L’andorrà Jordi Buj (Vinaròs, 1979) va acabar en 99a posició a la Marathon des Sables i va aconseguir complir un dels somnis de la seva vida.

–Deu estar molt content.
–Sí. Poder anar-hi i gaudir de l’experiència ha estat un somni. No només ha estat una cursa sinó que és un Erasmus del running on coneixes a molta gent de molts països i aprens consells, trucs i com intentar fer-ho millor. Ens agermanem moltíssim, sobretot els vuit que som dins d’una mateixa haima, és una petita família amb la qual comparteixes moments d’alegria, les penes i els correus que rebem de la família. Els sentiments estan a flor de pells constantment, és molt maco.

–Per què decideix competir?
–Vaig néixer a la costa, on hi ha platja, calor i sorra i quan començava a córrer en aquest ambien,t m’agradava i, a més, no em fa massa falta l’aigua. Quan vaig veure aquesta cursa, tants dies, per etapes i pel desert, vaig saber que era el meu perfil, feia molt de goig i em vaig obsessionar amb què un dia la correria. Deu anys més tard, puc dir que jo he estat allà.

–Entrenar a Andorra i anar allà, es deu notar.
–És molt diferent però és una virtut fer entrenament i viure en alçada.

–Com prepara la cursa? Deu ser difícil compaginar el dia a dia amb els entrenaments.
–Jo sóc lampista i és prou difícil perquè moltes vegades estem al servei dels nostres clients i si t’has de quedar una hora més, et quedes. El sacrifici en l’àmbit familiar és gran perquè perds temps per estar amb ells. Els cap de setmana, aquells dies que et quedaries al llit, toca entrenar a les sis del matí i quan te n’adones, són les tres de la tarda i ningú sap de mi.

–Quins consells donaria a aquell qui vulgui participar en una cursa de la qual el seu nom parla per si mateix?
–Cal molta fortalesa mental. El físic està allí però una part molt dura és el tema psicològic perquè en algun punt tens una mancança de forces i les teves il·lusions i les ganes de fer-ho bé, allò que tens promès, és el que et dona força. La il·lusió de travessar una meta és el que t’ajuda.

–Amb què es queda de la cursa?
–Amb la germanor.. Són set desconeguts i tu i quan marxes, tens una petita família.

–Com es defineix la sensació quan travessa la línia d’arribada?
–Quan em quedaven cinc quilòmetres i es veien les carpes petitones a l’horitzó, el sentiment era molt gran. El cot bategava a 200 i no només per l’esforç, sinó per les emocions. A la meta, em vaig ficar a plorar.

–Un cop complert aquest somni, quins plans de futur té?
–Tinc moltes curses. D’aquí a un mes repeteixo el Camí de Cavalls i em quedarà la Ronda dels Cims. Serà la primera vegada que correré una cursa amb tant desnivell.