Jordi Giné dirigeix l’Hospital Món Veterinari, centre de referència per a la salut dels animals de companyia no només a Andorra, sinó en un ampli radi del Pirineu. 
 
–Els propietaris de gossos tenen la sensació que està augmentant la leishmaniosi a Andorra, ho confirma?
–Sí, cada vegada veiem més casos, però és normal, ja que la zona mediterrània és endèmica, des de Gibraltar fins a Israel, tant a la banda sud com a la banda nord. 

–I per què ara arriba més a Andorra?
–Aleshores, la gent ara viatja molt amb el gos cap a zones endèmiques, per exemple, se’n va a la platja. I també, a causa del canvi climàtic, el mosquit transmissor s’estè desplaçant més cap a latituds del nord i en alçada. Ja el 2013 un dels mosquits que la transmet es va trobar fins a 1.000 metres d’altitud i l’altre, menys freqüent, fins a 2.400 metres.

–Quins són els símptomes que presenten?
–Molt variables. Els quadres aguts de fa 25 anys amb un envelliment prematur ja no es veuen perquè el sistema immune dels gossos ha anat evolucionant i adaptant-se a la malaltia. Actualment, hi ha gossos que comencen per símptomes cutanis, coixeres, lesions oculars, lesions a mucoses, quadres digestius. La simptomatologia és subtil però crònica. 

–És possible curar-la?
–En molt pocs casos es pot eliminar al 100% però es pot controlar, els animals es moren de vells però acompanyats de la leishmània. Abans es morien de joves, per culpa de la leishmània. 

–I com es tracta?
–És farragosa i requereix una implicació per part del propietari que ha d’entendre que té un animal amb una malaltia crònica. Podrà fer vida normal, sobretot amb un diagnòstic precoç i un control veterinari per controlar les recaigudes. 

–Quina medicació se subministra?
–Un leishmanicida. Fins fa cinc anys només n’existia una versió injectable que cal aplicar durant 30 dies consecutius. Ara també hi ha un xarop. Però jo considero que encara avui en dia les injeccions tenen més efectivitat. Això es combina amb una pastilla que impedeix que es multipliquin les leishmànies que hagin quedat vives. 

–Hi ha races més sensibles?
–Sí, el bòxer i el rotweiler són especialment sensibles. En un segon nivell, també els goldens i els labradors. D’altra banda, el podenc eivissenc és un gos que no té leishmaniosi, és a dir, s’infecta però no la desenvolupa. 

–La prevenció és sempre el millor tractament, oi?
–Per a qualsevol malaltia infecciosa, com aquesta, el millor és prevenir-la. Fins al 2013 només teníem repel·lents de mosquit en forma o de collars o de líquids però aquell any van aparèixer les vacunes que tenen una eficàcia del 75%. La població andorrana és conscient de la necessitat de vacunar de leishmaniosi, coneixen la malaltia i la temen.