La Mercè Castro és llicenciada en ciències de la informació. El 26 de desembre del 1998 va tenir un accident de cotxe en el qual va morir el seu fill. Deu anys després va crear el blog Cómo afrontar la muerte de un hijo. Divendres farà una conferència (19.30 hores) a l’Hotel Cèntric de la capital de la mà de l’associació Marc G. G.
 
–Com s’afronta la mort d’un fill?
–És un camí difícil, però no és impossible tornar a la vida. Crec que la millor manera d’afrontar-ho és no defugint el que sents, sinó acollint totes les teves emocions, la tristesa, la ràbia, la frustració; comptar amb molt suport de grups de dol o teràpies i comptar molt amb l’amor incondicional, amb l’amor en estat pur.

–Que ens faci vergonya plorar o expressar determinats sentiments, és un obstacle?
–Sí, la nostra societat, culturalment, amaga les emocions. Quan ens pregunten: «com estàs?», tothom diu que bé, però no sempre estem bé. Pel fet de viure sentim tristesa, dolor, alegria, ràbia, són emocions naturals que comporta el viure, però no tenim una educació de permetre’ns acollir aquestes emocions. I durant el camí del dol hem d’anar descobrint, amb l’ajuda de totes les persones possibles, com acollim aquestes emocions.

–Comparteix això que es diu que el temps ho cura tot?
–No, gens. A més pot causar molta frustració. El temps per si mateix no cura res. Cura el que es fa durant aquest temps, la mirada interior que fas, les coses que pots arribar a canviar. Perquè s’entra en el dol sent un, i durant la travessa has d’anar canviant perquè mai es pot ser el mateix després d’un gran dol.

–Sovint es qüestionen les maneres de portar el dol.
–És cert, però quan estàs en moments vitals d’absoluta supervivència allò que pensi o cregui la gent, no té importància. Quan estàs a la primera línia del penya-segat, al meu entendre, un ha de mirar què li va bé i què no. I si et va bé, ho fas, encara que políticament o socialment no sigui correcte, perquè estàs en moments de molt poca energia i de molta incertesa. Per tant, tots els convencionalismes socials, d’alguna manera exploten, no pots mantenir-los. Cada dol és personal i intransferible, no hi ha fórmules màgiques.

–I l’entorn a vegades no sap consolar.
–Com a cultura no sabem com afrontar la mort perquè encara té una part de tabú. En canvi, parlar de la mort és parlar de la vida. A vegades les paraules no tenen massa sentit i trobo que reconforta més una mirada dolsa, una abraçada, que t’agafin la mà o un somriure.

–Hauríem de parlar més de la mort?
–A totes les persones que se’ns ha mort un ésser molt estimat ens agrada que ens en parlin, en canvi, la gent, a vegades fa silenci i és un error. Una mostra d’estima en dies assenyalats et treu malestar, per exemple.