En Joan Tatjé és un gran aficionat a la naturalesa i entre els seus hobbys hi ha sortir a observar els ocells. Això va portar-lo a apuntar-se al programa de Seguiment d’Ocells Comuns d’Andorra (SOCA) que organitzen des del Cenma i que demà inicia una nova temporada. Ell hi participa per cinquena vegada.
 
–Com va decidir apuntar-se al SOCA?
–Jo treballo de comptable, però des de fa uns quinze anys tinc el hobby de sortir els caps de setmana a veure fauna en general i els ocells en concret. Aquest projecte del Cenma precisament encaixa molt bé amb la meva afició. 

–Com funciona el programa?
–L’objectiu és fer un cens de les espècies comunes, tot i que s’aprofita per apuntar tot el que es detecta. Consisteix a fer un recorregut de tres quilòmetres, normalment en línia recta i per seccions de 500 metres, al llarg del qual cal anar prenent nota de tots els ocells que es detecten, sigui que els veus o que els escoltes. 

–Per tant, cal tenir molt coneixement sobre el món de les aus. 
–Sí, de fet, és un dels requisits per col·laborar en el programa i també un element que explica que no hi hagi massa gent. Has de tenir un mínim coneixement sobre les espècies, encara que els que hi participem de vegades apuntem uns quants ocells com a no identificats.

–Vostè quines zones sol rastrejar?
–El Cenma estableix uns recorreguts prioritaris, però també està obert a les propostes dels voluntaris. Jo m’ocupo dels Cortals d’Encamp i de Sispony.

–Quines aus sol trobar-hi?
–La zona de Sispony és una barreja entre bosc caducifoli i prat petit, per tant, hi trobo bàsicament espècies de bosc, mentre que els Cortals d’Encamp són molt diferents perquè és una zona d’alta muntanya i els ocells que hi ha són propis d’un clima d’alta muntanya.

–Com és la població d’ocells del Principat?
–Hi ha unes 150 espècies entre Andorra i l’Alt Urgell. Les més habituals són el pinsà comú i la mallerenga petita, que viuen al bosc i s’adapten gairebé a qualsevol tipus d’hàbitat amb arbres.

 
–Alguna particularitat?
–No hi ha cap ocell exclusiu d’Andorra. A escala del Pirineu, però, sí que destaquen espècies emblemàtiques com el gall fer i la perdiu blanca. De fet, són típiques del nord d’Europa i aquí troben la zona més al sud on poden viure. Per a elles, el Pirineu és com una illa. 

–N’hi ha alguna en perill d’extinció? 
–La perdiu blanca és minoritària i està en dificultats, però és complicat poder afirmar que ha anat minvant amb els anys perquè és una espècie molt difícil de seguir pel seu hàbitat; viu als cims de les muntanyes i s’amaga bastant. De fet, no en tenim censos.

–Què li aporta aquest voluntariat?
–N’estic molt content. La metodologia del SOCA m’agrada molt perquè és la barreja de la geografia amb la naturalesa. I les dades que obtenim poden arribar a tenir molt de valor d’aquí 50 anys. H