PUBLICITAT

Cristina Bringué Estudiant

«Vull aconseguir els meus objectius. Soc capaç»

Per Alba Casanovas

Té les idees clares i es considera una persona capaç, molt organitzada i treballadora. També és afectuosa i amigable. Li agrada pintar mandales amb retoladors i jugar amb el seu germà Joan. La Cristina Bringué Rodrigues (Andorra La Vella, 1999) té la síndrome de Down i avui, amb motiu del Dia Mundial del trastorn genètic, explica el seu dia a dia, com viu l’estigma de la societat cap als que la pateixen i anima a no deixar ningú enrere pel senzill fet de patir una combinació cromosòmica natural. De fet, ni a ella ni a la seva mare, la Claudia, que està present en aquesta entrevista, els agrada parlar de discapacitat. La Cristina és una persona amb capacitats diverses.
 
–Com és el seu dia a dia?
–Estudio en el programa formatiu Fent Camí [el servei d’Inserció i Ocupació laboral de l’Escola Especialitzada Nostra Senyora de Meritxell] al Centre de Formació Professional d’Aixovall. Vaig i torno sola amb l’autobús i m’agraden molt les classes: treballo sobretot  activitats funcionals i socials. M’encanta anar a veure empreses, gaudeixo molt! Abans d’anar a l’escola em rento les dents, em poso colònia i faig sempre el llit.

–Què vol ser de gran?
–Perruquera! És una professió que m’ha agradat des de petita. Miri quina cabellera tan ben pentinada duc. M’esforço molt i vull aconseguir els meus objectius. Sóc capaç. 

–Pensi en el futur. Es veu vivint sense els pares?
–Sí, i lluny d’ells! (Riuen totes dues). Són molt protectors.

–Quines aficions té?
–Jugo a la Play Station amb el Joan i vaig a esquiar a Pal Arinsal amb una amiga de l’escola. També vaig a la piscina i ballo molt. I surto a passejar sola per tota la capital i m’emporto el telèfon per estar localitzable.

–Pateix exclusió?
–Sí, la gent em mira pel carrer i em fan sentir malament. Per què em miren? Que parin. Si no tingués la síndrome de Down, no em mirarien. 

–Què li diria a la gent que la mira?
–No m’atreveixo a dir res, li explico a la mare. Però els recomanaria que siguessin més oberts i inclusius.

–Claudia, quines necessitats específiques té la Cristina?
–Acudeix dues vegades per setmana a la logopèdia i a la psicòloga. Per millorar la parla i expressar-se, que és molt important, i per gestionar les emocions i els sentiments perquè l’afecta l’exclusió que pateix. Tot això ho paguem nosaltres, que ens costa 80 euros a la setmana, ja que no tenim ajudes més enllà de l’escola, però la Cristina té unes necessitats vitals i creiem fonamental donar-se-les perquè pugui desenvolupar-se sola el màxim possible. Necessitem més programes inclusius i més ajudes. Hem de trencar les barreres existents. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT