PUBLICITAT

IGNASI SERRAHIMA Escriptor

«Tinc un país sencer amb el català com a llengua pròpia»

Per Victoria Gómez

Ignasi Serrahima amb el Fiter i Rossell 2018 i el cap de Govern, Toni Martí.
Ignasi Serrahima amb el Fiter i Rossell 2018 i el cap de Govern, Toni Martí.

L’ex banquer Ignasi Serrahima, català arrelat a Madrid, va ser el guanyador de la 41a Nit Literària, que el passat 8 de novembre va acollir a l’Hotel Coma d’Ordino una gala en la qual van participar una cinquantena d’escriptors. El premi més esperat, el Fiter i Rossell de novel·la, dotat amb 10.000 euros, va ser per a Serrahima i la seva obra La mare del temps

–Com es passa de la banca a la literatura?
–Bé, jo he escrit tota la vida, encara que no s’hagi publicat, perquè aquesta és la meva vocació. Sempre dic que si de jove hagués tingut més personalitat, hauria apostat per la literatura, però als 18 anys vaig preferir una carrera que no m’interessava gens, però em garantia feina i un bon futur. Em vaig vendre al capital.

–Es pendeix d’haver pres aquesta decisió?
–Al final, la vida és la que és per les decisions que prenem. La banca m’ha donat una bona posició, però si pogués tornar enrere, potser les coses serien diferents.

–De què tracta La mare del temps?
–La mare del temps explica la història del Cisco, un nen a qui la mare se li suïcida quan ell té només sis anys. A les hores, és adoptat pels seus extravagants oncles i conviu amb un escriptor d’Orient Mitjà, una tieta malalta, una cosina masoquista i tot un seguit de personatges excèntrics, però molt entranyables.

–Sembla que el Cisco creixerà de pressa.
–Sí. És una història de creixement i d’afirmació de la mateixa identitat, a la cerca de la figura maternal. Jo sempre dic que a mi m’agrada que les novel·les creixin a través dels personatges, i no a partir d’una trama determinada que guia el lector. 

–En què es va inspirar per escriure-la?
–Va ser en una època en la qual jo estava experimentant una sèrie de canvis, després de 20 anys a la banca. Tinc quatre fills i em vaig començar a preguntar si valia la pena arribar cada nit tard a casa, quan els nens ja dormien, marxar abans que ells es despertessin, no poder gaudir del seu creixement... Em vaig plantejar tota la meva vida i, a partir d’aquí, vaig començar a escriure.

–Escriure sempre és una bona teràpia.
–És la millor teràpia. Des del començament vaig tenir clar que escriuria una novel·la de canvis i recerca, que ajudés a qüestionar les coses del dia a dia.

–Tothom necessita trobar la seva pròpia identiat?
–Sí. A més, l’adolescència és una època molt interessant, en la qual tots hem de prendre una sèrie de decisions per intentar trobar el nostre lloc al món que ens reafirmi com a ésser humà. Per això, una part de la novel·la es basa en l’adolescència del Cisco.

–Vostè ha hagut de viure personals molt durs. Quin paper ha tingut aquesta obra a l’hora d’afrontar-los?
–Els meus dos fills petits tenen una malaltia congènita que es diu displàsia ectodèrmica, que no els permet suar, no tenen dents i molt poc cabell. Malgrat això, la meva dona i jo ens sentim afortunats perquè dins les malalties estranyes, aquesta és de les més fàcils de portar, perquè els nens són intel·ligents i podran arribar a vells. Però sí que és cert que va ser una de les coses que em va fer qüestionar la meva vida. Escriure em va ajudar a portar-ho d’una manera més positiva.

–Però la novel·la no és gens autobiogràfica.
–En absolut. Jo vinc d’una família perfectament normal i estructurada, res a veure amb la del Cisco. El que sí que és cert és que m’agrada molt col·leccionar petites històries reals que trobo quan surto al carrer i que que inclós a la novel·la d’una manera o altra.

–Igual que a vostè el va ajudar a escriure, espera que la novel·la pugui ajudar el lector?
–No m’ho he plantejat, la veritat. Jo només aspiro i em conformo amb que el lector passi una bona estona. No pretenc que la novel·la sigui una mena de llibre d’autoajuda o res semblant. 

–La novel·la es publicarà una mica abans de Sant Jordi pel públic general, però quin feedback ha tingut per part dels afortunats que ja l’han llegida?
–A la meva família i amics els ha agradat bastant. De fet, abans de presentar-me al Fiter i Rossell, també la vaig deixar en alguna editorial i el que em van dir és que els personatges eren carismàtics i atractius i que la meva manera d’escriure directe atrapa. Però la valoració més especial potser és la de la meva sogra, que és Palència i va llegir la novel·la en català, i em va dir que l’havia impressionada.

–Per què va trigar tant a presentar la novel·la a Andorra? Feia dos anys que la tenia escrita.
–Perquè em semblava una novel·la massa íntima, massa meva, com perquè interessés a algú altre que no fos jo.

–Però finalment no ha estat així.
–No, i estic molt content, perquè suposo que, al cap i a la fi, tothom que escriu vol que les seves obres siguin llegides.

–Què va suposar guanyar el Fiter i Rossell d’Andorra?
–Una alegria immensa, perquè és un gran reconeixement a la meva feina i a la superació de moments difícils. Va ser un honor rebre el premi a Andorra, perquè com a escriptor, tinc un país sencer amb el català com a llengua pròpia. Recordo que de petit, quan a Espanya encara hi havia Franco, i arribava a Andorra i llegia Benvinguts, m’impressionava veure escrit el meu idioma en un lloc públic. Realment, els estic molt agraït.

–Segur que la seva experiència a la banca també dona per escriure un llibre.
–Sí, i aquest és el meu pròxim projecte. Serà una obra que tractarà sobre l’entorn de la banca a Madrid, que és el que jo conec. Tot el que ha passat en els últims anys dona per escriure un llibre sencer.

–Què li demana al 2019?
–Salut per a la meva família i per a mi, i continuar com fins ara. Em sento molt afortunat, també a escala professional i el nou any pinta molt bé. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT