradicional. El folk calentó és una etiqueta que ens vam inventar perquè no ens sentíem còmodes dins del pop ni del folk. 

–Pot viure de la música? 
–Ara mateix no. Cadascuna sempre ha compaginat la música amb altres feines. Ara la música és un sector precari i és difícil viure d’això. Ara mateix no ens estem guanyant la vida, però hi dediquem molts esforços i és un projecte personal que fem per a nosaltres. Poc a poc. Tampoc no sé si l’objectiu és dedicar-nos-hi plenament en un futur. 

–Amb quin grup li agradaria col·laborar? 
–Ens agradaria participar amb altres grups integradors que estiguin fent alguna cosa similar a nosaltres, amb grups femenins d’altres llocs. Ens agrada molt quan acabem algun concert o al final d’alguna taula rodona que ens vinguin algunes noies o nenes més petites i ens expliquin que estan intentant muntar una banda amb les seves amigues. 

–Què els recomana a aquestes noies?  
–Que el fet que no hi hagi dones als escenaris no les tiri enrera, sinó que les motivi més a pujar-hi i reivindicar-se. Crear un espai de trobada íntegrament de dones és una cosa molt bonica d’experimentar. 
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT