El director càntebre, al festival de Màlaga del 2008. Foto: EL PERIÒDIC

–A la generació de la Transició, l’Espanya negríssima de Los santos inocentes li semblarà Mart...

–Depèn del lloc on s’hagin criat. Els nascuts a Andalusia o Extremadura, segur que han sentit a parlar de casos similars. Però el cert és que aquesta relació de tipus feudal entre senyor i vassall que retrata Delibes quasi ha desaparegut. Afortunadament.

–Ha dit feudal. No serà una indirecta, en el seu debut andorrà?

–En absolut. No gosaria mai opinar sobre un tema que conec tan poc. No, no.

–Segons vostè, els mals del cine espanyol tenen un sol i clar culpable: el doblatge. Ens ho expliqui, sisplau.

–Mira: al 2010 tots els signe exteriors de la dictadura franquista s’han volatilitzat de l’espai públic. ¡Però persisteix una llei del doblatge que és del 1941 i que va inspirar la Itàlia feixista! A Casablanca, tu no hi veus Bogart: hi veus la meitat de la seva feina. L’altra meitat és del doblador.

–Si li demano pel decret del cine català, que obligarà a doblar la meitat de les pel·lícules que s’estrenin a Catalunya a partir del 2014...

–No s’ha de doblar res. Que la gent llegeixi subtítols, i si li fa mandra, que no vagi al cine. Doblar em sembla una burrez, un disbarat còsmic.

–¿Per què no parla amb la seva col·lega, la ministra de Cultura espanyola (i directora), González Sinde?

–Estimat amic, jo ja no tinc col·legues: tinc 76 anys i visc retirat. A mi no em truca ningú, i no conec ningú. Tu em preguntes i jo responc.

–Ja que parlem de González Sinde: ¿Va fer bé o malament, en negar-li la mà a l’alcalde de Valadolid per allò dels morritos de Pajín?

–Des del punt de vista de les ofeses –les dones, per descomptat–haurà fet bé. Des del punt de vista del festival, que no té res a veure amb aquest senyor, potser l’hauria d’haver saludat. Però per mi, que faci el que li roti.

–Vostè va adaptar La colmena. ¿Per què el Nobel a Llosa sembla un cop de puny a la memòria de Cela?

–No ho veig així. Aquests senyors noruecs es mouen per modes, com tothom. Ara tocava premiar una literatura que els últims anys tenien abandonada, com ho era la llatinoamerciana, i li donen a Vargas Llosa. ¿Cela? Tots els escriptors –especialment els difunts–passen el seu purgatori. Ara li toca a ell. Ja tornarà.

–Per cert, Delibes va ser un etern nobelable, com Vargas, però sense premi final. ¿Massa provincià?

Això dels premis és una conya. El lector ha de tenir personalitat. Fes la llista de les teves últimes grans lectures, a veure quants Nobel hi ha.

–Cap, em temo.

–El que deia. En el fons t’importa un rave.

–Sí, però fem com que sí per xerrar una estona.

–És cert. La vida és tot un pur dissimul, fer veure que la cosa ens importa. Si no, ¡que trist i que avorrit!

Per a més informació consulti l'edició en paper.