Fernando Bontempi, empresari i cònsol honorari del seu país d’origen, Xile, presenta avui al Fòrum de la FNAC (19 hores) La cueva de los cristales, la segona part d’una trilogia que neix a partir d’un somni de l’autor i que ha escrit juntament amb Javier Atero.
 
–Com ha estat el treball per arribar fins al segon llibre?
–Pel que m’han dit molts companys, la segona part sempre és més difícil i ha sigut veritat. Tens dubtes de com sortirà i també he hagut de trobar el temps, per això ha trigat més. En el primer llibre tot el procés va durar uns dos anys i ara han estat quasi quatre. Però ha sigut molt entretingut i interessant. 

–Què trobarà el lector en la segona part?
–En la primera part tot se centra en un tema material, en la recerca d’un tresor molt important, però no hi ha un tema més transcendental. En canvi, a la segona, veuen que dins del tresor hi havia una peça que és la cúpula del temps, que és el que dona nom a la trilogia, perquè, és el més important com a tema i com a objecte. I aquesta peça no està completa, necessiten trobar tres peces més per llegir el què hi ha i que funcioni. 

–La majoria de personatges són els mateixos, però deuen haver evolucionat.
–Sí, és clar, es tracta d’això, els personatges no són blancs, van evolucionant. Aquí es tracta molt d’un creixement personal dels personatges principals. El primer és un noi jovenet, orfe i que viu una vida molt despreocupada, i acaba amb un pes a sobre que esdevé decisió de vida que fa canviar tot el món. 

–Pel que fa a la situació, barreja llocs reals amb altres de mitològics, com Babel i l’Atlàntida. Com es lliga tot plegat?
–Dins del somni l’Atlàntida sortia, però no teníem ni idea d’on estava. La documentació i les teories que existeixen la situen en diversos llocs. I n’hi ha un que ha estat molt estudiat i és el que hem triat: el llac Titicaca, als Andes. En el cas de Babel és el gran mite de la humanitat, perquè suposadament abans de Babel la humanitat era molt més una, actuava molt més com una, amb un llenguatge únic i a Babel tot això s’acaba Tot plegat és veure una mica l’evolució de la humanitat.

–Andorra pot arribar a ser escenari de la història?
–En la tercera part crec que alguna cosa ha de sortir. No sé exactament com i quan, però ha de sortir Andorra ni que sigui per la relació de vida que hi he tingut. Crec que hem de fer un passeig per Andorra.

–Escriure a quatre mans és més fàcil o més difícil?
–Crec que és més fàcil, en diversos sentits. D’una banda perds la por a la pàgina en blanc perquè quan un té un bloqueig l’altre no. És molt difícil que els dos estiguem bloquejats. D’altra banda, amb el Javier som molt amics, des de fa més de trenta anys, i hi ha una gran sintonia i en cap cas existeix l’ego de si aquesta part és meva o teva, treballem per un projecte comú.