Ha superat un càncer i això li ha canviat la seva manera de veure i viure la vida. De tota aquella experiència n’ha fet un llibre: 'Vols viure?' Un Salvadó intimista i reflexiu que no té por de mostrar-se tal com és i reivindicant la llibertat de no voler lluitar contra res ni ningú, sinó a favor de la vida.

–Com es troba ara Albert Salvadó?
–De meravella.

–Escriure el llibre el va ajudar a torbar-se millor?
–Sí, i tant! Quan treus a fora els conflictes, elimines moltes causes. I per tant el cor reacciona d’una forma diferent. El fet d’haver tret tot el que he tret, a mi m’ha permès alliberar-me de moltes coses. I això automàticament és positiu, sempre. Sobretot he après a entendre les meves pors. I entendre les pors és un pas vital. No només per la malaltia, sinó també per la forma de viure. 

–Escriure és una manera de fer teràpia?
–Sí, jo recomanaria a la gent que quan es troba en una situació delicada, ho escrigui, perquè és una forma de bolcar-ho. Moltes vegades el problema que tenim és que no confiem suficientment en ningú com per explicar-ho i un paper en blanc és un personatge. Després, si vols, estripa-ho, fes el què vulguis, però escriure i tornar-t’ho a llegir fa que tot allò que portes a dintre surti i és important treure les coses.

–Qui el llegeix troba un llibre d’autoajuda?
–És curiós. Fins ara, la gent que llegia els meus llibres em deien si els havien agradat o no. Amb aquest m’estan donant les gràcies. És una diferència molt important. Em diuen que el fet que jo hagi exposat amb aquesta sinceritat tot el que em passava per dintre, fa que ells siguin capaços d’adonar-se de coses i que perdin pors. 

–En el llibre defensa que no s’ha de lluitar contra el càncer, però és el lema universal.
–Mai s’ha de lluitar contra ningú, sempre a favor de. Lluitar contra, aquest gran lema que s’ha muntat a nivell mundial és una gran cagada.

–I llavors?
–La malaltia és una veu d’alarma, ens diu que hi ha alguna cosa que no funciona. Per tant, no has de lluitar contra allò que no funciona, has d’entendre perquè no funciona. I a partir d’aquí actuar. A mi m’ha funcionat.

–Què va entendre quan es va fer aquesta pregunta?
–La primera pregunta que em vaig fer va ser per què m’ha passat a mi i vaig començar a buscar responsables. L’alimentació, la vida que havia portat, el que havia fet, el que no havia fet, virus externs, etcètera. Fins que va arribar un punt que vaig veure que potser no era la pregunta més adient. No era per què m’ha passat a mi, sinó per a què m’ha passat això. I comences a buscar raons, quin missatge hi ha darrere. I per a mi va ser molt clar. El missatge era: vius amb por, vius sense llibertat. Per tant, elimina la por i tindràs llibertat. I llavors posa tots els remeis necessaris, de tipus mèdic, psicològic, reiki, el què vulguis. Tot. Però primer, si no aconsegueixes treure el què portes a dins, la malaltia tornarà a aparèixer perquè estàs posant pedaços, no estàs solucionant el problema.

–Havia viscut el càncer del seu pare. Va ser diferent d’allò que va viure en primera persona?
–El moment en què et comuniquen que tens càncer és quan revius allò que vas veure. I t’apareix automàticament el terror, no la por, el terror. En aquell moment no vaig trobar ningú que m’expliqués com podien ser les coses. Em van dir, senzillament, «no t’amoïnis perquè ja lluitarem contra i el vencerem». La pitjor frase que se li pot dir a algú que està amoïnat, és no t’amoïnis, perquè llavors penses: «si em diu que no m’amoïni vol dir que és molt greu». I és pitjor. Això és el que des del meu punt de vista la medicina moderna no entén. És meravellosa quant a diagnòstic, a cirurgia i amb molts temes, però el que és coneixement de l’ésser humà autèntic, per a mi no en té.

–Li va costar posar per escrit tota aquesta experiència?
–L’avantatge que tenia jo és que havia anat portant un diari.

–Ah sí?
–Sí, em van regalar una agenda i vaig decidir començar a escriure. Vaig començar a prendre notes de com em sentia i dels símptomes físics que tenia. De tot, de manera que la base ja la tenia. El problema va ser trobar el to.

–Per què?
–Perquè passes per tot un seguit de fases, ràbia, dolor, por, terror, acceptació... Quin era el to que havia d’agafar? Això em va costar moltíssim. Fins que al final vaig decidir que el to era justament tots els sentiments que havia tingut i com havia anat evolucionant. Perquè qui ho llegeixi pugui veure el que li ha passat a un altre. El que jo no puc explicar a ningú és què ha de fer. Només puc explicar el que he fet jo. En canvi en aquesta vida tothom vol explicar-te el que has de fer i vol dir-te què has de fer. I la frase “el què tu has de fer” és la frase més nefasta que m’he tirat a la cara. Jo no sé què has de fer tu. I no vull que tu em diguis el que he de fer jo. Tothom té consells, però cal llibertat. Jo ja decidiré què vull fer i què no vull fer.

–Ha hagut de canviar la tècnica literària?
–Tinc la sensació que la vintena d’obres que he escrit només eren un entrenament per arribar aquí. És gràcies a tota l’experiència acumulada que he pogut escriure el què he escrit.

–És difícil escriure sobre un mateix?
–És el més difícil que hi ha. (Riu) Has de ser sincer! I això costa! Hi ha moments en què has de tancar els ulls i deixar que la mà se’n vagi perquè si no surten les preguntes típiques: «si poso això com quedaré? Quan ho llegeixi la gent, què pensarà?» I al final dius: «se me’n fot tot el que pensin perquè el què estic fent és, justament, per ajudar la gent. Per tant, passo de tot».

–En la ficció sempre hi ha un personatge que fa d’escut. Aquí no hi ha cuirassa, no hi ha protecció.
–Sí, sí, desapareixen totes les proteccions. És per això que és tan important escriure-ho. Perquè si ets sincer escrivint, et descobreixes. La primera cosa és escriure. I després ho estriparà, dirà quina vergonya i ho cremarà. Però és molt important escriure-ho, verbalitzar-ho.  

–En el cas del càncer, encara fa por verbalitzar que es pateix la malaltia?
–La paraula càncer són sis lletres i un accent. No és res més. Ara, les connotacions que li posem al damunt són immenses. Això és el que ens fa mal. No la paraula en si. Sentim la paraula càncer i el món ens cau al damunt. Per què? Perquè ens han venut la pel·lícula que s’ha de lluitar contra el càncer. I si et diuen lluitar, sembla que vol dir que és un gran enemic. 

–Quan fa tota la reflexió i arriba a la conclusió, què passa?
–Trobes un alliberament immens. Si fas bé la feina surten coses que no t’esperaves. A mi em va passar, em van sortir coses que havia oblidat, que no sabia ni que existien. I coses que fan molt mal, perquè formen part d’un passat que has posat a la paperera i el tapes. Però resulta que la paperera és viva i allò torna a sortir, perquè no has solucionat el conflicte que tenies. Per tant, si fas el tractament però no soluciones el conflicte, tornarà. En el meu cas el càncer portava un missatge claríssim: canvia de vida. I ho vaig fer. He canviat la visió de tot. Vius el present i aprens a relativitzar les coses.