PUBLICITAT

JORDI RÍOS I MÒNICA PÉREZ Actor i Actriu

«Diuen que el públic andorrà és contingut, però és mentida»

Per Victoria Gómez

Jordi Ríos i Mònica Pérez
Jordi Ríos i Mònica Pérez

L’Illa Carlemany dona el seu tret de sortida al Nadal amb dos convidats de luxe. Els actors Jordi Ríos i Mònica Pérez arriben aquest vespre a Andorra per encendre l’enllumenat del centre comercial i amb moltes ganes de fer riure tothom.

–Què faran aquest vespre a l’Illa?
–Jordi Ríos (J.R.): Encendrem els llums de Nadal. Abans, farem 20 minuts de show d’humor semàntic i surrealista per a tots els públics, on representarem alguns dels nostres personatges. Ens han dit que normalment s’arrepleguen moltes famílies i volem que tothom, tingui l’edat que tingui, pugui riure. El repte no és gens fàcil, però intentarem que sigui un acte festiu.

–Mònica (M.P.): A mi en particular em fa moltíssima il·lusió ser aquí perquè durant tota la meva infància he passat el Nadal a Andorra. L’espectacle serà molt del nostre estil i tractarem el tema dels regals amb jocs de paraules i les diferents veus que ens caracteritzen. 

–És el primer espectacle que fan d’aquestes característiques a Andorra?
–J.R.: Sí. La primera vegada que vam venir va ser per representar l’obra de teatre McGuffin, però mai hem fet res semblant a encendre un enllumenat de Nadal amb 4.000 persones, ni a Andorra ni enlloc.

–M.P.: És curiós perquè aquest any tot ens està passant per primera a Andorra. El primer vol de gira de la primera obra que representem nosaltres dos sols va ser a Andorra i ara, la primera encesa, serà a Andorra. Estem encantats. 

Quines sensacions tenen?
–J.R.: Tant la Mònica com jo, som dues persones molt nadalenques. Som molt pel·lículeros, i encara que les festes s’hagin convertit en un esdeveniment comercial i artificial, per a nosaltres sempre és un moment romàntic que ens trasllada a la infància i ens dona molt bon rotllo. Encetar el Nadal a Andorra ens fa molta il·lusió.

–M.P.: Jo només desitjo que a la gent li faci la meitat de la il·lusió que ens fa a nosaltres, perquè som dels que comprem una infinitat d’adorns, fem pessebre, arbre, Caga Tió, Pare Noel, Reis... A més, sabem que és un moment important pel centre comercial i pel país i esperem estar a l’altura. 

–L’any passat qui va donar pas a la inauguració va ser Quim Mas Ferrer i va ser un èxit rotund. Això els genera pressió?
–J.R.: No, som estils totalment diferents. El Quim és molt divertit i va fer una mena d’El Foraster a Andorra que va ser molt xulo. Nosaltres no farem un monòleg sinó que actuarem en parella. És una altra història.
–M.P.: Estic totalment d’acord. No ens podem comparar. Sense voler avançar res, només diré que ens hem preparat un text especial per l’Illa amb tota la informació que hem recopilat i moltíssima il·lusió. 

–Fa molt de temps que treballen junts. S’entenen bé?
–J.R.: Molt bé. De fet, durant 13 anys vam ser parella i ens tenim tanta estimació que seguim treballant junts. Jo actualment estic feliçment enamorat d’una altra persona però la Mònica és la meva millor amiga, a més de ser la parella artística ideal.

–M.P.: És molt divertit treballar amb el Jordi, perquè tenim una manera de fer les coses molt diferent. Ell és molt anàrquic i jo molt quadriculada, però sobre l’escenari ens avenim tant que treballem molt bé i el resultat és fantàstic. A més, confiem molt l’un amb l’altre. 

–Diuen els que els han vist actuar junts que aquesta compenetració es reflecteix sobre l’escenari.
–J.R.: Sí. La compenetració que tenim és indubtable. L’obra de McGuffin té tant d’èxit precisament per això i qui no sap que ens hem separat, es pensa que encara som parella.

–De tots els personatges que han representat, amb quin es quedarien? Tenen una etiqueta predeterminada?
–J.R.: Jo sóc Jordi Ríos, però em diuen Cruyff, Sergio Ramos o Puyol. M’han dit de tot, però no em molesta. 

–M.P.: Jo quan sento un nom pel carrer, automàticament em giro. Depèn de l’edat em diuen un nom o un altre, la gent més jove em diu Blanca, de quan vaig actuar a La que se avecina. Crec que com parlava de sexe i era molt lliberal, vaig marcar perquè d’això ja fa 10 anys.

–Amb tots els personatges que representa, els costa adaptar-se a nous papers?
–J.R.: No, perquè la metodologia de teatre que vaig estudiar ja es basava en molts personatges. Això és el món de la interpretació i la tele és un no parar de crear nous personatges i molt diferents entre ells. Ja estem acostumats.

–Mònica, en què es va inspirar per escriure McGuffin?
–M.P.: Jo sóc una fan de la filmografia d’Alfred Hitchcock i vaig presentar un projecte a un festival del Terrat amb la premissa que mai abans s’hagués realitzat. El Jordi, per la seva banda, feia uns anys que havia representat l’obra 39 esglaons, que va durar molt poc a la cartellera. Els dos estàvem convençuts que si hagués estat més comèdia, hauria triomfat i vam decidir presentar la nostra pròpia versió al Terrat, però amb un toc vodevil, que a mi m’encanta. 

–Hi ha algun teatre en el qual els agradaria actuar especialment?
–M.P.: A mi m’encantaria anar al Poliorama de Barcelona i La Latina de Madrid. Els dos em porten molts bons records sentimentals, però sempre preferixo fer gira que temporada, així que qualsevol teatre on em vulguin, és fantàstic.

–S’han complert les expectatives?
–M.P.: La veritat és que volíem una cosa petita, autoproduïda per nosaltres mateixos i amb pocs recursos, però com vam guanyar el festival del Terrat, l’obra la va passar a produir Vania i a dirigir Carles Latre i es va convertir en un projecte molt gran. Per una banda va ser un orgull, peròno és el pla assequible que nosaltres volíem oferir.

–Recorden com va ser la interpretació de McGuffin a Andorra?
–J.R.: Ens va agradar molt. Vam venir el 15 de març, quan tot just acabàvem d’estrenar l’obra, i vam tenir una rebuda súper bona. Recordo que era un dijous i ens van dir que com era entre setmana no hi haurà molta gent, però el teatre era quasi ple. Ens encantaria tornar-hi.

–M.P.: Jo he estat dues vegades a Andorra i les dues vegades em van dir que el públic andorrà és molt contingut. He comprovat que és mentida i estic desitjant tornant. Només ens ho han de demanar. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT