La Dra. Immaculada Ribera-Cortada, especialista en anatomia patològica del SAAS, ha descobert, juntament amb uns altres 29 investigadors internacionals, una modalitat del limfoma de càncer de mantell que fins ara no se sabia com funcionava. El seu nom i el de l’Hospital de Meritxell apareixen a la prestigiosa revista científica Blood, juntament amb experts de l’Hospital Clínic de Barcelona però també de Harvard, entre molts d’altres.

Comencem pel principi: què fa i què és una especialista en anatomia patològica?

És una especialitat de laboratori que analitza les mostres que ens envien altres metges de diferents especialitats. A través d’un procés podem mirar el teixit dels pacients al microscopi i fer un diagnòstic, que pot ser molt ampli: des de patologies tumorals a reaccions inflamatòries de la pell. A més, també tenim la funció de guardar la informació del pacient en uns blocs de parafina, que es poden conservar moltíssim temps i amb tècniques moleculars podem dir quina expressió té aquesta forma patològica als gens de l’ADN i les proteïnes que el codifiquen. Integrem tota aquesta informació i fem un informe de diagnòstic per als col·legues.

«El limfoma de cèl·lules del mantell és una proliferació descontrolada de glòbuls blancs per una translocació»

Avui en dia, quina és la gran funció dels patòlegs als hospitals?

Està molt involucrat amb els pacients oncològics, perquè són els que posen l’etiqueta del tipus de càncer i també el pronòstic d’aquest a través del què veiem en l’expressió de certes proteïnes. Així també ajudem a determinar quin tractament s’ha de donar.

Per tant, vosaltres no esteu en contacte directe amb el pacient.

Exacte. Escrivim informes als nostres col·legues, som com el servei de radiologia, que és un servei als altres metges. Però això no vol dir que un pacient no pugui venir, i de fet, ho fan, i em pregunten que els expliqui l’informe. I no tinc cap problema.

Què és el limfoma de cèl·lules del mantell?

Anem per parts: Un oncogen és un gen que està mutat i alterat i això fa que sigui capaç que una cèl·lula normal es torni maligna i, al ferho, es produeix el càncer. Avui en dia, hem pogut trobar la base molecular de la majoria dels càncers que explica perquè tenim aquest càncer.

D’acord.

Aleshores, el limfoma de cèl·lules del mantell és una proliferació descontrolada de glòbuls blancs que es caracteritza per una translocació molt específica.

Perdó, què és una translocació?

En parlem quan dos trossos de cromosomes diferents es mesclen. Explicar això en abstracte és difícil. En un hi entren trossos d’un altre cromosoma. Aquesta barreja d’uns cromosomes específics, en el cas del limfoma de cèl·lules de mantell al cromosoma 11 li entra un tros de cromosoma 14 i això fa que aquest gen es converteixi en un oncogen, que té la capacitat d’alterar una cèl·lula normal i provocar que sigui maligna.

«La incidència de limfomes al Principat és la d’una població normal: 21 casos nous l’any per cada 100.000 habitants»

Per què és tan perillós aquest encreuament?

Perquè el cromosoma 11 codifica una proteïna que es diu Ciclina D1 amb el gen de l’hemoglobina, que està al cromosoma 14. Això fa que la Ciclina D1, una proteïna fonamental per regular el cicle cel·lular, se sobre expressi i aleshores, perd el control. Aquestes cèl·lules comencen a proliferar molt i donen lloc a un limfoma agressiu. Per aquest motiu, els investigadors s’han interessat en el limfoma del mantell, per la seva extraordinària capacitat de reproducció i agressivitat.

Es pot tractar?

És bastant resistent però s’ha de tractar amb quimioteràpia i immunoteràpia, per aquesta característica molecular.

Si avança el coneixement d’un càncer que és molt agressiu, beneficia també els processos que no ho són tant?

El que nosaltres aprenem d’aquests càncers més agressius, ho podem extrapolar a altres limfomes o càncer que no són tan agressius. La informació dona idees i vies de tractament. Hi ha limfomes que no tenen el cicle cel·lular alterat i són molt més indolents, fins i tot, alguns no necessiten ni quimioteràpia sinó només control de l’evolució.

Quina incidència té en la població el limfoma de cèl·lules del mantell?

Per sort, és poc freqüent.

Hi ha casos a Andorra?

Sí. La incidència de limfomes al Principat és la que nosaltres esperaríem en una població normal. Aproximadament 21 casos nous a l’any de cada 100.000 habitants. A Andorra, cada any, de tots els tipus de limfomes, no només el de cèl·lules del mantell, diagnostiquem uns 18 casos a l’any. En total, hi ha una seixantena de persones que pateixen limfoma actualment al país i de limfoma del mantell hi ha cinc.

Són aquests cinc casos els que han participat en l’estudi que ha fet possible el paper?

Aquest paper surt després del primer any amb la xarxa GELCAB, el grup de limfomes de Catalunya, Andorra i Balears, de la qual formem part des del 2015. Aleshores es va acceptar que els pacients andorrans hi poguessin entrar a través del SAAS. Tots els afectats per limfomes al país han donat el seu consentiment per participar en els diferents estudis dirigits pel catedràtic Elías Campos.

El quid del descobriment és la translocació dels cromosomes?

«En la seqüenciació apareix quelcom molt interessant,[...] dos oncogens que segresten una part de l’ADN»

No. El quid és que nosaltres vèiem que, per a certs pacients, la imatge que teníem al microscopi de les cèl·lules malignes era igual que el limfoma de cèl·lules del mantell, tenien el mateix inmunofenotip i, per tant, expressaven les mateixes proteïnes però no expressaven la proteïna Ciclina D1 que presenten els altres afectats pel limfoma de cèl·lules del mantell clàssic i convencional. Ens vam adonar que tot i no manifestar aquesta proteïna, clínicament eren com un limfoma del mantell però ens fallava la ciclina. Això es dona aproximadament en un 5% dels casos del limfoma de mantell.

Què passava amb aquest 5% que no coincidia del tot amb el que havia de ser un limfoma de cèl·lules del mantell?

Doncs que no podien accedir als assajos clínics perquè no complien els criteris de coincidència rigorosos que s’exigeixen. Per tant, es quedaven sense l’accés a les últimes novetats de tractament per a aquest càncer tan agressiu.

I com ho han solucionat això?

Es va fer una reflexió sobre aquests pacients que clínicament, morfològicament i inmunofenotípicament expressaven un limfoma de mantell però sense cicilina. Es va agafar l’ADN d’aquests pacients i es va seqüenciar completament amb un marcador fluorescent i fent això va aparèixer una cosa molt interessant: dos gens que estan al costat de la Ciclina D1, en el 5% dels casos de càncer de cèl·lules de mantell, es converteixen en oncogens i segresten una part de l’ADN.

Segresten?

Sí, segresten una part de l’ADN, uns potenciadors, que són parts actives del genoma dins d’ells, això els permet amplificarse, provoca que les cèl·lules perdin el control i proliferin. Aquest és un mecanisme d’activació dels oncogens mai abans descrit. És la primera vegada, per això hem sortit a Blood i per això segurament serem portada a aquesta revista tant prestigiosa. És un descobriment realment innovador.

I ara què?

«La recerca publicada té un efecte assitencial molt ràpid. En aquest cas, els pacients ja poden entrar als assajos clínics»

De moment, a arran d’aquest descobriment, les biòlogues de l’Hospital Clínic de Barcelona han estat capaces de fer unes sondes noves capaces d’assenyalar aquests casos més estranys. Ara som capaços d’identificar aquests pacients gràcies a la investigació i les noves sondes.

A banda de permetre el diagnòstic acurat i la participació en assajos clínics, quines altres portes obre aquest descobriment?

Ens fa pensar que aquest tipus de mecanisme es troba en altres limfomes i en el primer que estem pensant és el de Burkitt, perquè de vegades diagnostiques coses que s’hi assemblen però no ho són precisament i pot ser que siguin casos que es comportin de manera similar a això que hem trobat en el de cèl·lules del mantell. Podrem etiquetar pacients que no cabien a cap calaix i serà un benefici per a ells, els permetrà entrar als assajos clínics, gràcies a proves moleculars que validen el què crèiem.

Interessant.

Si ho penses, els tios [oncogens] són molt gestos, són capaços d’anar a la part més activa, endurse-la i enganxar-la dins seu. L’amaguen dins d’ells! Si ho penses, és espectacular! És molt rebuscat. I aquest és el quid.

A l’estudi hi han participat 30 investigadors de 15 països diferents. Com us coordineu?

El líder ha estat el catedràtic Elías Campos, el director de recerca de l’Hospital Clínic de Barcelona. Personalment, cada dilluns i dimarts treballo al laboratori del Clínic de Barcelona com a investigadora col·laboradora, estudiem el material dels pacients i fem els estudis moleculars corresponents en un laboratori molt específic. Després, la Dra. Sílvia Bea s’ha encarregat de compilar la informació que arribava de tots els països, és la màxima responsable del paper, d’alguna manera.

Però no es troben físicament mai, entre tots, per discutir els avenços?

Sí, ens trobem en congressos internacionals freqüentment. La coordinació no és fàcil perquè si mira el llistat de participants veurà que hi ha gent de Harvard o Bethesda. El nivell és impressionant perquè aquests darrers són els que marquen les pautes per diagnosticar càncers a tot el món, amb l’OMS, és l’hospital més gran del món dedicat a la recerca. I en la posició número 4 d’aquesta llista de 30 persones, surt l’Hospital de Meritxell i el meu nom. No està malament, oi?

Aquest és l’estudi de més repercussió en què ha participat l’Hospital mai?

Definitivament.

Quan tindrà un efecte tangible sobre els pacients aquestes troballes?

El que publiquem té un efecte assistencial molt ràpid sobre els pacients. En aquest cas, els pacients ja poden entrar als assajos clínics. Per això la recerca és molt important, efectivament són anys de recerca però el benefici sobre el pacient és immediat.

Personalment, què suposa per a vostè aquest descobriment?

Jo estic molt contenta de poder col·laborar en investigacions perquè el què a mi em motiva és poder ajudar els pacients i amb la recerca, es poden trobar noves vies de tractament.

Quins avantatges i desavantatges té treballar en un hospital petit com el d’Andorra?

He de dir que el SAAS està fent una gran feina i jo vaig venir a aquest hospital el 2011, via el Clínic de Barcelona i el Karolinska d’Estocolm, i em vaig quedar meravellada de la xarxa tan bona del SAAS amb hospitals de referència. No sé si la gent d’Andorra és conscient de l’esforç que hi ha darrere, perquè això dona una gran qualitat a l’assistència. Jo penso que per ser un bon investigador, has de ser un bon metge. Per tant, és molt important veure el dia a dia de la feina i per això, és molt gratificant treballar com hematopatòloga aquí, perquè em dona un contacte amb la realitat i amb els dubtes que presenten els casos quotidians.

Per què va triar la seva especialitat?

Jo vaig fer l’especialitat a l’Hospital Karolinska, d’Estocolm. Allà vaig començar a fer anatomia patològica, que sempre m’havia agradat molt. Quan estava fent anatomia patològica a Estocolm, l’últim any l’hospital buscava hematopatòlegs, gent que es dedica al diagnòstic dels limfomes i les leucèmies i jo tenia molta relació amb el catedràtic Elías Campos, director de recerca del grup del Clínic de Barcelona, que també tenia molta relació amb la meva cap a l’hospital suec. D’aquesta forma, em van encarar. A mi ja m’agradava, havia pensat especialitzarme en hematologia.

«La recerca publicada té un efecte assitencial molt ràpid. En aquest cas, els pacients ja poden entrar als assajos clínics»

I com va acabar a Andorra?

Les circumstàncies de la vida m’hi van fer tornar, per raons personals i familiars, els meus pares estan aquí. El catedràtic Elías Campos, que em coneix des que jo vaig fer medicina a la facultat de Lleida, em va convidar a anar al seu grup de recerca i em va permetre acabar la tesi doctoral sobre el limfoma de cèl·lules del mantell allà i em vaig convertir en una hematopatòloga.

Com beneficia al SAAS haver aparegut en una revista tan prestigiosa?

El SAAS no pot pagar aquests estudis, que són molt cars i estan al límit del diagnòstic assistencial i de la recerca. La qüestió del finançament és molt important i és de rebut dirho, perquè és veritat, que la Fundació del Crèdit Andorrà ens està ajudant molt. Poder respondre amb resultats tan bons com aquests, esperem que sigui un incentiu per seguir confiant en nosaltres financerament i que reverteixi amb més recerca i, finalment, en benefici de la població andorrana.