Cristina Pérez és la llevadora referent del SAAS sorgida de la primera promoció de professionals impulsada des de la Sanitat Pública a finals de la dècada dels 2000. Capitaneja un equip de 16 llevadores, amb una mitjana d’edat jove i moltes ganes d’impulsar diferents projectes, reivindiquen tot el que les llevadores, i els llevadors, poden aportar a la societat, més enllà de l’acompanyament a l’embaràs, part i postpart. 

–Podria descriure’ns una fotografia del col·lectiu de llevadores actual al país?
–Actualment som 16 en plantilla.  D’aquestes, tres treballen a mitja jornada. Totes ens repartim entre els dos camps grans d’actuació: l’hospital i l’atenció primària. Fem unes 108 hores d’atenció a la setmana a atenció primària i després tenim dos llevadores de dia i una de nit en torns de dotze hores, a l’hospital. 

–D’on veniu?
– La majoria s’han format en infermeria a Andorra però també tenim formades en infermeria a Vic, a Barcelona i després totes aquestes hem fet la formació de llevadora, la majoria també amb convenis a Catalunya però també hi ha una formada a Bèlgica i una altra a Suïssa. A banda, tenim dos companyes que són de formació francesa des del principi, que és diferent de l’espanyola perquè no cal fer infermeria i després una especialització. És una carrera paramèdica com a tal que és de quatre anys. 

–Sou una plantilla jove?
–Majoritàriament, sí. Perquè aquest any s’ha jubilat la Martina Montaner que feia molts anys que estava i fa dos o tres anys es va jubilar la Marta Solà que podíem dir que eren les dos llevadores que més experiència i més anys portaven al país. Ara, de plantilla, la majoria oscil·lem entre els vint-i-pocs anys fins a tocar els quaranta. Som una plantilla molt jove i amb moltes ganes. 

–Tot dones?
–Sí, però no és que sigui un requisit per ser llevadora. Aquí, durant dos anys vam tenir un llevador i anteriorment hi havia hagut d’altres. Ara coincideix que som tot dones. És com infermeria, és una professió feminitzada. 

–Això està canviant?
–Sí, cada vegada hi ha més homes i més obertura mental perquè al final, fa el mateix un home que una dona. I igual que hi ha homes ginecòlegs, és lògic que hi hagi llevadors. 

–També feu classes a l’UdA?
–Sí, de fet, les 16 hi fem classes perquè ens van demanar al col·lectiu qui volia anar a fer classes i com que érem moltes interessades, vam fer un pacte entre totes. Aleshores, cada any va una llevadora durant tres mesos a impartir aquestes classes. Inicialment ens vam preparar el temari entre totes, perquè totes aportéssim. També fem diferents tipus de xerrades a la universitat: de planificació familiar, de consulta jove o altres.

–Es fa recerca des d’Andorra?
–Sí, no parem. Anem fent diverses, ara mateix n’estem fent una  sobre el sòl pèlvic. Sempre fem recerca per poder anar implantant coses, per anar evolucionant. 

–La recerca la feu en grup com a llevadores d’Andorra o són projectes individuals?
–Sempre hi ha gent que tira més del carro i que té més empenta i més ganes però normalment quan algú fa quelcom ho proposa a la resta, que pot ser que s’enganxin o no. Però normalment sempre és en grup, individualment poques vegades. A banda del sòl pèlvic estem treballant molt en el del dol perinatal i hem enllestit el de la menopausa. 

–Són suficients 16 llevadores per cobrir la població andorrana?
–Crec que som una plantilla perfecta per cobrir tots els aspectes de la llevadoria a Andorra, des de l’atenció primària a l’Hospital. Les llevadores antigament havien passat penúries al país perquè eren dos o tres per a tot el territori. I havien de cobrir dies i dies, ara, en canvi ens podem organitzar molt bé. 

–Quan es va fer aquest salt qualitatiu en l’atenció?
–A finals dels 90 el SAAS i el Ministeri van veure que la plantilla de llevadores era molt poca i que, a més, tenien una edat que s’acabarien jubilant en poc temps. Es va fer un estudi i es va veure que per cobrir les necessitats d’Andorra, es necessitava una plantilla de com a mínim 12. Com que ja hi havia algunes es va arribar a la xifra que necessitàvem i això és el que s’ha aconseguit des de ja fa uns anys. 

–Vostè va fer un estudi de l’estat de la maternitat a Andorra. Què ens en pot explicar?
–A banda del descens de natalitat, generalitzat a tots els països de l’entorn, les mares cada vegada són més grans perquè cada vegada tendim més a que la dona s’incorpora molt més tard al món laboral. Per tant, té una estabilitat emocional i econòmica molt més tardana del que era abans. Ara ens trobem que la mitja d’edat del primer fill és entre els 35 i els 36 anys. Si mires la fisiologia, aquesta recomana que el punt àlgid de fertilitat i perquè tot funcioni bé, els fills s’haurien de tenir entre els 18 i els 28 anys. És a dir, com a societat, anem tard.

–Què més diu aquest estudi?
–Constata que, pel que fa a l’ingrés, hem passat d’estar tres dies mínim per un part i cinc dies per una cesària a estar 24 hores abans de rebre l’alta perquè la professió sanitària tendeix a què els pacients siguin el més independent possible, el més aviat possible. Un part és un procés fisiològic, no és una cosa patològica. A l’Hospital tendim, en qualsevol aspecte, a que els pacients estiguin el més aviat possible a casa i aleshores fer l’atenció domiciliària. 

–A banda de l’atenció a la menopausa, quines altres coses fan que no siguin evidents per a la majoria de la població?
–Doncs a banda també de la docència a l’UdA que comentàvem, assessorem sobre anticonceptius i planificació familiar. També estem dins del programa de consulta jove, és a dir, tot el programa d’informació que es fa a l’adolescència sobre sexualitat, planificació familiar i malalties de transmissió sexual, que  fem conjuntament amb infermeria d’atenció primària. A més, durant l’embaràs i el postpart no només ens dediquem a la dona, també al nounat, fem massatges i el seguiment de la criatura fins que, passats 40 dies fem el traspàs a pediatria. En els últims anys també ens estem implicant molt en el tema de l’alletament i hem col·laborat a fer renéixer un grup de mares lactants.

–Per què creu que la població no coneix prou bé tot el que pot fer una llevadora?
–La població ho acaba de tenir del tot clar, vist que ens etiqueta només com la figura que està a l’hospital i ens ajuda a parir. Poc a poc, també penso que és feina nostra donar-nos a conèixer i aquesta etiqueta té sentit a Andorra en un temps en que les llevadores eren molt poques i els naixements més que ara, però això ha canviat. Som un col·lectiu molt variat, tenim llevadores que són de perfil més tècnic, que prefereixen estar a l’Hospital i altres que els agrada més l’atenció primària, el seguiment de la pacient i aquesta intervenció molt més integrada en diferents aspectes.