PUBLICITAT

Marta Lozano Administrativa i esportista

«He canviat de mentalitat: ara gaudeixo»

Per Alba Casanovas

Sempre estava damunt d’una bicicleta, feia esquí de muntanya i escalava. Un cotxe, però, la va atropellar fa dos anys i des d’aleshores lluita per recuperar-se el màxim possible. Marta Lozano (Lleida, 1987) compta les intervencions quirúrgiques amb dues mans, els metges no creien que recuperaria la mobilitat. No ha tornat a pujar a una bici ni ha tornat a escalar, però ara recorre el Pirineu amb raquetes de neu.

–Vol parlar de l’accident?

–Sí, ja no sento odi ni ràbia. Un conductor em va atropellar un matí de setembre quan feia una sortida en bicicleta. Havia fet 85 quilòmetres amb uns amics. Tornava a casa pedalant tranquil·lament i se’m va tirar a sobre. L’atestat va determinar que anava més de pressa del permès i que no va respectar el metre i mig de distància reglamentària.

–Ha parlat alguna vegada amb el conductor?

–No. Sempre va negar qualsevol culpabilitat. Assegura que no em va veure.

–Però vostè va quedar greument ferida.

–Vaig estar cinc dies en coma induït i vaig patir innumerables lesions, les més greus a l’espatlla, el braç, el maluc i el fèmur. El casc em va salvar la vida. M’han operat nou vegades i tinc greus seqüeles físiques.

–Però està creuant els Pirineus amb raquetes de neu.

–Hi ha un moment que has de decidir si rendir-te o tirar endavant i, després de molts mesos al pou, vaig optar per la segona opció. Era una invàlida i estava deprimida. Plorava cada dia, fins que un dia vaig adonar-me que no tenia llàgrimes. Plorava de ràbia. I allò no portava enlloc.

–I què va fer?

–Intensificar la meva rehabilitació. Fins al punt d’entrenar vuit hores diàries. Ha valgut la pena perquè he recuperat la vida. Sé que no podré recuperar la que vaig tenir abans de l’accident, però en tinc una de nova. Torno a caminar, a treballar i soc autònoma. He canviat la bicicleta per caminades eternes. I com que ara està tot nevat, les faig amb raquetes de neu.

–Va sortir de la Val d’Aran el dia 7 de gener i aquest cap de setmana va arribar Andorra.

–Estic anant més ràpida del que em pensava! Què dic?! Més lluny del que creia! La poca neu que hi ha, ha facilitat les coses. La meva parella m’espera al final de cada recorregut i em ve a buscar, si no puc acabar-lo.

–Quants quilòmetres fa al dia?

–Abans de l’accident comptava tot per quilòmetres i hores. La qüestió era destrossar-se. Ara he canviat de mentalitat i li diré que gaudeixo moltes hores al dia. La qüestió és disfrutar del què fem perquè en un segon potser ja no hi és. Sembla un tòpic, però és així.

–Quina és la següent etapa?

–La Cerdanya. Allà acabaré. Tornaré a casa sabent que puc fer el que em proposi. Sé que acabaré tornant a agafar la bici. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT