Natàlia Montané i la seva càmera han captat la realitat d’una professió en decadència com és la de ramader. De l’experiència n’ha sortit un catàleg de 150 fotografies i una exposició que es podrà veure a tot el país. Assegura que amb aquest projecte ha passat «un dels millors estius de la meva vida».
 
–Com va sorgir la idea de fotografia explotacions ramaderes?
–Vaig començar amb la Rosa Vidal, la vaquera de la Massana. La veia de tant en tant, en alguns esdeveniments que cobria i em fascinava la seva manera de fer, la seva fortalesa, una dona sempre rodejada d’homes. La volia conèixer. La vaig trucar i es va quedar sobtada, però de seguida em va obrir les portes de casa seva. I quan vaig tenir les seves fotos, vaig pensar: «què en faig?». Vaig parlar amb el Landry Riba i em va dir que es podria connectar amb un altre projecte que ja havia fet l’arxiu etnogràfic, així que vam ampliar-ho a altres explotacions.

–Ha estat fàcil que els ramaders li obrissin les portes del seu dia a dia?
–Al principi sembla que costa, i sobretot quan veuen una càmera que també incomoda perquè al final t’agafen un tros de la teva intimitat. Però un cop et coneixen, t’obren les portes. No hi ha hagut cap inconvenient, al contrari.

–Al final ells mateixos la devien guiar sobre què fotografiar.
–Sí, ells feien que entrés dins del seu món. A mi sobretot m’interessa conèixer les persones i la càmera és una eina per entrar dins de les seves vides. Les meves fotos són una manera de transmetre un profund respecte cap a ells.

–Com aconsegueix fer-se invisible perquè les imatges siguin naturals?
–Al principi intento no treure la càmera. Intento establir una connexió, parlar amb ells, que vegin que no soc cap obstacle, al contrari. Quan veig que la cosa comença a fluir, que em faig invisible, trec la càmera i ells fan la feina sense adonar-se que hi soc.

–Recorda alguna cosa especial?
–Crec que sobretot aquest arrelament a la terra. També la meva inquietud neix d’explicar històries que s’han quedat enrere. En una societat que avança a passos de gegant, la càmera és una eina per entrar dins la vida de les persones.

–Per què va fer les imatges en blanc i negre?
–Metafòricament trobo que és una mirada nostàlgica d’una professió que cada vegada va a menys. També ens permet centrar-nos més perquè els colors despisten. Amb blanc i negre és més fàcil veure l’ànima de la foto.

–Què va ser el més complicat?
–La logística!

–I els imprevistos, suposo.
–Sí, m’he hagut d’adaptar molt. Però m’ho he passat molt bé, ha sigut un dels millors estius de la meva vida. He connectat moltíssim amb aquest món, he conegut persones fantàstiques i m’he divertit.