Efrem Gómez és metge especialista en angiologia i cirurgia vascular i un dels pocs professionals andorrans de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell. Després de formar-se a diferents països, el setembre de 2017 va tornar al país per introduir noves tècniques en la seva especialitat. 

–En què consisteix la seva especialitat?
–En l’estudi de les malalties de les artèries i les venes fora del cor i del crani. Per exemple, de vegades, les artèries es taponen i s’han de tornar a obrir i les venes provoquen varius. 

–Per què es va especialitzar en aquest àmbit?
–Una mica per casualitat, m’agradaven les coses quirúrgiques i poder donar solucions ràpides i efectives als pacients i m’ho va recomanar el doctor Pere Jordi. Em va dir que era una bona cirurgia, que es feien coses xules i útils i a partir d’aquesta consideració vaig tirar per aquí, abans no la coneixia gaire.

–Després de formar-se a diferents països de l’estranger, per què va tornar a Andorra?
–Tinc la família aquí, també els meus avis que ja són grans. I també sentia el deute amb un país que m’ha cuidat. Ara jo cuido al país, d’alguna manera [riu]. 

–Quins diries que són els avantatges de treballar no només en un hospital petit, sinó en un país petit?
–Tots els esforços que faig en intentar fer una bona medicina prenen forma immediatament. És molt agraït, sento que els esforços es premien. El funcionament és més dúctil: en un hospital gran, per millorar un procediment fas molts més esforços i trobes molts més murs que aquí. 

–I els desavantatges?
–Els inconvenients són que és més difícil perquè hi ha més responsabilitats pel fet de no estar dins d’una estructura gran. No parlo tant dels mitjans sinó de les persones. En un hospital gran si no puc venir, potser no es nota tant. Aquí,  sí. 

«És complicat el tema del material perquè tenim una frontera i perquè tot ha de venir de fora [...]. A Barcelona tenim més flexibilitat»

–Dins de la seva especialitat, hi ha algun problema que s’agreugi?
–És complicat el tema del material perquè tenim una frontera i perquè tot el material ha de venir de fora. La gestió del material no és fàcil, cal més burocràcia i més temps per demanar-lo. A més, hi ha menys possibilitats [d’elecció]. [...] A Barcelona tenim més flexibilitat pel que fa als materials. 

–Quan es va plantejar tornar a Andorra, la mida de l’hospital va ser mai un obstacle a valorar?
–No, em vaig inspirar molt en una col·laboració que vaig fer a un centre italià de referència mundial [Policlinico Abano Terme], amb dos metges que són referents de la meva especialitat i vaig veure similituds molt grans amb Andorra. Treballen en una clínica d’un poble de 20.000 habitants i d’aquesta patologia operen tot el nord-est d’Itàlia. Vaig veure que treballar en un lloc petit no era incompatible amb l’excel·lència. 

–No li fa por deixar de progressar com a professional?
–Faig guàrdies a l’Hospital Clínic i treballo en una clínica un parell de dies a Barcelona per seguir en contacte amb altres professionals i seguir tenint un equip d’altres col·legues que em puguin solucionar dubtes i em segueixin ensenyant l’especialitat. 

–Encara hi ha casos de la seva especialitat que s’han de derivar a l’estranger?
–Sí, els pacients que podrien ser molt complicats els he operat jo mateix però a una clínica de Barcelona, en un entorn que pot donar més suport logístic i en col·laboració amb col·legues per a casos més arriscats, com per exemple les malalties a l’aorta o a les caròtides. Les complicacions d’aquestes intervencions són molt greus i crec que encara és una mica aviat per fer-ho aquí, pels riscos que comporten. A Andorra necessitem una mica més de rodatge per assumir aquests riscos.

–Les característiques geogràfiques d’Andorra afecten d’alguna manera els seus pacients?
–Quan les artèries de les cames es tapen, un símptoma freqüent és que no puguem caminar tot el que voldríem. Es coneix com la malaltia de l’aparador i consisteix en què el pacient camina fins al punt que la cama li fa mal i ha de parar perquè ja no pot més. Això a Andorra passa més perquè hi ha moltes pujades, en ciutats planes és molt menys limitant. 

–Creu que la seva especialització creixerà en els pròxims anys al país?
–Si la població envelleix, tindrà més problemes associats a l’especialitat perquè la majoria dels pacients són d’edat avançada. Si el funcionament d’aquí és prou bo, podríem arribar a assumir pacients de diferents llocs dels Pirineus. Però vull remarcar que això són projectes, més que coses concretes. 

«[A Andorra] Tots els esforços que faig per intentar fer una bona medicina prenen forma immediatament»

–Està sol en l’especialitat ara mateix?
–Treballo conjuntament amb el doctor Ferrer, angiòleg format a França, i amb  el doctor Ripoll, que fins ara tractava les varius. Treballem perquè ell també aprengui les noves tècniques i els pacients se’n beneficiïn.

–Per què creu que costa portar especialistes mèdics al país?
–Crec que és una decisió molt personal i depèn de cada individu; si t’has format fora, fàcilment pots haver creat una família. Però també hi ha qui valora que depenent del tipus d’especialitat no té sortida a Andorra i també hi ha els qui prefereixen un hospital més gran. A més, un canvi de país sempre és una aposta de la qual cal estar segur. 

–Vostè ha sentit en primera persona algun tipus de pressió arran dels escàndols mediàtics del SAAS?
–Ningú m’ha fet, almenys directament, un comentari sobre això.