PUBLICITAT

Eva Baillès Psicooncòloga del SAAS

«Tothom pot necessitar ajuda sense patir una patologia mental»

Per Alba Casanovas

La psicooncòloga del SAAS, Eva Baillès
La psicooncòloga del SAAS, Eva Baillès

La seva figura va ser, durant anys, un dels grans reclams d’Assandca i, des del passat 17 de setembre, la doctora en psicologia Eva Baillès és la psicooncòloga del SAAS. Forma part de la Unitat de Salut Mental, però està cedida a la Unitat d’Oncologia i de Cures pal·liatives. Ha creat una sèrie de protocols per detectar el malestar emocional dels pacients de càncer i de cures pal·liatives, i per tractar el dol, no només dels malalts, sinó dels familiars. Visita quasi un centenar de persones al mes i en aquesta entrevista, la primera que concedeix a un mitjà de comunicació d’Andorra, parla de les seves funcions. Abans d’arribar a al Principat, va treballar, entre d’altres, a l’Hospital Clínic de Barcelona. 

–Quin és el seu dia a dia a l’Hospital de Meritxell?
–Tracto pacients que requereixen suport emocional i el meu objectiu és reduir l’impacte que la malaltia genera a la persona afectada i al seu entorn. No només faig visites, sinó que proporciono eines i habilitats d’enfrontament, maneig i adaptació a la malaltia, així com ajuda a la comprensió de la patologia.

–Com arriben els pacients a vosté?
–De tres maneres diferents. D’una banda, l’equip d’infermeria de la Unitat d’Oncologia i Cures pal·liatives duu a terme, sota la meva supervisió, el protocol per detectar el malestar emocional als pacients que venen a visitar-se o a tractar-se. Aquest test es basa en un qüestionari fàcil i de ràpida contestació. Si tenen malestar, els oferim la meva assistència. De l’altra, acudeixo a l’hospital quan un pacient ingressat o els seus familiars requereixen ajuda. Aquest tipus de visites també poden derivar en consultes periòdiques. Per últim, qualsevol persona que estigui en un procés de càncer pot demanar al seu metge referent que la derivi a la meva consulta. 

«La majoria de pacients pateixen un trastorn adaptatiu. No incapacita, però genera problemes en el dia a dia»

–Cada quant visita els pacients?
–Depèn. A les consultes externes cada setmana o cada dues. Les visites duren 50 minuts i solen ser de tractament. Les visites a l’hospital, en canvi, són diferents perquè hi ha necessitats de tota mena i ens adaptem a elles. No sé quan de temps necessitem dedicar perquè els afectats, siguin pacients o familiars, assimilin la informació que se’ls ha donat. Pot ser un quart d’hora i tornem al cap d’una estona perquè així li aportem contenció emocional. És a dir, li donem un espai perquè assimili i normalitzi el que està passant. D’aquesta manera, els ajudem a entendre que és normal que se sentin com se senten i que estem aquí pel que necessitin. O potser  és possible que haguem d’estar amb ells dues hores seguides i en dies consecutius, ja que un dia veiem al pacient, un altre dia al familiar i un altre a tots junts.

–Quin és el tractament o la teràpia què més ajuda als pacients?
–Està demostrat que la teràpia cognitiva conductual és eficaç. El programa que realitzem al SAAS també inclou pautes perquè els pacients les treballin a casa. A més de la teràpia, i per potenciar la regulació emocional, apliquem el mindfulness.

–Varia l’assistència depenent de si el pacient està ingressat o no?
–Ens adaptem molt a les necessitats de la persona. Un pacient ingressat és diferent d’un d’ambulatori. Si un pacient comença a deprimir-se, sabem que és millor fer activitats que el facin sentir bé i un hospital, per contra, no et permet fer coses així. L’entorn que té habitualment es dissipa i això provoca un impacte emocional. Per tant, busquem altres recursos terapèutics i, entre altres, demanem a la família que portin coses perquè s’adaptin millor a la nova situació.

–Només el 40% de les persones a les quals se li ha ofert la seva atenció l’ha acceptat. Com valora aquest percentatge?
–Són dades francament bones, però és cert que la paraula psico causa respecte. No hi ha la consciència que realment aquest servei s’ofereix a persones que estan vivint un procés molt dur, el qual moltes vegades és difícil d’afrontar, no perquè estiguin deprimits i afectats amb allò negatiu que pot veure la societat en algú que té problemes com una depressió o ansietat. Per tant, tothom pot necessitar ajuda, sigui un tractament o un seguiment, sense haver de patir necessàriament una patologia psicològica.

«La teràpia cognitiva conductual és eficaç, però incloem el ‘mindfulness’ per ajudar a la regulació emocional»

–Quina simptomatologia solen patir els pacients?
–En molts casos, un trastorn adaptatiu. No arriba a ser una depressió ni un trastorn d’ansietat, però comença a donar problemes en el dia a dia. Tampoc arriba a incapacitar, però provoca una simptomatologia física com pot ser, per exemple, una sensació d’angoixa o de taquicàrdia. Quan incapacita sí que és un problema, però un dels objectius primordials de la nostra feina és prevenir abans que curar.

–També tracta els familiars directes. Amb què es troba?
–Inclouen en la seva vida una cura al pacient i això implica un desgast emocional. Els ajudem a entendre en quin moment de la malaltia es troba el familiar, així com que tots coneguin tota la informació, ja que a vegades es dona una conspiració de silenci: no es diuen les coses entre ells. En aquest sentit, fem un paper de mediador.

–Expliqui el protocol de dol amb el qual estan treballant.
–Entenem com a dol no només el que es deriva després de la pèrdua, sinó des del moment que se sap que una persona faltarà. També creiem que són emocions normals quan mor una persona que estimes, però el dol és molt personal i cadascú el porta d’una manera diferent. A més de tractar-lo a les visites periòdiques, estem treballant a implementar, a través dels treballadors socials de l’Hospital, un seguiment a través de trucades telefòniques. Insisteixo, en tot moment volem transmetre que estem aquí pel que ens necessitin.

–Com s’ajuda a acceptar la mort?
–És molt difícil acceptar-la, tot sigui dit. Hi ha por a morir, però més a patir morint. Reduïm al màxim el patiment emocional.

–Ha establert un protocol de malestar general i de dol. I de recaigudes?
–És freqüent que els pacients de càncer, un cop curats, pateixin molta por a les recaigudes. És una emoció molt normal, però és un moment d’actuació molt important. Per això, tenim tractaments per la por a la recaiguda: cal treballar una preocupació que és normal, però si ocupa molt de temps pot ser patològica i, consegüentment, incapacitar. Abans, però, no deixa funcionar amb normalitat a la persona perquè estan més pendent dels símptomes.

«El dol apareix en el moment que se sap que una persona faltarà. Són emocions normals, però és una fase molt personal»
 

–Pot posar un exemple?
–Una persona que ha superat un càncer de pulmó i es constipa. A diferència d’una persona normal, que quan té tos pensa que simplement s’ha refredat, un pacient que ha patit un càncer és fàcil que automàticament pensi que la tos és a causa d’una recaiguda. Això comporta un grau de patiment molt alt. Si aquella tos es resol en una setmana, no passa res. Però si es cronifica, tot i no ser res greu, el patiment serà altíssim. Li poso un altre exemple, d’un pacient que hagi acabat la quimioteràpia i ha de passar els controls rutinaris. Quan s’apropa la visita viuen amb molta angoixa perquè tenen por que els hi diguin que han de tornar a començar el procés.

–Ha format els professionals del SAAS per sabr com han de tractar als pacients?
–Vaig presentar diferents instruments que estem fent servir entre tots, oncòlegs inclosos, tant per la comoditat dels pacients com per la facilitat d’administració i correcció. Respecte a la comunicació dels professionals amb els malaltia i familiars, l’empatia és important, així com saber-los comunicar les coses. 

PUBLICITAT