El psiquiatre sevillà torna amb obra nova al sarró, "El poder de la resiliència".

Foto: EL PERIÒDIC

–¿S’apaga, l’estrella d’Obama?

–Molta gent idealitza el poder del president i se sent defraudada quan no soluciona problemes com ara la crisi econòmica o les guerres d’Iraq i Afanistan. Però altres presidents també van passar per moments molt baixos i van remuntar. I atenció: li queden encara dos anys de mandat. Personalment, crec que la situació millorarà, i que el que el que ell ofereix és el que desitja la majoria.

–¿Veu Palin o alguna de les estrelles emergents del Tea Party amb possibilitats de cara a les presidencials nord-americanes del 2012?

–A l’hora de votar, aquí la majoria opta per candidats moderats... o que ho semblaven abans d’accedir a la presidència. Penso en Bush, de qui ningú hauria predit la política militarista. Els extremistes, de dretes o d’esquerres, no tenen possibilitats.

–¿Està justificat el sentiment de superioritat amb què l’esquerra autòctona jutja els EUA?

–Tots tendim a sentir-nos superiors a d’altres grups. Encara més si tens a mà una sèrie d’anècdotes que confirmen els teus prejudicis, com ara el moviment que nega validesa a la teoria de l’evolució, o els que diuen haver sigut abduïts per extraterrestres. Però pensin que fins no fa gaire a Europa hi havia aparicions de sants...

–¿Som tant diferents, europeus i nord-americans?

–Em crida l’atenció que a Europa l’optimisme no està ben vist, es considera que l’optimista és un ingenu. El nord-americà, en canvi, presumeix precisament que és feliç.

–És que per anar al cel, primer cal una dosi de patiment, ¿no és aixì?

–Persisteix aquesta herència religiosa que per aprendre, per avançar, cal haver sofert moltes penalitats. Avui sabem, però, que patir no et fa més fort: el sofriment no ajuda. Al contrari: rebaixa les teves defenses. Una altra cosa és que una penalitat et faci descobrir forces i recursos que tu mateix no sabies que tenies. Però com menys es pateix, millor, no ho dubtin.

–M’agraden les pel·lícules bèl·liques. ¿Em converteix això en un individu mentalment sospitós?

–Contemplar la violència extrema que es produeix en un camp de batalla ens posa cara a cara amb la capacitat de resistència de l’home davant de l’adversitat. És natural que això l’atrapi.

–Però és que també m’agraden els toros. ¿Sóc un sàdic, com insinuen alguns antitaurins?

–Que li agradin les corrides no el converteix automàticament en un sàdic. Però és un fet que la crueltat amb els animals cada vegada es tolera menys, encara que formi part d’una tradició o d’un ritual. Personalment, crec que tot el que fem per estalviar-los sofriment és positiu. I que amb el temps, les corrides desapareixeran.

–I a vostè, ¿li agraden, els toros?

–Vaig assistir a un parell de corrides abans de marxar de Sevilla, amb 24 anys. Ni m’agradaven ni em rebelaven. Però amb el temps cada vegada em costa més tolerar que es faci patir un animal.

–Per acabar: ¿va al psiquiatre?

–Hi he anat, com a part de la meva formació, i en moments difícils de la meva vida: quan va morir el meu pare, i arran de l’11-S, quan dirigia els hospitals públics de Nova York. Parlar amb un col·lega em va ajudar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.