Pedagoga de professió, Angi Duró ha escrit el seu primer llibre Bip-Bip. Marxem al planeta Bipolar explicant un conte per mirar d’ajudar als infants a entendre la malaltia bipolar. La història està inspirada en Yolanda Nadal, cosina de Duró i que conviu amb un trastorn de bipolaritat.
 
–Com va sorgir la idea d’escriure el conte?
–La Yolanda és cosina meva i la història va començar sent familiar, ja que em va dir que li agradaria escriure un llibre per als seus fills per explicar-los què és el trastorn. I vaig dir que l’ajudaria. Deu fer uns quatre anys que en vam començar a parlar i vaig pensar en la Cecília [Santañes] per fer els dibuixos, que de seguida em va dir que sí. 

–Quatre anys... l’han treballat a foc lent.
–Sí, tot i que hi ha hagut èpoques de tot. La Yolanda no viu a Andorra i quan venia anàvem fent coses, fins que la Cecília i jo la vam anar a veure a Liechtenstein. Vam fer una gran avançada, però també el vam haver de refer de nou, perquè un escriptor amic de la Yolanda ens va dir que tenia poca aventura si era un conte per a nens.

–Ha sigut complicat explicar el trastorn bipolar perquè ho entenguin els infants?
–No massa perquè és un conte i hi ha l’imaginari que ens ajuda i tota la màgia dels contes. Un cop vam tenir la idea de fer un viatge per anar als diferents estats emocionals que viu una persona amb trastorn bipolar, tampoc ha sigut difícil, al contrari, hem mirat de dir-ho de la manera més senzilla, planera i clara. Per això també hem inclòs objectes que omplen la motxilla que necessiten els protagonistes per viatjar al planeta i als diferents espais. És la manera que vam trobar de representar-ho. 

–El conte és un bon recurs per explicar malalties o determinades problemàtiques als infants?
–Sí, crec que és un molt bon recurs perquè ells estan en aquest món imaginari, s’identifiquen amb els personatges i poden entendre coses que no viuen ells directament però que les viu un personatge. En aquest cas, els nens viatgen a un planeta on viu la mare dels dos protagonistes i aquesta mare té moments de calma, de muntanyes russes i moments de foscor. 

–Què li ha aportat fer aquest llibre?
–Ha sigut molt agradable perquè ens ho hem passat molt bé i hem sigut molt complementàries. També ha sigut bonic poder compartir les vivències de la Yolanda, que ha sigut molt generosa i molt sincera explicant diferents estats que té. A més, de seguida vam pensar que estaria bé que arribés a més gent i ajudar a viure la malaltia de manera més oberta i natural perquè encara hi ha molt tabú.

–Preveu fer més contes?
–La sensació ha sigut, a petita escala, com quan tens un fill, que de seguida et preguntes si en vols tenir un altre. No estic tancada a res, però l’objectiu no és anar fent contes, sinó viure els processos de la millor manera possible.