L’Alba Navarro (Manresa, 1989) és una actriu de teatre amateur, però amb esperit de professional. Damunt l’escenari troba el seu moment de desconnexió i la millor teràpia per descobrir els seus propis límits.

–Quan va començar a fer teatre?
–Vaig començar quan tenia 12 anys, però mai he estat constant i ho he hagut de fer per etapes. Ara, fa tres anys que sóc a Andorra i l’any passat vaig decidir apuntar-me a l’escola Animal d’Escaldes. També he passat per cursos de diferents estils de teatre. 

–No és constant, però sempre torna.
–Sí. Quan faig teatre em sento bé amb mi mateixa perquè m’agrada molt i és quan realment gaudeixo. A més, jo sempre dic que la vida és teatre i el teatre és vida.

–Típica frase, oi?
–Sí. És una frase que es diu molt però quan fas teatre amateur t’adones que és veritat. La vida és viure en un escenari constant.

–Tothom és capaç de fer teatre?
–Tothom pot fer allò que es proposi. El límit el marca cadascú. El teatre és qüestió d’habilitat i les habilitats s’aprenen.

–Què li aporta el teatre al seu dia a dia?
–M’encanta conèixer gent nova. Quan treballes en una companyia, fas amics i això va molt bé per a la teva vida social. El teatre també aporta taules per enfrontar-te a certs aspectes de la vida real, sobretot la professional, i a l’hora de parlar en públic.

–Alguna vegada ha tingut la sensació d’aplicar allò que havia après a teatre en una situació real?
–Sí. Gràcies al teatre he après, sobretot, a controlar els nervis. Recordo quan feia exposicions a classe que aplicava les mateixes tècniques que es poden aplicar damunt l’escenari.

–El teatre canvia personalitats?
–Jo crec que sempre he estat la mateixa, però sí que és veritat que el teatre ajuda molt a empatitzar. Un dels estils que més he treballat és el de teatre social, que fa reflexionar molt. 

–Què vol dir?
–Recordo un dia que vam treballar sobre els rodamons. Tothom n’ha vist un alguna vegada, però quan treballes amb els companys t’adones que el tema és molt més profund del que podia semblar en un primer moment. T’obre els ulls. 

–Què té el teatre amateur que no té el professional?
–A mi m’agrada anar a veure obres alternatives perquè em donen xispa i aprenc moltíssim. Són una dosi de realitat. Com a actriu, he de dir, que els nervis hi són igual perquè la gent et ve a veure i tu vols quedar bé.

–Recomana l’experiència de passar per damunt l’escenari?
–I tant! És la millor teràpia i una bona manera de conèixer els límits de cadascú. Sertímid no és una excusa.