PUBLICITAT

Ingrid Blanc Membre de Mamandorra

«Alletar al lavabo és el més denigrant que hi ha»

Per Meritxell Prat

L'Ingrdi Blanc, membre de Mamandorra.
L'Ingrdi Blanc, membre de Mamandorra.

L’Ingrid Blanc té 27 anys i un nen de 4. Procedent de Barcelona, estava acostumada a assistir a tallers de família i de suport a la lactància. Quan va arribar a Andorra no va trobar aquests espais amb suport de professionals, però sí el grup Mamandorra de suport a la lactància materna i on ha trobat un lloc per compartir experiències.
 
–Quin és l’objectiu de Mamandorra? Només parlar de lactància o també donen un suport més ampli?
–És un grup de suport a la lactància materna, però això no dona suficient ganxo.

–Per què?
–Existeix encara un tabú a donar el pit. Andorra crec que és per la incorporació de la dona al seu lloc de treball. És quasi una obligació perquè és un país d’immigrants on no hi ha una família extensa que t’ajudi  a tenir cura dels nens i aquest és el problema: les mares han de tornar al lloc de feina i la lactància queda en segon terme.

–És fàcil que la gent s’obri a parlar?
–Andorra és un país molt tancat, de muntanya, i això de fer grups amb desconeguts, encara costa molt. Per tant, fer sessions de lactància materna no atrau suficient, no interessa, i per això estem fent tallers dedicats a la maternitat i la criança amb un ventall molt més ampli de temes.

–Parlava de les característiques del país... Com és donar el pit a Andorra?
–Jo he donat el pit en públic a Barcelona, a Andorra i en altres llocs i no he tingut mai cap problema. Sí que és un país més petit, on la majoria de gent es coneix i potser pel fred ara no trobaràs ningú donant el pit en un parc. Però hi ha espais que conviden a fer-ho. També hi ha algun centre comercial que té un espai al lavabo per donar el pit i en aquest cas sí que estem totalment en contra, perquè donar el pit al lavabo és el més denigrant que hi pot haver. 

–Falta normalitzar la pràctica?
–Donar el pit és alimentar d’una manera natural i per tant s’hauria d’integrar més a la societat i normalitzar-ho i que si veus una dona donant el pit a l’autobús, ho vegis com una cosa normal i no com quelcom brut.

–En el moment de ser mare sorgeixen molts dubtes? Apareix aquesta necessitat de buscar un suport extern fins i tot per no sentir-se sola?
–Sí, quan pareixes i dones el pit t’absorbeix moltes hores. Pots donar el pit dues hores, parar durant mitja i tornar a donar-lo dues hores més. Quan una dona que ha sigut independent i ha treballat es troba en aquesta situació, és desesperant perquè perds el teu espai com a persona. I a la família, si ningú ha donat el pit, no et poden consolar. Potser et diuen: «vinga nena, dona el biberó i així podràs anar a treballar». Per a mi és un mal consell, el que cal és buscar algú que et doni suport. Aquí tenim les llevadores als CAPs i el grup de lactància crec que proporciona caliu. És important per a qui necessita socialitzar i trobar-se amb algú que està en el mateix moment que elles. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT