PUBLICITAT

Joan Aracil 'Rider'

«Aquesta serà l’última temporada que faré bici, em decanto pel ‘freeride’»

Per Anna Ribas

Joan Aracil competint al Campionat del Món Júnior de Freeride a Kappl.
Joan Aracil competint al Campionat del Món Júnior de Freeride a Kappl.

Joan Aracil és una jove promesa de la BTT i del forapista. Amb 18 anys, l’atleta ha aconseguit diverses fites en les dues disciplines. En esquí, ha estat el primer andorrà a classificar-se per a uns Mundials Júnior i es va fer amb el Dorado Freeride júnior de Boí Taüll aquesta temporada. El que fa a la bici, el curs passat va ser sisè  la Copa d’Europa de la República Txeca.

–Com va començar amb l’esquí?
–Pel meu pare principalment, ell esquiava des que era jove i quan ens vam mudar a Andorra vam començar a esquiar al Pas de la Casa, i amb 3 anys em vaig apuntar a l’esquí club. Hi vaig estar fins als 16.

–L’esport d’estiu era la bici.
–Sí, però ens hi vam enganxar més tard, amb 10 o 11 anys. Havia de fer alguna cosa a l’estiu, si no, m’avorria. 

–En quin moment decideix fer el salt a la competició? 
–Crec que em ve de família perquè mai he fet cap esport sense competir. Sempre arriba un moment en què em vull posar a prova i saber en quin nivell estic. Pel que fa a la bici, vaig conèixer quatre amics que encara mantinc i que també es dediquen a aquest esport. Ens vam animar i ens vam apuntar a una competició i des d’aleshores he anat sumant. Amb l’esquí va ser per provar. El Dani Fornell em va proposar fer el salt i li vaig dir que ho provaria. Em va encantar i ara estic enganxadíssim.

«Hi ha incompatibilitat entre els dos esports, se’m solapen moltes curses i si vull ser bo en algun m’hi he de dedicar tot l’any»

–De fet, enguany ha estat el primer andorrà a classificar-se per uns Mundials Júnior en aquest esport. 
–Vaig estar un any competint i vaig fer bons resultats però només a Espanya i vaig pensar de fer el salt a competicions d’Europa. Aquell any em va sortir bastant bé però no em vaig classificar pel Mundial perquè has d’estar un any abans classificat amb els resultats. Com que em va anar bastant bé aquell any, que vaig acabar 19è del món, em vaig classificar perquè passen els 30 millors.  Em van donar la notícia a principis de temporada i estava molt content així que vaig treballar moltíssim per arribar-hi en les millors condicions. Va ser una pena caure a la baixada però em quedo amb el fet que he estat entre els millors del món i he pogut competir amb ells i veure el nivell que tenen. 

–Tot just ha acabat una temporada en què l’hem vist evolucionar des de 46es posicions al principi de la temporada fins a guanyar a Boí Taüll.
–Sí, sempre em passa això, tant a la bicicleta com a l’esquí perquè hi ha una temporada que no faig un esport, per això necessito un parell de mesos o tres per tornar a agafar el rodatge. L’any passat a finals de temporada va passar el mateix i això és un problema perquè ara em toca decidir a quin esport em dedicaré al final.

–Cap a quina banda es decanta la balança: ‘freeride’ o descens? 
–Crec que cap a l’esquí, sobretot perquè és un esport que he fet des de petit i em recorda a les sensacions que tenia quan era un nen i anava a esquiar amb el meu pare. Hi ha una incompatibilitat entre els dos esports perquè encara que es consideri hivern i estiu, ara se’m solapen moltes curses i, si vull ser bo en alguna de les dues disciplines, m’hi he de dedicar tot l’any: he d’anar a esquiar o a fer bici a fora, no em puc quedar sempre a Andorra.

–Quan es farà efectiu el canvi?
–En principi, aquesta serà l’última temporada que faré bici. Continuaré esquiant però potser una mica més calmant, en comptes d’anar a totes les copes del món, aniré a les que estan més a prop.

–És una decisió que comparteix amb la seva germana Blanca. 
–Sí. Ella ha pres la decisió després de lesionar-se al braç amb la bici i jo l’estic intentant portar cap al freeride. Ha fet alguna competició i se li ha donat bastant bé. L’any que ve anirem junts a totes les competicions. 

–Tots dos estan molt connectats a través de l’esport. 
–Sí perquè ens portem bé però quan anem a fer algun esport la relació encara és millor. Pensem d’una manera semblant, som competitius, ens diem els errors que cometem i ens pressionem per millorar. És genial.

–Els agrada l’adrenalina.
–Sí, bé jo crec que en el descens el risc està més controlat perquè hi ha molta gent que està al circuit vigilant que no hi hagi cap perill. Amb el freeride és diferent perquè tens els prismàtics, baixes per on vols i ho has de fer el millor que puguis. S’ha de tenir habilitats per baixar, combinar la tècnica de l’esquí alpí amb la del freeride.

–Què li aporta aquesta disciplina?
–He fet molts amics amb qui tinc interessos comuns, que ens agrada la muntanya i que ja tenim l’hàbit de pujar-hi cada cap de setmana. Però el que més m’agrada és la sensació d’estar a dalt d’una muntanya i pensar que tot el que veig està per gaudir-ho i perquè ho baixi jo. D’altra banda, a les competicions sé els nervis que sento quan sóc a dalt i que s’esfumen a la baixada. Només penso a fer aquella pedra o agafar velocitat per saltar, l’angoixa de saber si estic o no anant pel bon recorregut o cauré sobre una pedra. 

–Sorprèn que després de l’allau que es va endur la Blanca, cap dels dos tingui por
–No, clar que no. Són coses que poden passar. Potser li agafes una mica de por però se’t passa. Tenim assumit que la muntanya és més forta que nosaltres i en qualsevol moment ens pot guanyar. És el risc que assumim.

PUBLICITAT