Ismael González (Plasencia, Càceres, 1991) va tornar ahir al vespre al Principat acompanyat de la seva connexió andorrana, inseparable des de fa anys, el guitarrista Jaume Llauradó. En un ambient íntim i a pocs metres del públic, González va deixar clar al Hard Rock d’Andorra la Vella que gaudeix cantant i que segueix ple d’energia en aquest Resiliencia Tour. 

–Quina és la seva connexió amb Andorra?
–El meu Jaume Llauradó, guitarrista, director musical i la meva mà dreta, que és el principal motiu que estem sempre per Andorra i que hi hàgim fet bastantes coses. Treballo amb ell des de fa anys i és un gust poder col·laborar amb un dels fundadors de V Columna, un dels grups d’Andorra que més ressò han tingut. 

–Quina és la fusió que defineix la seva música?
–El bateria, el baixista i el guitarrista són els tres roquers i jo sóc més flamenc. Això dona una fusió de pura energia i transmetem un concepte fort que no deixa indiferent. 

–Com definiria el seu directe?
–Són concerts on tothom gaudeix molt. Ahir vam fer cançons pròpies del nou disc i també versions que fa temps que ens acompanyen. A més, aquesta és la primera vegada que hem vingut a Andorra en format de quatre, amb bateria, i en un format més elèctric. Fins ara sempre havíem vingut en format acústic. 

–On treballa més còmode en espais més íntims com el d’ahir o en sales més grans?
–Estem acostumats a estar a tota mena d’escenaris, ens costa sorprendre’ns i tots els escenaris són bons. El format reduït és maco i, en qualsevol cas, jo sempre m’ho passo bé durant el concert. 

–En espais reduïts, té el públic al damunt, això no el posa nerviós?
–Sí que és veritat que de vegades si veus una massa de gent, és més fàcil que si pots mirar a la cara de tothom. Però jo vaig començar a cantar al carrer i cantant-li a la gent cara a cara fins que vaig poder pujar a un escenari. O sigui, jo crec que estic bastant acostumat en aquest sentit. 

–Encara es posa nerviós abans de començar?
–Jo és que el directe és el meu fort i el que sempre m’ha agradat més, et diré que pateixo més quan m’han de gravar en vídeo cantant. Amb una càmera davant em costa, amb la gent, no. 

–Però vostè és bastant actiu a les xarxes socials i avui en dia un artista i ha de ser-hi. Com s’ho fa?
–Vaig fent, així com puc [riu]. La meva discogràfica, a més, em dona bastant canya amb això. Jo ho vaig fent al meu ritme i no és que no m’agradi, però quan em poso davant de la càmera no em surt la naturalitat que tinc en persona. 

–Expliqui’m per què han batejat la gira amb Resiliencia Tour. Per què aquesta paraula i tot el que comporta?
–Perquè la resiliència és el concepte global del meu projecte i la meva declaració de vida i la manera d’encarar la vida, que ens fot hòsties cada dia. Amb el nostre show el que volem és que l’energia d’aquest temps dongui ganes al públic de seguir endavant amb bon rotllo i de gaudir la vida, encara que sigui dura de vegades. 

–L’any passat els vam veure al Jambo, què tornaran aquest any?
–De moment, no ho sabem. En qualsevol cas tant de bo puguem tornar a Andorra ben aviat, a qualsevol escenari. Però estem molt satisfets amb l’agenda d’actuacions que tenim. Ja tenim data per a Madrid, Toledo, Vinaròs i l’Hospitalet de Llobregat i encara ens queden moltes coses per tancar perquè tot just estem a principis d’any i la nostra temporada forta és l’estiu. Em sento molt afortunat.

–I aquest Resiliencia Tour què té de diferent respecte gires d’anys anteriors?
–Jo em sento molt a gust ara perquè som exactament la mateixa banda amb què vam fer el disc anterior. Aleshores ja hem creat una coordinació molt bona. Tots tenim el nostre rol. Per exemple, el Jaume organitza els assajos, mira que tot soni com ha de sonar i jo em puc permetre arribar i cantar que és el que jo sé fer millor. 

–Per tant, estan consolidats com a equip. 
–La banda està molt agermanada i això fa que soni fantàstic. A més, tenim molt bon rotllo entre nosaltres. Només amb una mirada amb el Jaume ja sé si tocarà un acord o no. El bateria em mira i sap si canviaré de cançó o tiraré per un altre lloc.  

« El directe és el meu fort. [...] Vaig començar cantant al carrer cara a cara a la gent, la proximitat del públic no m’espanta»

–Improvisen molt durant el directe?
–Em toleren i em respecten molt perquè em torno una mica boig  a l’escenari i encara que no hàgim previst una cançó al repertori, em ve de gust fer una en concret en aquell moment. I ells ho han d’aguantar i seguri-me. Patim i gaudim junts. 

–Com convenceria a algú que no és molt amant del gènere que s’animi a escoltar-los?
–Que s’animi i ho provi. Si en aquesta hora i mitja aconsegueix oblidar-se dels seus problemes, ja ens sentirem molt satisfets. 

–Actualment viu a Barcelona, oi?
–He viscut a Barcelona durant nou anys però ara m’he mudat buscant la tranquil·litat a Vilafranca del Penedès. Em recorda a Plasencia, una cituat d’uns 40.000 habitants, més tranquil·la. H