Rubén Arnaiz (Madrid, 1981) serà per primera vegada director, guionista i productor, a la vegada, d’un film i aquest serà la superproducció cinematogràfica en forma d’escudella western de terror que tant ell com els coproductors de l’Escola d’Especialistes de Cine Ángle Plana a Andorra prometen que començaran a gravar aviat al país. 

–Em pot explicar una mica els fonaments de l’horror western? I per què han triat aquest tipus de pel·lícula?
–El western en sí sempre és un gènere que mor i ressuscita cíclicament,  Ara, també et diré que a mi, personalment, el western no m’agrada gaire i per això vam dir de fer-ne un, per fer-lo com ens agradi a nosaltres i a la gent que normalment fuig d’aquest gènere, que de vegades pot ser una mica avorrit perquè reprodueix històries molt semblants. 

–Però el seu serà un western de terror, no?
–Un western feminista de terror. Amb aquestes tres paraules. 

–Feminista?
–La trama gira entorn d’aquest tema. La protagonista és una dona i tota la resta del repartiment són homes

–O sigui, que serà un western sense el típic mascle alfa amb passat tèrbol?
–Hi ha un, però no és el que la gent espera i no és el protagonista. La veritat és que encara no puc revelar molts detalls, perquè té moltes sorpreses, potser masses. Una cosa portarà a l’altra. No puc entrar més en el tema gènere ara, però esperem que al públic li agradi i si són de sorprendre’s, ho farà. 

–Aquest mascle alfa serà l’antagonista de la dona protagonista?
–No té un únic antagonista, sinó diversos. La idea és jugar amb els tòpics de personalitats dels homes. Tenim un que és bo, que és el personatge que està amb ella al principi de la pel·lícula i després, tota la resta, que són tots dolents. Crec que la pel·lícula crearà polèmica, però això està bé. Se n’ha de crear i la gent ha de pensar una mica en allò que té al costat i davant i, potser, convidar a pensar en què és important al cinema, no només entretenir. 

«La idea és jugar amb els tòpics de les personalitats dels homes. Tenim un que és bo i tota la resta, dolents»

–Suposo que en aquesta escala de dolents, algun assassí hi deu haver. 
–Tenim a un dolent molt dolent que és directament un psicòpata, amb un grup de foragitats i després tenim un altre personatge, el típic vilà, una persona en qui tots podrem pensar encara que no li donem nom, aquest tipus de persona que és més dolenta que ningú però que mou tots els fils darrere d’una taula, sense tacar-se les mans. 

–I què volen tots aquests dolents?
–Perjudicar a la protagonista. Aquí és on entra el conflicte ètic i moral i d’igualtat. La idea d’explicar-ho al segle XIX és perquè sembla que és més fàcil que la gent entengui certes coses que passen contra la dona avui en dia, a cada minut. Si ho expliquem en aquella època, potser és més fàcil per a l’espectador veure tot això en perspectiva. És a dir, reflectirem tota la injustícia que pateix la dona avui en dia però en lloc d’amb cotxes, amb cavalls, per exemple.

–Aquesta protagonista on viurà, a Andorra o als Estats Units?
–La trama té lloc exactament el 1841, una mica més tard que el tractat d’Onís fes que Espanya donés la meitat dels territoris als Estats Units i molts dels espanyols que hi havia allà, s’hi van quedar. Però també hi havia gent de tota la península i la trama també gira al voltant d’un personatge que és l’home bo, un andorrà, que viatja a Estats Units per buscar-se la vida. O sigui, que els dos protagonistes són andorrans, els dolents són els espanyols, que quedi clar [riu]. 

–I els americans?
–Doncs estan allà enmig del poble, no saben molt bé què fer, van al seu aire i els acaben de cedir el territori i tenen embolics legals tot el dia, que és que va passar històricament. L’ambientació és un poble inventat que s’anomena Erial, un poble inventat de Texas habitat per hispanoparlants. De fet, a la pel·lícula s’hi parlarà en català, castellà i anglès. 

–I és veritat que tenen pensat gravar la majoria de la pel·lícula a Andorra?
–Sí, és veritat, el 90% a Andorra i la resta a Almeria. Filmarem un parell de dies a Andalusia pel tema del poblat americà perquè això no ho podem recrear a Andorra, però tota la resta, sí. 

–I com a guionista en què es va inspirar? Coneix alguna història d’un andorrà que marxés cap a Texas en aquella època?
–Vaig estar investigant històries d’andorrans que anessin als Estats Units en aquella època i no en vaig trobar cap però una cosa bona que té la història és que ens arriba amb racons sense explicar i si sabem que molts andorrans van emigrar en aquesta època, per què no van arribar als Estats Units? Probablement algun hi devia arribar. Oi que hi ha pel·lícules de dinosaures? Doncs nosaltres també fem el que volem. 

–A part de la protagonista i l’home bo, hi ha algun altre andorrà a la història?
–Un dels vilans de la pel·lícula té un nom i un malnom: Muntaner Almogàver. La idea és que ell també és andorrà emigrat als Estats Units i es va aliar amb els dolents per sobreviure. O sigui, que és una història de ficció, no un documental i això és la màgia del cine, que podem fer una mica el que ens doni la gana. 

–Però aquesta història com neix? En quin moment decideix posar-se a escriure sobre això?
–Si et dic la veritat, no t’ho creuràs i pensaràs que soc un flipat, o sigui que no te l’explicaré. Va vinga: en el trajecte del meu estudi, a casa meva, fins a la cuina, també a casa meva. Aproximadament uns 10 segons. 

«Em van trucar per un projecte que no em convencia, era massa gran, i els vaig proposar una història bona i factible»

–En 10 segons va muntar això?
–Em van trucar per a un projecte que no em convencia, era un projecte massa gran. Probablement no s’hauria arribat a fer mai perquè era enorme. Però els vaig proposar que, a canvi, podia fer un projecte més factible de rodar i que fos una història bona. 

–El van trucar de l’Escola d’Especialistes d’Ángel Plana?
–Sí, vam parlar i vaig proposar-los un western amb una dona de protagonista. He estat mirant les tres westerns que hi ha amb protagonistes femenines i són dolentíssimes totes, com Rápida y mortal i Bad Girls. Al final, pel·lícules protagonitzades per dones però fetes per homes. Unes cintes  realment masclistes, elles amb armes matant homes. O sigui, el mateix. 

–Però vostè també és un home. 
–Sí, però volem fer una pel·lícula realista sobre la situació d’aquest personatge en aquell  context i en aquella època, tenint en compte  que avui en dia, l’any 2019 seguim exactament igual pel que fa a certes actituds en la forma de veure algunes coses respecte les dones. Vaig pensar que era el moment perfecte per fer una cosa així i els va encantar. Vam escriure el guió i com que va sorgir el tema d’Andorra, doncs l’hem escrit pensant en el Principat i per ser rodat allà.

 –I a vostè què li sembla això de fer la pel·lícula a Andorra?
–Soc espanyol i visc a Madrid i la veritat és que fer cinema a Espanya és molt complicat i jo tinc molt poca paciència. Perquè el cinema és un art i ha de fluir, no pot estar esperant a burocràcies de tres anys que és el que es triga més o menys a fer una pel·lícula a Espanya. Jo n’he fet dues com a director el mateix any i fins i tot he fet unes altres dues produccions a la Xina, que també s’estan acabant. No m’agrada perdre el temps, van acceptar el projecte i això ja està anant cap endavant. En menys de dos mesos hem muntat tot aquest embolic. 

–Quins avantatges o inconvenients presenta dirigir una pel·lícula que un mateix ha escrit?
–És un luxe no haver d’escriure per a una altra persona sinó per a mi mateix i, sobretot, poder dirigir aquest guió perquè t’assegures que no l’agafi un altre i te’l destrossi o acabi fent una cosa completament diferent de la que tu pensaves. 

–El fet que Curro Savoy ja estigui gravant la banda sonora, ens indica que hi haurà més reminiscències d’aquella època de westerns?
–És molt difícil sorprendre a la gent perquè ja està tot inventat però jo segueixo intentant-ho. Ja he parlat amb l’equip i no gravarem en format panoràmic, sinó en 16:9, el normal. Precisament perquè no es fan westerns en aquest format i per a prova, l’última pel·lícula de Tarantino, rodada en 70 mm. Aquesta serà una manera de dir a l’espectador que el que veu no és el que creu. Però, efectivament, tenim a Curro Savoy, perquè la nostra idea és barrejar-ho tot. 

«M’encantaria rodar amb neu de veritat però això és molt dur per a l’equip. Li donaria un toc molt potent»

–Hem quedat que el terror sempre serà realista, oi? Vull dir, no sortirà un monstre de dos caps ni res paranormal. 
–Sí, en això hi he fet molt d’èmfasi a l’hora d’explicar la història a tothom. Si fos un western amb zombis, fantasmes o similars faria riure, jo m’hagués rigut, vaja. No, això serà de terror en el sentit que hi haurà violència extrema. Aquest tema també el tractarem de forma realista, portarem a un equip d’efectes especials perquè facin bona feina. No m’agrada la violència però si volem ser realistes en aquesta pel·lícula, n’hi ha d’haver molta. No és ni una paròdia de western ni un comic book com el Django desencadenado de Tarantino. La nostra és bastant seria, d’humor hi haurà poc.  
–Quan el veurem per aquí?
–Soc com els vampirs, jo vaig allà on em conviden [riu]. Espero anar-hi molt aviat, segurament el pròxim mes. 

–Ja li han passat informació de localitzacions d’Andorra. Algun lloc que li agradi?
–Pel fet que el guionista i el director siguin la mateixa persona ens permet adaptar les localitzacions molt millor al guió. Per exemple, hem trobat localitzacions a Andorra que no són exactament les que estan al guió però poden servir i donar-li un altre toc. Aquesta també és una part maca del procés, la capacitat d’evolució de la història, que no és tancada ni hermètica. Ja m’han passat diferents propostes perquè a Andorra és veritat que els edificis que hi ha a les zones urbanes són massa moderns però la quantitat de rius, boscos i muntanyes que hi ha no tenen comparació. 

–I la seva idea es que es noti que som un país de neu?
–La meva idea seria rodar a l’hivern, ja m’han enviat fotos de la nevada d’aquests dies. M’encantaria poder rodar amb neu de veritat però això és molt dur per a l’equip. M’ho imagino tot nevat, li donaria un toc molt potent. 

–Per tant, si vol rodar amb neu de veritat, caldrà esperar al pròxim hivern a veure’ls pel país?
–Possiblement, però com som així d’impacients potser l’hivern que ve ja hem acabat la pel·lícula [riu]. És probable que estem gravant a Andorra el pròxim hivern però això depèn de coordinar molta gent i desenvolupar tot un pla de seguretat per als animals i per a la gent, que és el més important. El tema artístic és secundari. Però si la cosa va bé, en uns mesos, estarem a Andorra fent bogeries. 

–Expliqui’m quatre coses més de la seva carrera, com va acabar de productor a la Xina?
–La primera pel·lícula que vam fer, Witch Walker, es va estrenar el desembre a la Xina i no s’estrenarà fora perquè són molt proteccionistes. És molt complicada la burocràcia, més que a Espanya i tot. La gràcia de la Xina és que són molt més flexibles a l’hora de gravar, pots rodar una de milions d’euros o de pocs milers d’euros. En aquest sentit, és més fàcil fer pel·lícules, que és el que a mi m’interessa. 

«Com som així d’impacients, [...] si tot va bé, en uns mesos estarem a Andorra fent bogeries [rodant]»

–Com que vostè ha tret el tema dels calerons, de quin pressupost parlem per a la pel·lícula d’Andorra??
–He demanat que pel projecte d’Andorra no vull saber res de fer pressupostos, jo faig producció, el guió, els storyboards i vaig demanant el que necessitem i, a partir d’aquí, tenint en compte que hi haurà un pressupost interessant, per primera vegada a la meva vida no vull saber-ne res. Per fi podré centrar-me només en el tema artístic, que és un luxe, a part de molta feina també. 

–I el tema de la distribució com el porten?
–Ni som Disney, ni entrarem en 3.000 sales amb la pel·lícula però tenim distribució assegurada als Estats Units, per exemple. A més, aquest món ha canviat molt en els últims anys amb la irrupció de Netflix i altres plataformes similars. H