PUBLICITAT

David Puente Estudiant de Relacions Laborals a la UPF

«Valoro l’esforç i les ganes de créixer»

Per Adrià Esteban

David Puente
David Puente

En David Puente (Andorra La Vella, 1996) ha hagut de marxar fora per estudiar Relacions Laborals. Ara es postula per ser contractat per una empresa en la qual en un futur ell pugui seleccionar candidats que optin a una feina. 

–Està a punt d’acabar la carrera. Què considera més valuós d’aquests quatre anys?
–El dia a dia. Moltes vegades a la universitat pots adquirir coneixements teòrics però realment és la pràctica del dia a dia el que fa decantar-se per una resposta o una altra. 

–Per què Relacions Laborals?
–Perquè m’agrada el tracte amb la gent i amb l’empresa, és a dir, fer d’intermediari.

–Això sona a gestionar marrons...
–Totalment, però t’has d’adaptar a la situació. A tots els de recursos humans ens agradaria contractar cada dia a gent i comunicar increments de sou, però també hi ha la cara menys amable quan has de transmetre l’acomiadament d’algun empleat. 

–Quins són els principis que li agradaria fer valer en l’exercici de la seva feina?
–Sobretot l’esforç i les ganes de créixer. Jo soc una persona a qui sempre m’han costat molt els estudis. Però amb esforç les coses poden costar més o menys però si hi dediques temps acabaràs assolint tot allò que et fixis.

–Quina seria la seva aspiració laboral?
–De moment créixer poc a poc amb la formació que m’aporti tant l’empresa com algun altre estudi que pugui assolir. Però si aspiro al màxim, en el meu cas, seria la direcció dels recursos humans d’una gran empresa.

–On es veu d’aquí a un any?
–M’agradaria completar la formació amb uns estudis més especialitzats mentre aprenc a qualsevol empresa del meu àmbit, a poder ser de prestigi, per enriquir el meu CV.

–Hi ha oportunitats per treballar a Andorra?
–N’hi ha, perquè totes les empreses necessiten un departament de recursos humans. Però clar, no es pot comparar amb les possibilitats de França o d’Espanya. Un gran ventall de carreres facilitaria que els joves ens quedéssim a Andorra i no haguéssim de marxar per buscar-nos el futur. Si jo he hagut de baixar a Barcelona doncs ja em quedaré aquí, però si hagués fet la meva carrera a Andorra, hagués fet les pràctiques a Andorra i m’hagués quedat a treballar a Andorra.

–Descarta retornar?
–Ara en el meu dia a dia no ho veig possible. Andorra és on he nascut i he crescut i mai puc dir-li que no, però pel meu treball, almenys a curt termini, no em veig tornant. 

–I troba a faltar casa seva?
–Sobretot la família i poder pujar a l’hivern per esquiar. Jo recordo el primer any que estava desitjant que fos divendres per pujar a casa, però després ja vas fent aquí la teva vida i et costa més pujar. A més a Barcelona tinc molts amics andorrans. Només em queden dos o tres amics que pugui comptar amb els dits de la mà que visquin encara a Andorra. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT