El passat 10 de febrer, Ian Rodríguez va guanyar l’Open de Valdezcaray de telemarc i va fer un gran paper als Campionats del Món amb una meritòria 15a posició a l’esprint júnior o una 30a posició a l’esprint absolut.

–D’on surt aquesta passió pel telemarc?
–Un dia em van dir de provar-ho i de seguida em vaig enamorar, va ser l’any 2015, a través del Vicent Folguera, entrenador de telemarc de l’ECOA. Aquell any ja vaig guanyar la Copa d’Andorra. 

–Potser sorprèn dedicar-se a aquesta modalitat.
–Sí, és diferent de l’esquí alpí. A Andorra no es reconeix molt, m’agradaria que tingués més ressò.

–El telemarc, a Andorra, no té la mateixa estructura que l’esquí alpí. Què s’ha de fer per potenciar-lo en l’àmbit nacional?
–S’ha d’intentar que els que s’estan iniciant no ho deixin en un futur. Han de continuar perquè, per aprendre aquest esport, cal molta paciència. Sense paciència, no s’arriba enlloc. Estaria bé que tots els esquí clubs del país s’associessin. El problema és que és una modalitat minoritària a Andorra.

Ian Rodríguez: «A llarg termini, vull ser campió, encara que entrenar a Andorra és complicat, l’ideal seria entrenar fora del país»

–És un esport molt físic i requereix molt de temps. Com ho fa per entrenar?
–Aquesta modalitat no està contemplada en el programa Esquí estudi i això em penalitza. Seria ideal que hi hagués tecnificació de telemarc. No obstant això, entreno dues vegades a la setmana al gimnàs i amb l’ECOA els caps de setmana. Però no ho puc entrenar tot perquè a Andorra no es pot practicar ni el salt ni el loom.

–Com és això?
– El problema és que no tenim pistes especialitzades. El salt està present en totes les competicions i pot penalitzar fins a tres segons per mànega segons la llargada, a més d’un per la recepció, mentre que amb el loom, una corba de 360 graus al final del recorregut i, si l’entres per dalt, guanyes velocitat.

–Com ho entrena, llavors?
–El dia abans de la carrera quan vaig a córrer fora o quan faig alguna estada.

–Suposa un gran desavantatge en comparació amb altres corredors d’altres països.
–En Copa del Món ja perdo tres segons per mànega. Si pogués saltar quatre o cinc vegades al dia, arribaria a la línia. Però a Andorra, no poden posar una pista per a una persona. Hauríem de ser més gent.

–Però hi ha base.
–Sí, els petits vénen amb ganes. Però com que no és tan visible com l’esquí alpí, marxen.

–Hi ha una falta de suport?
–Tothom fa el que pot. L’ECOA té un entrenador de telemarc i amb l’equip, passo portes i faig els meus entrenaments però sempre estaré penalitzat. Seria ideal poder competir amb algun equip d’un altre país.

–Aquesta opció ja passa amb altres modalitats.
–Exacte. Entrenar fora seria el millor. Volem parlar amb la Federació Andorrana d’Esquí, a veure si ens donen un cop de mà.

–Va ser l’únic andorrà que va participar en els Campionats del Món de telemarc i va aconseguir uns resultats molt destacats, sobretot una 15a posició en l’esprint júnior.
–És un bon resultat. Tenia al cap fer un bon paper. Però la veritat és que pensava que no ho aconseguiria perquè he entrenat poc. Tot i això, si no hagués arribat tan cansat, l’hauria pogut millorar.

–Com se sent?
–Molt satisfet i amb ganes de tornar-ho a repetir.

Ian Rodríguez: «Un corredor de telemarc ha de tenir molta força als braços i a les cames, a més d’una bona tècnica»

–Fins a on creu que pot arribar?
–M’agradaria fer tot el circuit de Copa del Món, com tots els absoluts. A llarg termini, vull ser campió, encara que, estant a Andorra, és complicat. Però, al final, crec que podré arribar. De moment, aquesta temporada, competiré al Campionat d’Andorra, a finals de març aniré a un Open a la Molina i després a Sierra Nevada.

–Quina modalitat li agrada més?
–La clàssica perquè passes portes i és on més et pots divertir. És molt físic.

–Quines característiques ha de tenir un corredor de telemarc?
–Molta força als braços i a les cames perquè a la clàssica hi ha dos llocs on has de remar. Em va molt bé perquè, físicament, la remada, és el que puc entrenar a tot arreu. Un campió ha de ser molt complet i ha de saber administrar les forces. A més, considero que tinc una bona tècnica.

–Com afronta mentalment les competicions?
–Sóc un desastre (riu). Em poso molt nerviós abans d’una carrera. He de millorar la concentració i intentar tranquil·litzar-me. 

–Se sent pressionat per ser una promesa d’aquest esport?
–No. Però em falta experiència. Per sort, vaig poder competir gràcies a la Judith Gibert de Free Heel Pyrenees. Però els resultats hi són i ella, es va posar molt contenta amb la 15a posició. 

–És difícil ser l’únic representant d’Andorra?
–Sí. Em faria il·lusió poder viatjar amb algun altre corredor d’Andorra. Tot i això, crec que ve gent important al darrere. Pel que fa a noies, hi ha una base forta.