PUBLICITAT

Jean-Michel Rascagneres President del Consell d'Administració de la CASS

«El sistema andorrà és massa generós encara que no agradi»

Per Lara Ribas

El president del Consell d’Administració de la CASS, Jean-Michel Rascagneres, a l’interior de la seu de la parapública.
El president del Consell d’Administració de la CASS, Jean-Michel Rascagneres, a l’interior de la seu de la parapública.

Jean-Michel Rascagneres repeteix com a president del Consell d’Administració de la CASS i segueix tan entregat com sempre a la seva feina malgrat que entre els principals reptes hi hagi fer front a la despesa sanitària i als problemes de la caixa de pensions. El seu objectiu, no obstant, és oferir el màxim de garanties als assegurats. 

–Com definiria l’actual situació econòmica de la CASS?
–Hi ha preocupació per les despeses que generen tant la branca general com la de jubilació i també pels recursos de què disposem. Tot i així, el Consell d’Administració treballa en el dia a dia precisament per proposar les mesures escaients per millorar i optimitzar la gestió dels recursos. 

–L’estratègia d’inversió en el fons de reserva els estava funcionant. Segueixen mantenint-la? 
–Tal com ho fixa la llei, l’obligació d’aquest fons de reserva és superar la inflació andorrana. L’estratègia que es va fixar l’any passat ha funcionat i per això el Consell d’Administració l’ha tornada a ratificar.

«Hi ha preocupació però la CASS treballa per proposar les mesures escaients per optimitzar la gestió dels recursos»

–En què consisteix? 
–Apliquem la llei amb els índexs màxims previstos, tant pel que fa a la renda fixa com a la variable, amb l’objectiu d’assegurar la solidesa del fons de reserva i també de tenir un rendiment que permeti superar la inflació. 

–Quin any s’hauria de començar a tocar el fons de reserva?
–El fons de reserva es proveeix de les cotitzacions que es cobren per a la jubilació i del seu propi rendiment. Les projeccions es fan a diversos anys vista, però el darrer estudi actuarial va pronosticar que el fons s’hauria de començar a gastar cap al 2023 i que al 2037 s’arribaria a un règim insolvent. Aleshores el Govern hauria de fer front a les pensions de jubilació i això representaria fins a 400 milions d’euros l’any, que és el pressupost actual de l’Estat. Tot i així, ara hem de fer un nou estudi actuarial que ens aportarà més dades per al futur.

–L’últim ja no és vàlid? 
–La llei de la CASS ens obliga a fer un estudi actuarial cada tres anys i ara ja hem llançat el concurs per al proper, que s’hauria d’adjudicar d’aquí a finals d’any i fer durant el primer semestre del 2019. 

–Però no s’ha aplicat cap mesura des que es disposa dels resultats de l’anterior... 
–Els nostres ritmes i els polítics són molt diferents. Al 2012 es va fer el primer estudi actuarial i al 2015 el Govern va prendre les primeres mesures. Quan vam fer el següent entre el 2016 i el 2017 ens vam adonar que aquelles mesures havien tingut un efecte i havien donat més oxigen al fons de reserva. Evidentment que calen més mesures en el futur, però abans s’ha de conèixer el diagnòstic i per això fem aquests estudis. 

«L’últim estudi preveu que el fons de reserva es començarà a gastar cap al 2023 i que al 2037 s’arribarà a un règim insolvent»

–Aleshores, les mesures proposades l’última vegada quedaran en res?
–Tampoc. Nosaltres som un organisme tècnic i proposem mesures però la decisió no és nostra, sinó del Govern i del Consell General. L’anterior Consell d’Administració va lliurar la seva proposta a l’Executiu i serà ell qui decidirà les mesures que vol implementar. Com que ara han canviat els membres de l’ens de decisió de la CASS, se n’han de proposar de noves, però també hi ha l’opció de ratificar les anteriors.
 
–L’actual Consell d’Administració ja treballa en una nova proposta?
–Sí, considerem que calen mesures urgents i en cada sessió del Consell d’Administració tornem a analitzar la situació amb els nous elements que van sorgint cada mes. Tot i així, ara parlem de les mesures anteriors i per proposar-ne de noves seguirem el procés de sempre. Un cop tinguem el nou estudi actuarial, recollirem els suggeriments de tots els membres i farem les simulacions necessàries per veure què representarien a la pràctica. Després, també caldrà reflexionar sobre quines mesures són socialment admissibles i quines xocarien del tot amb el nivell de vida dels assegurats. 

–Entre aquestes mesures, sovint es parla d’allargar l’edat de jubilació i d’incrementar les cotitzacions. Són les dues principals? 
–Precisament no són les dues grans. La primera mesura que va proposar l’anterior Consell d’Administració és augmentar el factor de conversió perquè és una de les que té més efecte. 

–I què significa?
–Amb el sistema que hi ha ara, el que tu pots cotitzar al llarg de 40 anys ho esgotes amb uns 6,5, és a dir, estàs cobrint la teva pròpia pensió des que et jubiles als 65 fins als 71,5 i a partir d’aleshores continues cobrant però consumint del fons de reserva. Aquí és on es genera el dèficit. 

«Ara hem de proposar noves mesures o ratificar les anteriors, però reflexionant sobre quines són socialment admissibles»

–I com es pot evitar començar a gastar tan aviat del fons de reserva? 
–Té una relació directa amb l’esperança de vida. El factor de conversió actual és de 9,6. Això ens porta fins als 74,6 anys i les pensions que es paguen superada aquesta edat no estan finançades. Si ho comparem amb França, per exemple, el coeficient se situa entre 17 i 18, com a la majoria de països europeus, ja que es calcula que després dels 65 anys encara tens una esperança de vida de 17 més. I el d’una assegurança privada ascendeix fins a 25. 

–I aquesta mesura és suficient?
–És una de les principals, però tampoc pots creure que amb una de sola pots arreglar la situació. I entre les altres sí que hi ha allargar l’edat de jubilació o augmentar les cotitzacions. 

–Quin seria l’increment necessari? 
–Si ens fixem en l’exemple francès, allà cobren una pensió de jubilació similar a la nostra, és a dir, el 50% del que cobres. Ara bé, paguen el doble de cotització, igual que passa en països similars a Andorra com Mònaco, Luxemburg o Nova Caledònia. Per tant, nosaltres estem oferint la mateixa prestació cotitzant la meitat. 

–I seria assumible doblar la cotització a Andorra? 
–La nostra proposta no era doblar-la sinó apujar-la un 6% més, és a dir, passar del 12% actual al 18% però en un termini de deu anys. El sistema andorrà és massa generós. 

«Les últimes mesures proposades podrien tenir un impacte i donar de 15 a 20 anys més de vida al fons de reserva»

–La gent del carrer no pensa el mateix.
–La realitat és que la gent cobra una pensió mitjana de 700 euros quan no ha cotitzat per obtenir aquesta quantitat. I si tu ofereixes aquesta prestació i després dius que el sistema és generós hi ha alguna cosa que no quadra; hi estic d’acord. Comprenc que el missatge no agradi i sigui difícil d’entendre, però és una realitat matemàtica. Això ens ho diuen uns estudis actuarials que han fet persones de fora; l’últim va anar a càrrec d’una societat francesa que no té cap interès a Andorra. 

–Si aquestes mesures contribueixen a recaptar més, les pensions estarien garantides durant més temps?
–Aquest és l’objectiu; hi hauria un impacte i podria donar de 15 a 20 anys més de vida al fons de reserva. De tota manera, insisteixo que la decisió no és nostra. 

–Una alternativa seria recórrer a plans de pensions privats? 
–Jo no en soc partidari perquè un pla de pensions privat té un factor de conversió de 25; entenc que l’assegurança privada ha d’obtenir uns beneficis i, per tant, et torna menys diners dels que et pertocarien. Ara bé, crec que hi ha organismes públics estrangers que podrien fer aquesta feina o inclús la CASS podria assumir cotitzacions suplementàries eventualment.  

–Centrant-nos en la reforma sanitària, com està repercutint a la CASS la implementació del metge referent?
–La seva finalitat no era econòmica, sinó garantir la qualitat de l’atenció sanitària; no ens hem d’equivocar. Volíem un metge de capçalera que constituís el pilar del sistema i que pogués dirigir la gent a l’especialista. 

«No considerem normal que la gent es vegi obligada a recórrer a la justícia per resoldre un cas d’invalidesa»

–No hi haurà benefici econòmic?
–Sí que és possible, però serà mínim. Ens hem adonat que hi ha gent que en una mateixa setmana pot anar a tres metges diferents. Ara podrem delimitar-ho, però aquests casos són molt residuals i el seu cost no és el que origina el dèficit sanitari.

–Ja s’ha decidit quines seran les sancions per saltar-se la nova figura? 
–Hi ha una proposta del Govern que preveu un reemborsament de només el 45% quan no s’acudeixi al metge referent. Però són els parlamentaris qui tenen l’última paraula. 

–Considera que el metge referent està tenint bona rebuda entre la població?
–Ja són milers de persones les que s’hi han adherit. Per tant, està havent-hi bona acceptació i sense dificultats. 

–El Consell d’Administració recentment ha proposat reformar la llei de la CASS per introduir un tribunal mèdic que dirimeixi en els conflictes derivats de les invalideses. Per què era necessari aquest canvi? 
–Fins ara, són els metges de la CASS qui han de determinar si existeix o no una invalidesa. Si la persona afectada no està conforme amb la decisió, pot interposar un recurs davant del Consell d’Administració i nosaltres demanar la valoració d’un metge extern i decidir en base a aquests dos informes. De tota manera, es tracta d’una decisió mèdica i hem de tenir en compte que nosaltres som un organisme tècnic, per tant, és difícil.

«La CASS podria assumir cotitzacions suplementàries de forma eventual per ajudar a cobrir les pensions de jubilació»

–I ara la decisió deixa de recaure en el Consell d’Administració?
–Exacte, vam proposar substituir la decisió última del Consell d’Administració per un tribunal mèdic. Si l’informe del metge de la CASS i el del metge extern no coincideixen, es constituirà un tribunal mèdic amb un tercer metge designat pel Ministeri de Salut i entre els tres determinaran si hi ha o no una invalidesa. 

–Donarà més garanties a l’assegurat?
–Sí, i reduirà el nombre de litigis. 

–N’hi ha molts? 
–No és que hi hagi molts casos que acabin a la Batllia. Són una vuitantena l’any, la majoria favorables a la CASS. El que no considerem normal és que la gent es vegi obligada a recórrer a la justícia perquè té cert recel a la decisió del Consell d’Administració; creiem que un tribunal mèdic ajudarà a evitar-ho i per això el Govern ho ha acceptat. 

–Després de l’acomiadament d’una treballadora de la CASS que hauria sostret diners de la parapública, van aplicar mesures com prohibir els pagaments en metàl·lic. Quina rebuda ha tingut entre els empleats?
–Plena acceptació, han entès perfectament la mesura. Al final, el que volen és treballar en benefici dels assegurats i a ells mateixos no els fa cap gràcia que pugui haver-hi alguna dificultat. De fet, aquest cas els va afectar molt perquè no s’ho esperaven. 

–N’han imposat d’altres? 
–De noves mesures, se’n preveuen cada dia, ja que una organització viva detecta dificultats i problemes contínuament. El Consell d’Administració hi està força a sobre i els mateixos treballadors ens venen a fer propostes. Ara bé, és lògic que no donarem publicitat a totes les mesures de seguretat que implementem.

«La nostra despesa sanitària mitjana no és superior a la de França o Espanya; no és cap desgavell, sinó una necessitat»

–Pel que fa a l’avortament, la CASS en dona alguna cobertura?
–Cap ni una. La CASS es regeix per la nomenclatura del Govern i dins d’aquesta no hi ha cap codi que es correspongui a l’avortament voluntari. Els involuntaris, en canvi, sí que es cobreixen perquè són problemes de salut. D’aquests, l’any passat van registrar-se’n 29, 27 a Andorra i dos a fora. 

–En cas que es despenalitzés l’avortament, com afectaria la CASS?
–Si un dia ho haguéssim de cobrir, evidentment que representaria una despesa, però ara mateix és difícil de preveure-ho perquè no coneixem ni el nombre d’avortaments ni el cost d’aquestes intervencions.

–L’entrada en funcionament de la unitat de radioteràpia comportarà un estalvi econòmic?  
–No ho sabem, però el cost no és el més important, sinó el malalt. El que està clar és que serà un gran avenç per a ell perquè podrà ser tractat a dins d’Andorra.
 
–Quina és la despesa sanitària per persona en l’actualitat? 
–Ara mateix es mou entre els 300 euros l’any per a una persona de 25 anys i els 3.000 per a una de 60 o més. El dèficit sanitari anual és d’entre 30 i 50 milions d’euros i seguirà augmentant perquè els tractaments són cada vegada més costosos. Nosaltres el que intentem és ajudar a controlar-lo, però no hi ha una solució miracle.

–Andorra està molt allunyada dels països de l’entorn en aquest sentit?
–Aquí la despesa sanitària mitjana per cap es troba entre els 1500 i els 1800 euros i no és superior a la de França o Espanya. No és cap desgavell, sinó que es tracta d’una necessitat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT