PUBLICITAT

Roger Casamajor Actor

«Cantar a cappella ho fa més complicat, difícil i excitant»

Per Mireia Aguilar

Roger Casamajor
Roger Casamajor

Roger Casamajor (La Seu d’Urgell, 1976) es posa a la pell de Pèricles en el musical a cappella Maremar que Dagoll Dagom estrena al Poliorama de Barcelona el dimecres. Es tracta de la primera aventura shakespeariana que la companyia porta a escena, en una curiosa barreja amb la música de Lluís Llach i un tema de rabiosa i punyent actualitat: el drama dels refugiats.  Tot plegat, un repte diferent per al polifacètic Casamajor.

–Tot a punt per a l’estrena de demà?
–Ja ho tenim tot bastant bé per fer l’estrena, avui [per ahir] fem una funció benèfica per l’ONG Proactiva Open Arms i la Creu Roja. Amb moltes ganes de començar ja. 

–L’hem vist en molts papers, però és la primera vegada que participa en un musical?
–Sí, ho és. 

–I com ho va encaixar? Té una formació musical que l’hagi ajudat?
–Sí tenia formació perquè soc pianista i puc llegir les partitures sense problemes. També havia estat cantant d’una coral quan era una miqueta més jove. Ara el repte ha estat entrar en la dinàmica del musical i no només de la música, sinó també de la dansa i mirar de conjugar-ho tot. 

–Per fer-nos una idea visual del muntatge i comparant-lo amb una gran fita musical i marinera de Dagoll Dagom, Mar i cel, podríem arribar a trobar alguna semblança?
–No té res a veure. Mar i cel és molt espectacular, amb un vaixell que es mou i aquí pràcticament és tot el contrari. És molt austera, no hi ha instrumentació i ho fem tot a cappella. No hi ha músics, ens ho fem tot nosaltres i aquesta és la idea de l’espectacle. 

–Què suposa per als actors haver de cantar a cappella?
–Cantar a cappella sense ajuda d’instruments és un repte molt important perquè només depenem de nosaltres. No tenim cap element que estigui ni afinat, ni en el to. Ens hem de fiar els uns dels altres. Això ho ha fet més complicat, més difícil i més excitant també. 

–Em pregunto si aquesta atmosfera austera de la qual parlava dona peu a més silencis i a un llenguatge més corporal?
–L’escenografia és austera però el treball coreogràfic és molt intens i l’interpretatiu també. No s’ha de confondre una cosa amb l’altra. Visualment és molt potent, així com en els altres aspectes. 


–I com és el ritme de la narració parlada, predominen monòlegs o diàlegs o és més aviat una conversa a diferents veus?
–Doncs depèn del moment. En un musical es combinen sempre, hi ha parts més cantades, parts més dialogades, tot es va barrejant. També hi ha alguns moments que potser cantem més que ballem, o al revés, està tot molt barrejat, i el mateix pel que va llenguatge verbal i corporal.


–Heu estat assajant dos mesos a Rubí, com ha estat haver de traslladar-vos ara fins al Poliorama?
–Va estar molt bé poder assajar a Rubí perquè vam tenir un mes de teatre completament a la nostra disposició, això ens ha ajudat molt per fer-nos una idea global de l’espectacle. Un cop hem vingut a Barcelona, canvies de teatre però l’espectacle ja el tens. L’últim dia de Rubí ja vam fer una funció [passi de premsa], per tant, d’alguna manera, la veritable estrena ja està feta a Rubí.
–D’aquesta primera representació, quin retorn del públic vau tenir i quins retocs vau haver de fer?
–Sempre cal fer ajustos, fins al dia que acabes però l’espectacle va funcionar molt bé i la gent va estar encantada. Va agradar molt i penso que l’obra anirà molt bé. 

–Què té Maremar de particular a l’hora de tractar el tema dels refugiats?
–Crec que ens obliga a reflexionar tant als espectadors com als actors, a pensar amb un punt de vista molt humà sobre un problema que estem acostumats a veure des d’un punt de vista de tercera persona perquè ens parlen de refugiats, o d’immigrants o dels que venen de fora i sempre es parla com dels altres, dels que no pertanyen a tu. Nosaltres el que fem és el contrari, proposem un cas concret perquè ens puguem identificar tots amb una persona específica i extrapolar tota la societat. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT