PUBLICITAT

Jane Birkin Cantant i actriu

«Els temes de Gainsbourg mai perdran la contemporaneïtat»

Per Mireia Aguilar

Jane Birkin posa per a una sessió de fotos davant d’un paisatge urbà.
Jane Birkin posa per a una sessió de fotos davant d’un paisatge urbà.

Jane Birkin (Londres, 1946) actua dimecres a la Sala Prat del Roure d’Escaldes-Engordany on presentarà Birkin / Gainsbourg: le symphonique, a les 21.00 hores i acompanyada de l’Orquestra Simfònica de Perpinyà. Durant exactament 103 minuts repassarà 24 peces de Gainsbourg, algunes cantades i unes altres només instrumentals. A punt de fer 72 anys, atén la nostra trucada amb gran simpatia i esclata de riure en diverses ocasions mentre recorda situacions o ens pregunta, curiosa, què hi ha exactament a Andorra, un país que no ha visitat mai. 
 
–Com descriuria vostè Birkin / Gainsbourg: le symphonique?
–Potser com a la cosa més sumptuosa i impressionant que he estat capaç de fer amb la música i les lletres d’en Serge. Crec que no puc fer res millor. Hi ha una cinquantena de músics a l’escenari, Nobuyuki Nakajima va fer l’orquestració i provoca que la gent plori i s’abracin els uns als altres. És una música molt commovedora. 

–S’ha preguntat alguna vegada què hauria dit Gainsbourg?
–Crec que a ell li hauria agradat molt perquè la gent se sap les lletres extremadament bé i l’orquestra reforça la bellesa de les melodies. El que Noboyuki va aconseguir adaptant la música a l’orquestra és simplement molt maco i agradable.

«Potser aquest concert és la cosa més sumptuosa i impressionant que he estat capaç de fer amb la música d’en Serge»

–I vostè com ha viscut aquesta experiència de cantar-li a Gainsbourg?

–Per a mi és com tenir un musical per a mi sola, i estic molt contenta de fer-ho. És una gran diversió descobrir cada nova orquestra i cada nou director allà on anem. 

–Com va sorgir el projecte? Quan va començar a pensar-hi? 
–El germen va néixer fa uns tres anys. No sabia què fer, la meva filla [Kate Berry] va morir fa cinc anys i vaig estar un període tancada a casa. Aleshores el Philippe Lerichomme em va proposar de rellegir les lletres d’en Serge, sense música ni res, només recitar-les. El projecte va arrencar amb l’extraordinari Michel Piccoli, que potser és el millor actor francès de la història, i Hervé Pierre vam anar a teatres nacionals i recitàvem les lletres d’en Serge sense música. 

–I com va entrar l’orquestra?
–Aleshores vam anar a Montréal, encara amb l’espectacle del recital, i una senyora que jo ja coneixia de Ràdio Canadà em va animar a recitar les lletres de Serge amb música clàssica, tot recordant que quan ell volia fer una cosa especial feia servir música clàssica. «Per què no ho fas amb una orquestra simfònica?», em va suggerir. 

–Va acollir la idea de seguida?
–Jo vaig pensar que això seria una mica pretensiós i ella em va dir que ho podia organitzar amb l’orquestra simfònica de Canadà en el marc del Festival les Francofolies de Montréal. Aleshores vaig decidir, bé, almenys ho faré un parell de vegades, i vaig pensar que si aconseguia que Nobuyuki [Nakajima] fes els arranjaments, perquè ell està acostumat a fer música per a pel·lícules, potser seria més interessant, perquè no fos avorrit i aleshores vaig aconseguir que Philippe Lerichomme, el meu director artístic, triés les cançons que creia que encaixarien millor amb l’orquestra simfònica.  I potser un any després de tot això que li explico, l’espectacle estava enllestit. 
El 2016, vaig cantar dues vegades a Montréal i va ser un èxit tan rotund que ja mai més hem parat de fer-ho. 

«Vaig pensar que si Nobuyuki feia els arranjaments, no seria avorrit, perquè ell està acostumat a fer bandes sonores»

–Va ser difícil per a vostè adaptar-se a les versions simfòniques de les cançons que vostè ja coneixia molt bé?
–No, en absolut, i crec que aquesta versió permet escoltar les lletres encara millor que en la versió original. A més, m’he sentit a gust perquè no he hagut de lluitar contra tota una orquestra. Ells no han hagut de disminuir la intensitat perquè jo estic cantant, la cosa flueix, és una mica com volar, el resultat és extraordinari. 

–Imagino que tota la feina de preparació i d’adaptació de les peces de Gainsbourg al combinat d’orquestra i de la seva veu va ser molt intens. Quant de temps van estar pe ajustar-ho?
–En una mica més de mig any ells [Nobuyuki Nakajima i Philippe Lerichomme] ho tenien tot enllestit i aleshores jo vaig arribar a cantar i em vaig quedar amb tota la part divertida [riu]. 

–Quin va ser l’objectiu de donar-li a la música de Gainsbourg un tractament orquestral?
–La veritat és que no tenia cap objectiu concret, va sorgir com una extensió d’un procés que ja havia començat. El dia de l’estrena, de fet, estava a l’hospital a Montréal, perquè he estat malalta bastant de temps. Vaig sortir de la clínica només durant dues hores per cantar i vaig agafar una bronquitis terrible que gairebé m’ho impedia. Encara tenia una actuació pendent l’endemà i l’hauria pogut postposar però em vaig adonar que no importava tant com cantés jo perquè la música de l’orquestra era tan bonica que no volia que la gent s’ho perdés. Aquest any vaig tornar a Montréal, també amb la Symphonique i amb una veu molt millor. Em va agradar molt fer-ho, vaig sentir que els ho debia perquè allà va néixer la idea de Birkin / Gainsbourg: le symphonique.

–Va ser dur per a vostè pujar a l’escenari a cantar quan sabia que no tenia la veu al 100%?
–És clar que era millor si jo cantava bé, perquè he de cantar molt alt i és bastant complicat, però l’orquestra és tan extraordinària, que de debò, no importava tant com jo cantés i hi vaig acabar anant igualment. Mirant-ho amb la perspectiva del temps, va ser un encert anar-hi, va ser molt millor continuar amb el que havia començat perquè la gent tampoc sabia exactament com havia de sonar i la gent no se’n va adonar de com de malalta estava. Estic orgullosa d’haver-ho fet perquè vaig veure a la gent feliç i els va encantar.

–Quin ha estat el repte més difícil d’aquest projecte, per a vostè?
–Vaig patir molt les primeres vegades, estava nerviosa pensant si seria capaç de recordar totes les lletres, o si entraria en la cançó massa tard. M’inquietava la sensació que si passava això, no hi podria posar remei perquè l’orquestra està darrere teu i, com un tren, et passa per sobre si tu no segueixes el ritme. Per tant, en cas de fer algun error, més et val que trobis una solució ràpida al cap o estàs perdut. No et pots girar, mirar als músics i dir-los: «Comencem una altra vegada!» [riu].

«Avui dia, per ser políticament correctes, no es podrien emetre algunes de les actuacions d’en Serge»

–I ara, després de moltes posades en escena de l’espectacle arreu de tot el món, encara es posa nerviosa?
–Sempre fa una mica de por però me n’he adonat que a la gent tampoc li importa tant si t’equivoques o no. Ara portem uns tres anys a sobre de l’escenari i és clar que hi ha hagut alguns espectacles durant els quals m’he equivocat o ho ha fet l’orquestra i el món no s’acaba. La gent ho entén i l’espectacle segueix. Està bé. 

– Com se sent quan està a l’escenari? Viu el moment o es transporta a èpoques passades?
–Estic totalment allà en aquell moment, em sento com un genet que corre una carrera d’obstacles. Acabo una cançó i és com haver superat un dels obstacles: «Uf, aquesta ha sortit bé», penso. I ja tinc al cap la següent  i penso com he d’encarar-la per saltar-la bé i quan estic enmig del concert em dic: «Mare meva, ja som a la meitat, bé, seguim!». 

–No li ve nostàlgia dels temps en què Gainsbourg cantava aquestes lletres?
–No, en absolut. No en tinc temps. 

–Quina vigència creu que tenen les lletres de Gainsbourg en el segle XXI?
–Jo crec que les cançons d’amor sempre són cançons d’amor. I per a l’espectacle vam triar sobretot les que parlen de separacions, que sempre seran immortals perquè la gent s’estima i les parelles es trenquen igual ara com fa 50 anys. Els temes que canto, que ell em va regalar perquè cantés, mai perdran la contemporaneïtat. 

–I pel que fa a l’erotisme, creu que la societat del 2018 l’entén de la mateixa manera que ho feia Gainsbourg?
–No crec que hagi canviat, ell va aconseguir una mena d’obres d’art amb textos molt complicats. El que sí que crec és que avui en dia, per ser políticament correctes, no es podrien emetre per televisió algunes de les coses que ell va fer, com per exemple quan li va dir a la Whitney Houston en un programa «et vull follar en directe». O, en el mateix sentit, el que va fer amb Mon Légionnaire i un nen petit. O, fins i tot, Lemon incest. Evidentment que va ser un escàndol gran en aquell temps però tinc els meus dubtes de si avui seria possible. I és, clar, també va ser un escàndol Je t’aime moi non plus, que, en referència al que em preguntava, crec que és una cançó que ha suportat bé el pas del temps. 

–La participació de Nobuyuki Nakajima li dona un toc cinematogràfic a l’espectacle que vostè perseguia, a desenvolupar un projecte per a cinema sobre Gainsbourg o, potser sobre vostè mateixa?
–No, no, no, en absolut!

–Com està el projecte que havia començat per aconseguir traduccions duals a l’anglés de les lletres de Gainsbourg?
–Se li va ocórrer al meu germà, ell va pensar que seria una bona idea parlar amb alguna universitat britànica que fes una traducció poètica i una altra literal de les lletres de Gainsbourg. No hem abandonat la idea però la gent ho troba molt difícil de traduir, fins al dia d’avui no hem tingut gaire sort. 

–-Respecte d’això, quan va començar amb el projecte, tenia por de la barrera lingüística? 
–No, no em preocupava en absolut. Per exemple, a Hong Kong, que parlen xinès, va ser una nit magnífica. Sempre em segueixo sorprenent que la gent, de tot arreu, vingui al concert. Segurament, la majoria de persones d’aquell concert no parlava ni una paraula de francès i potser molts dels assistents ni tan sols sabia qui era en Serge ni tenien molt clar qui era jo. I després d’aquest concert, he sabut que gent que era allà aquella nit van començar a estudiar francès per l’impacte que els va provocar, la qual cosa és molt còmica, tenint en compte que el meu francès és molt dolent.

«[Sobre la publicació dels seus diaris] Vaig pensar que seria més divertit enllestir-los mentre fos viva [riu], per comentar-los»

–M’agradaria saber més sobre vostè, a banda de Birkin / Gainsbourg: le symphonique, en quins altres projectes està treballant actualment?
–Estic treballant de valent en la segona part de la publicació dels meus diaris. Els estic traduint tots al francès i ara he de traduir la segona meitat, després que la primera [1957-1982]  ja es va publicar [el mes passat]. Estaré ocupada en la traducció de la segona part entre gener i març i després d’això he de tornar a traduir la versió final de publicat en francès a l’anglès per a la versió que veurà la llum. Ho vull fer jo mateixa mentre pugui. Crec que tot aquest procés em tindrà ocupada fins al Nadal del 2019. 

–Per què va decidir publicar els seus diaris?
–Perquè la gent ha escrit moltíssims llibres sobre mi i sobre en Serge, sobre la meva vida, en definitiva, i mai han estat oficials. Molts han estat mentides o poca-soltades però és que qualsevol pot fer un llibre amb la informació que hi ha internet, basant-se en entrevistes publicades. Així que vaig pensar que hi ha algunes anècdotes a la meva vida que valia més que expliqués jo mateixa. Em vaig dir: «Potser és més divertit escriure la teva biografia mentre ets viva [riu]». Bé, almenys així ets capaç de comentar les coses que vas fer, fossin estupideses o no. Ha estat un procés molt divertit.

–No té cap projecte artístic pensat amb les seves filles?
–No, desafortunadament, no tenim ara cap projecte en comú. La Charlotte [Gainsbourg] està a punt de començar un espectacle amb què voltarà el món presentant el seu magnífic últim àlbmum [Rest]. D’altra banda, el nou àlbum de la meva filla Louise [Doillon] es publicarà d’aquí a tres setmanes, el vaig estar escoltant ahir i és fabulós. Ella també estarà de gira a partir de febrer. Així que les dues estan bastant ocupades i sense opcions de plantejar un projecte amb la seva mare [riu].

–Parlant de temes d’actualitat, tinc curiositat per saber el seu punt de vista sobre el moviment #MeToo?
–La veritat és que no estic segura de si aquest ha estat un bon moviment, evidentment em puc equivocar però tinc la sensació que s’ha assenyalat persones amb altres intencions. Repeteixo que no tinc cap certesa al respecte, però d’alguna manera penso que més que un moviment social ha estat una manera de treure a la llum conflictes entre els treballadors de la indústria i els dirigents d’aquesta. Em sembla que hi ha tot un secretisme al voltant i que té a veure amb diferents tipus de conflictes laborals en la indústria, més que estrictament amb l’assetjament a les actrius. És clar que en el cas de Weinstein, per exemple, sembla evident que hi ha prou veus que l’assenyalen però el que em fa por és que només una sospita pugui acabar amb la carrera d’una persona. I després si s’equivoquen, diuen que els sap greu però el mal està fet, han anat massa lluny. 

–Ha canviat alguna cosa?
–En qualsevol cas, el que trobo que és una cosa molt bona és que gràcies a aquesta polèmica les coses mai seran igual i hi haurà menys impunitat en aquests casos. És a dir, tot i les coses que no veig amb claredat, això és com qualsevol revolució, ja no hi ha marxa enrere. I potser, gràcies a això i a altres accions, arribarà un dia en què tots tindrem un salari igual per igual feina. 

–-Per anar acabant, li volia preguntar: Com es troba avui? Com està, així, en general?
–Que com estic? [repregunta mentre riu] Doncs depèn del dia. Està a punt de fer cinc anys que va morir la meva filla i últimament, traduint els diaris que li deia, quan vaig arribar al passatge en què neix ella, i explico com vaig pensar que una marca que tenia a l’ull li portaria bona sort a la vida...Tothom que hagi passat per una situació així a la vida sap que és molt difícil, però he estat capaç de tenir cura del seu fill i seguir endavant. Les coses estan bé ara. 

–-Ara ja sí que acabem, li he de preguntar protocol·làriament si ha estat mai a Andorra?
–No, mai he estat a Andorra i si li he de ser sincera, la veritat és que ni tan sols sé molt bé a què es dedica la gent a Andorra. M’ho podria explicar? Em podria explicar també com és el paisatge? És maco? Hi haurà neu quan hi vagi?

–-Sí, és clar, ara li intento explicar. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT