PUBLICITAT

BRUNO ORO Actor

«La censura política demostra el poder real que té la sàtira»

Per Victoria Gómez

L’actor català, Bruno Oro.
L’actor català, Bruno Oro.

Li agradaria ser etern? A partir d’aquesta pregunta, Bruno Oro (Barcelona, 1978) i dos dels millors creadors teatrals de ciència-ficció, Marc Angelet i Alejo Levis, van omplir ahir al vespre el Centre de Congressos d’Andorra la Vella amb la seva obra Immortal, com a colofó final de la 53a Temporada de teatre.

–Benvingut a Andorra. Segona actuació al país.
–Sí, ja vaig actuar el mes de setembre a Sant Julià de Lòria. Estic molt content de tornar a ser aquí, encara que només sigui per un dia. És el que tenen les gires teatrals, que no ens podem quedar tot el temps que ens agradaria.

–Què proposa en aquesta gira d’Immortal?
–L’obra proposa què seria de nosaltres si fóssim eterns, immortals. És una comèdia que té com a punt de partida el plantejament de molts experts i gurús de la tecnologia que asseguren que d’aquí a uns anys s’aturarà l’envelliment i l’home podrà viure eternament. Intentem tocar tots els temes: religió, sexe, societat, conflictes generacionals... 

–A vostè li agradaria ser etern?
–A vegades sí, però a condició que pogués decidir tornar a ser mortal quan volgués.

–En una sola obra interpreta a una trentena de personatges. Com manté el seny?
–Bé, la meva feina és interpretar i precisament és quan no estic treballant que més em costa mantenir el seny. Damunt l’escenari sempre estic molt tranquil i totalment serè.

–L’obra està escrita a sis mans.
–Sí. L’hem escrit entre els directors de ciència-ficció Marc Angelet i Alejo Levis i jo.

–En què es van inspirar?
–La idea va ser meva. Després de moltes lectures sobre la vida, la mort i els gurús tecnològics, vaig parlar amb ells perquè tenen diverses obres futuristes i sobre el posthumanisme. A partir d’aquí vam parir aquesta representació teatral, a través dels seus textos reals i la meva improvisació. 

–Quina sensació s’enduu l’espectador quan surt del teatre?
–Abans de començar l’obra sempre donem una llaminadura que se suposa que dona la immortalitat i l’espectador ha de decidir si menjar-la o no. Volem que reflexioni sobre la qüestió i s’ho plantegi com una possibilitat real. 

–És el seu primer solo. Li fa por?
–Em feia por al principi. Era un gran repte perquè no és el típic monòleg. No és una obra fàcil; realment és molt complexa amb molts canvis d’estructura, d’escena, de personatges... Era molt difícil d’aconseguir, però ara estem contents tant amb la crítica com amb el públic. Va ser un èxit d’audiència a Barcelona i ho està sent ara durant la gira.

–Quina mena de personatges interpreta?
–Són personatges anònims. Per exemple, soc la mort en una diva en hores baixes que s’intenta suïcidar. També soc la religió en un publicista que va al Vaticà a vendre una campanya que l’ajudi a recuperar els fidels. Alguns personatges són molt breus i altres són més llargs.

–Toca la política?
–No. És una obra universal i molt filosòfica. No toquem cap tema polític o social actual. 

–Li preocupa la situació actual del panorama humorístic a Espanya?
–És una llàstima que sempre se censuri l’humor i, en canvi, mai el drama. Això dona una idea del poder real que tenen la comèdia i la sàtira i com aquestes poden afectar determinats interessos.

–Amb tots els personatges que ha interpretat, quan el veuen pel carrer, quin li diuen?
–Depèn de l’edat de la gent. Els més grans em diuen Artur Mas i els més joves Jacobo o qualsevol altre personatge de Vinagre. Ángel Acebes, Matías Prats, Ronaldo... de tot.

–Però Artur Mas és insuperable, no?
–És que el vaig interpretar durant 10 anys! Sí que és possible que sigui el que més ha quedat a la retina de la gent. 

–Quin és el seu personatge preferit?
–Amb Cristiano Ronaldo m’ho passava molt bé. Però l’última època del Mas va ser molt divertida.

–Alguna vegada ha parlat amb els personatges reals?
–Amb Artur Mas vaig coincidir un parell de vegades i vam tenir una conversa cordial.

–No li agradava que l’imités?
–No gaire. Però suposo que al final s’hi va acostumar. 

–Quin personatge li queda per interpretar?
–M’agradaria interpretar molts personatges que no he fet mai, però fa quatre anys vaig decidir abandonar la imitació i ara prefereixo personatges de ficció. 

–No vol tornar a imitar?
–No, ho tinc clar. Després de 10 anys, això ja forma part del passat. Vaig aprendre molt, però tocava canviar.

–Què ens en diu de la seva faceta musical. Poca gent la coneix.
–Sí. El món de la música és més complicat que el de la interpretació. Ha evolucionat moltíssim i la seva industrialització dificulta que puguem viure d’això. Per a mi és una passió i m’ho prenc com una carrera paral·lela.

–Lamenta que la seva carrera d’actor hagi passat per sobre de la de músic?
–No, perquè això vol dir que la meva carrera d’actor ha anat molt bé. Si no hagués estat així, encara seria menys conegut com a músic. Val més tenir una carrera bona que dues de dolentes, no?

–Quins són els seus projectes de futur més immediat?
–El 18 de gener s’estrena a tota Espanya la pel·lícula Los Lunnis y el Libro Mágico i jo interpreto el dolent. M’ho vaig passar molt bé i estic desitjant veure-la sencera perquè estic convençut que serà tant per a petits com per a adults. Va ser un projecte molt emocionant.

–Per què?
–Perquè va ser molt diferent. Barreja animació, actors reals, realitat virtual. La posada en escena és preciosa.

–Entre televisió, teatre i cinema, amb què es queda?
–Teatre i cinema. A la televisió es treballa amb molta pressa i sobre l’actualitat. En canvi, al teatre i al cinema tot és més pausat i més artesanal. Sempre hi treballo millor. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT