PUBLICITAT

Montserrat Neras Representant dels assalariats al consell d’administració de la CASS

«Hauria de ser voluntari seguir treballant dels 65 als 70 i comportar algun incentiu»

Per Lara Ribas

Montserrat Neras, una de les actuals representants dels assalariats al consell d’administració de la CASS.
Montserrat Neras, una de les actuals representants dels assalariats al consell d’administració de la CASS.

Sense cap altra pretensió que «entendre l’actual situació de la seguretat social i ser part activa de la resolució dels seus problemes perquè al final afecten a tothom», Montserrat Neras va decidir optar al seient dels assalariats al consell d’administració de la CASS i al final va sortir-ne elegida. Malgrat acabar d’aterrar i just començar a veure com funciona l’ens administratiu, la seva candidatura arriba amb propostes assolibles per millorar l’actual situació deficitària de la parapública. 

–Quines prioritats s’han fixat com a col·lectiu? 
–Són les mateixes que vam recollir en la professió de fe. Per exemple, el tercer pagador o la història mèdica compartida, mesures que sembla que per fi ja es posen en marxa; el control de les baixes mèdiques; la cobertura de certes malalties reconegudes; més tràmits online... 

–Van posar totes aquestes propostes sobre la taula en el consell d’administració del passat 24 de juliol? 
–En aquell primer consell hi havia molts punts per tractar i va ser molt extens, de manera que no es va parlar molt més enllà del que s’havia previst. Suposo que en cada sessió podrem anar dient una mica la nostra. 

–En quins temes començaran a treballar conjuntament? 
–La previsió és mirar ja les propostes per fer sostenible la branca de jubilació. I jo sempre he tingut la postura que cal prendre mesures perquè la situació és crítica. 

–Com quines? 
–Sobre l’edat de jubilació, considero que hauria de ser voluntari seguir treballant entre els 65 i els 70 anys, però no obligatori perquè Andorra és un país que viu sobretot del comerç, la restauració, l’hoteleria i l’obra i no és el mateix estar treballant durant vuit hores assegut en un despatx que passar-se el dia servint taules o penjat d’una obra.

–Molta gent s’hi acolliria? 
–Caldria afegir-hi un incentiu, encara que fos petit. Per exemple, que cada any de feina que allarguis cobris un 1% més de salari. I més enllà d’aquest possible benefici, seguiries cobrant més treballant que jubilant-te i rebent una pensió. 

–Aleshores per què no pot ser obligatori?
–Perquè a la llarga podria implicar més baixes. Malgrat poder incrementar la recaptació per mitjà de la cotització, si hi ha més sol·licituds de baixa, també augmentarà la despesa sanitària.

–Reclamen altres mesures? 
–Jo soc partidària que no existeix una mesura miraculosa, per tant, s’han de buscar diverses solucions. I a banda d’allargar la vida laboral voluntàriament, també es pot incrementar el salari mínim –fet que repercutiria en l’import de la cotització– o demanar a les empreses que cobreixin els primers dies d’una baixa per accident laboral, com ja succeeix en alguns països. 

–Pel que fa a les cotitzacions, defensen que s’incrementin? 
–Tant de bo que no fos necessari, però crec que s’hauran d’anar incrementant. Aquí estem cotitzant molt poc en comparació amb la resta de països europeus. 

–I proposen un límit per a aquest augment? 
–No n’hem parlat de moment. 

–Tot i així, sostenen que es mantingui la diferència entre el que aporta l’assalariat i l’empresari? 
–De fet, aquesta diferència existeix en la majoria de països. Tenint en compte que la situació en què ens trobem a Andorra és crítica, si només s’apuja la cotització per una banda encara costarà més solucionar el problema. Per això penso que s’ha d’apujar en els dos casos. 

–Cal un topall a les pensions tant per dalt com per baix? 
–No hi hem aprofundit ara per ara, però de la mateixa manera que un màxim també hauria d’haver-hi un límit per sota perquè no pot ser que cobris 400 euros de pensió, i menys amb els lloguers que hi ha aquí. 

–I una taxa finalista sobre el tabac i l’alcohol per cobrir el fons de reserva de les pensions com va proposar l’anterior consell d’administració? 
–No ho trobo pas malament. De fet, cap dels dos són productes de primera necessitat i a més tenen efectes nocius per a la salut, un fet que pot acabar generant més despesa sanitària si deriva en una malaltia. 

–La primera sessió del nou ens administratiu va proposar crear un tribunal mèdic amb tres metges per resoldre els conflictes derivats de les baixes laborals. Com ho veu?
–Jo entenc que aquesta mesura és per als casos més complicats, és a dir, els que puguin ser més difícils de resoldre i requereixin de l’opinió d’un metge extern. Aquesta figura pot ajudar una mica a reduir les baixes, però ja fa temps que s’han incrementat les inspeccions per controlar-les i crec que encara es necessitaran més recursos en aquest sentit. 

–Creu que la branca sanitària hauria d’ampliar les prestacions? 
–Sí, de moment demanem que la CASS també cobreixi la fibromiàlgia, una malaltia reconeguda des de fa anys per l’OMS i que cada vegada afecta més gent. 
 
–Coincideix en molts aspectes amb la Pilar Tomàs, l’altra representant dels assalariats? 
–Malgrat haver-hi parlat poc, puc dir que tenim certa sintonia i compartim idees similars. Crec que sobretot és important que hi hagi un bon pla de comunicació; és a dir, que expliquem la problemàtica a la gent perquè en sigui conscient i pugui acceptar-la millor. 

–Com encara els quatre anys de mandat que té per endavant? 
–Per descomptat, la intenció és assolir el màxim de propostes possibles. Ara bé, sempre hi ha el vessant polític... Les eleccions estan a prop i això pot impedir que algunes mesures es posin en marxa de seguida.

–Fins al punt de paralitzar-les? 
–Tampoc, però les mesures més dràstiques podrien retardar-se perquè els que ara acaben tenen unes prioritats i els que entrin en tindran unes altres. Ara, s’haurà de continuar buscant solucions als mateixos problemes.

PUBLICITAT