Antonio Pampliega (Madrid, 1982) va ser segrestat per al-Qaeda mentre cobria la guerra de Síria l’any 2015, juntament amb els també periodistes espanyols Ángel Sastre i José Manuel López. Durant 299 dies va patir un captiveri que ha reflectit en el llibre èxit de vendes En la oscuridad, del qual pròximament es farà una pel·lícula. Avui és al Prat del Roure d’Escaldes-Engordany impartint una conferència amb motiu del desè aniversari de l’Agència de Notícies Andorrana (ANA).

–Com va ser el seu primer viatge a Síria?
–Abans del segrest hi havia estat 11 vegades. La primera vegada va ser el mes de desembre de 2011 i em vaig trobar amb l’inici d’una revolució pacífica. A poc a poc, les protestes civils es van anar violentant i la repressió de franctiradors contra manifestants es va convertir en atacs amb artilleria, bombardejos i assassinats. La població, molt enfadada, es va armar i va néixer la guerra civil. A partir d’aquí va començar l’ofensiva rebel per prendre els dos bastions més importants que tenia el règim: Alep, la ciutat industrial i motor econòmic del país, i Damasc, la capital. 

–Vostè era allà.
–Sí, estic parlant de juliol del 2012, i quan hi torno em trobo que on abans només hi havia rebels, ara hi ha faccions jihadistes que converteixen una revolució no islamista en una causa totalment basada en la religió. El missatge que envien els sirians a Occident és: si no ens ajudeu a lluitar contra el règim, vindran uns altres i aleshores el problema serà vostre. 

–I així ha estat.
–Exacte. Occident no va fer absolutament res. En aquell moment les cèl·lules d’al-Qaeda i Estat Islàmic tot just començaven a entrar a Europa. 

–Com avança la guerra?
–Un dels punts claus és el bombardeig a la ciutat de Guta amb gas sarín l’agost de 2013. Moren 300 infants i Obama diu que s’ha travessat una línia vermella i alerta que bombardejarà Damasc. Després d’una estira i arronsa amb Rússia, els Estats Units es fan enrere i l’endemà els sirians guarden la bandera de la revolució i treuen la shahada (bandera negra d’Estat Islàmic que clama No hi ha més déu que Al·là i Mahoma és el seu profeta). Arribats a aquest punt tot ha canviat. Em vaig adonar que els sirians havien deixat de demanar ajuda a Occident i havien optat pels jihadistes. Feia por veure com els civils es radicalitzaven i s’allistaven a al-Qaeda i Estat Islàmic. Molta por.

–Entén aquest canvi?
–Entenc el canvi, però mai he entès  com es va permetre. Com Occident ho va permetre. 

–Sent conscient del perill que suposava viatjar a Síria, per què va decidir anar-hi?
–Sabia que la possibilitat que em segrestessin era molt alta, però hi vaig anar pels sirians. Si demà comença una guerra al meu país, m’agradaria que vinguessin periodistes estrangers a explicar al món què passa. Aquesta és la feina dels periodistes: anar a la guerra i tornar per explicar-ho. 

–Al món li interessa el que succeeix a Síria?
–Al món no ho sé, però a mi sí. Quan vaig començar a treballar de corresponsal de guerra, tenia l’idealisme que amb les meves fotografies i els meus textos canviaria el món. Ara sóc conscient que a Europa el que succeeix a Síria li és igual, però jo vaig a una guerra per les víctimes, perquè ningú pugui dir mai que no sabíem què passava.

–S’ha explicat bé la guerra?
–No, s’ha explicat molt malament. La gent corrent no sap per què ha esclat la guerra ni d’on surten els fenòmens terroristes islamistes. No entenc com es pot mirar cap a una altra banda. La indiferència mata tant o més que les bales.

–Com el van segrestar?
–El nostre traductor i guia ens va vendre als terroristes. Aquests van rodejar el cotxe en què anàvem, ens van obligar a entrar a una furgoneta i ens van dur a una cel·la. Al principi estàvem els tres junts. Després, a mi em van separar.

–Al principi, el tracte no era dolent.
–Els primers 95 dies el tracte era correcte, malgrat estar segrestats. Els segrestadors eren uns passerells, gent normal que ens tenia a casa seva per necessitat, per diners. Era la seva feina després de quatre anys de guerra. Ens preguntaven com volíem el cafè per esmorzar i ens portaven pastetes de xocolata. No els puc jutjar, estaven desesperats, però no els perdonaré mai.

–Per què canvia el tracte?
–Perquè ells creuen que jo, a diferència dels meus companys, no sóc periodista, sinó que treballo pel govern espanyol.

–Per què creuen això?
–Perquè un exmilitar a qui jo havia entrevistat feia anys em va enviar una carta. Vull creure que ho va per fer amb bona voluntat i em volia ajudar, però no va sortir bé.

–Alguna vegada va intentar escapar?
–Mai. Al principi no perquè no estàvem tan malament. I després, quan estava sol i ho passava fatal, tampoc. Si escapava, havia de matar a sang freda els segrestadors i jo no puc matar ningú. Per matar s’ha de valdre i jo no valc. I encara que els hagués matat, on podia anar? No sabia ni en quina ciutat del món estava. A més, hi havia un altre pres a l’habitació del costat, que no vaig veure mai però sí que vaig escoltar la pallissa que li van donar quan va intentar escapar, i automàticament vaig descartar qualsevol possibilitat de fuga.

–Què va ser el pitjor del captiveri?
–La soledat. Per això vaig decidir escriure una mena de cartes dirigides a la meva germana i que s’han convertit en el llibre En la oscuridad.

–Sempre sabia quin dia era, oi?
–Sempre. No volia perdre la noció del temps, i si dubtava, els hi preguntava als segrestadors. Això em feia adonar-me que la vida segueix i sabia quan era Nadal, el meu aniversari o quan la meva germana va complir 18 anys.

–Un cop alliberat, què sent?
–Que sóc molt afortunat. Al món hi ha un mur que divideix Occident de la resta. Quan vas a una guerra t’adones de la sort que tens de poder tornar i no viure allà.

–L’alliberament va ser el moment més dur?
–Sí perquè creia que m’anaven a matar. Quan vaig veure que no em mataven i que havia de trucar a casa, tenia molta por perquè la meva mare té un problema al cor i no sabia si després de 299 dies la trobaria viva.