PUBLICITAT

Maria Bagulho Portera

«Conec els veïns sense parlar amb ells»

Per Alba Casanovas

Va arribar de Portugal fa més de 20 anys perquè al seu marit li va sorgir feina al Principat, animat per altres amics lusitans que van trobar una oportunitat al país. Ella havia sigut ama de casa, però aprofitant el canvi d’aires també es va posar a treballar. Maria Carvalho (Braga, 1959) és la portera d’un edifici de la capital i confirma el tòpic: ho sap absolutament tot dels seus veïns.

–És portera d’un bloc de pisos.
–Jo diria que soc una gestora. Perquè faig de tot. La gent es creu que ser portera és fàcil, que estàs hores i hores sense fer res, i no és cert. És una feina molt sacrificada: sóc la guardiana de la seguretat i el benestar de l’edifici i els seus veïns.

–Quan fa que si dedica?
–Aquest és el meu 21è any a Andorra i com a portera. A Portugal era ama de casa i durant temporades era cambrera d’habitacions en un hotel. No em vaig voler quedar a casa quan ens vam mudar a Andorra. S’imagina? Un país nou, un idioma nou, un canvi de vida... i jo tancada a casa?

–S’hi veu fins que es jubili?
–Si m’ho hagués preguntat quan vaig començar, li hauria dit que no. Abans treballava en un edifici d’oficines. Allò era més dur perquè no em deixaven tenir res sobre el taulell. Al principi feia tota la feina de cop i em sobraven les hores. Inclús els dies. Però en comptes de resignar-me a mirar les musaranyes va ser una gran experiència vital: vaig aprendre a organitzar-me i a planificar-me.

–En quin sentit?
–Cada dia faig una feina en concret, òbviament seguint els objectius que em marquen els propietaris. M’he repartit l’edifici per fer una tasca, o part d’ella, cada dia de la setmana, així com les gestions que he de fer. Ho tinc apuntat tot en una agenda, tot i que ja m’ho sé de memòria, i ho faig quan em va bé. Però el gran repte ha sigut a aprendre a deixar passar el temps. La resta del meu horari laborable estic disponible al meu pis de la finca.

–Què és el que més li agrada de la seva feina?
–El silenci de l’edifici quan tothom ha marxat a treballar pel matí. 

–Creia que diria que era parlar amb els veïns...
–Els conec de pe a pa sense haver de parlar amb ells. Les porteres ho sabem tot d’ells: quan entren, quan surten, amb qui i com. Si viuen sols o amb gent. Si han tallat amb la parella, si es barallen, si tenen problemes... Ja li he dit que sóc una guardiana.

–I què és el que menys li agrada?
–Treure les escombraries de la comunitat al portal cada vespre. Puc fer una crida des d’aquí als veïns?

–Sí, és clar.
–Utilitzin les bosses d’escombraries en comptes de la primera bossa que troben per casa i, sobretot, tanquin-les amb les nanses que tenen, que per això es van inventar! No sap el fastig que em fa haver de recollir trossos de menjar i d’altres coses de les quals no entraré en detalls que cauen al cubell pel simple fet de no tancar bé les bosses. I l’he de netejar jo, sap?

Comenta aquest article

PUBLICITAT