PUBLICITAT

Mar Marcos Integrant de la companyia Decopivolta Teatre

«Que hi hagi gent a la presó per cantar o escriure és absurd, d’un altre segle»

Per Meritxell Prat

L’actriu Mar Marcos caracteritzada en el paper de Mari Carmen de l’obra ‘Tulipas’.
L’actriu Mar Marcos caracteritzada en el paper de Mari Carmen de l’obra ‘Tulipas’.

Mar Marcos forma, amb Laia Sales, la companyia Decopivolta Teatre. Avui a la nit (23.30 hores) oferiran l’espectacle Tulipas a la Fada Ignorant en el marc del Festival Internacional de Pallasses.

–Què podrem veure en l’espectacle?
–Trobareu una reunió de veïns molt particular, amb dues protagonistes. Hi ha un canvi de mandat a la presidència i aquesta dona vol canviar la manera de viure a la finca. En realitat és una comèdia molt absurda on fem participar tot el públic, que seran els veïns de la comunitat. En realitat és una excusa per jugar, passar-nos-ho bé i posar en valor com ridícul és voler tenir el poder, i totes les bogeries que som capaços de fer per tenir-lo.

–Diuen que és un espectacle d’estar per casa. Per què?
–Primer perquè és una reunió de veïns i com sabem, es fan a qualsevol lloc, hi ha qui ho fa a l’entrada de casa, en un bar... i també perquè són personatges molt propers, que de primeres se’ls agafa estima i perquè volem que tothom se senti com a casa. 

–El públic acaba sent un personatge més. Què els aporta?
–A nosaltres ens agrada molt integrar el públic i jugar tots junts. Tenim el nostre guió però també ens agrada que ens posin en risc amb la improvisació. De fet, hi ha un moment en l’obra que el públic decidirà què fem. Ens sembla molt divertit posar-nos en aquesta situació.

–Posar-se en mans del públic és un repte...
–Sí, és un repte total i ens agrada. I ens agrada, allà on anem, veure com és el públic, quina energia tenen, intentem emmotllar-nos a cada representació. I el colofó és el final de l’espectacle on el públic pot votar si vol un final tràgic o un de feliç. La veritat és que sempre ens sorprèn.

–Actuen al Festival de Pallasses, però no porten nas. La gent ja s’hi ha acostumat?
–Nosaltres quan vam començar ho fèiem amb nas, però vam veure que hi havia altres corrents. I ser pallasso no és només posar-te un nas, és participar amb el públic, ser innocent, tenir aquesta part oberta a la improvisació. I nosaltres ens posem en joc, participem amb el públic, tenim un seguit de característiques comunes que no tenen res a veure amb un vestuari. Hi ha moments que utilitzem nas i altres que no.

–I els personatges de Tulipas són pallasses?
–Sí, per la innocència, perquè volen obrir-se, busquem la part lúdica, són personatges que no tapen les seves pors, les seves alegries i s’exposen. I per a mi, aquesta és una característica de la pallassa. Encara que no portem nas, nosaltres en tenim. Quan acabem un espectacle i algú ens diu: «què pallasses que sou! Com he rigut!», crec que és el més bonic que ens poden dir.

–És el primer cop que actuen a Andorra?
–Sí. Bé, la Laia va ser-hi l’any passat amb una altra companyia, però les dues juntes no hi havíem estat. En teníem moltes ganes perquè vam començar com a companyia la primera vegada que la Pepa Plana va començar amb el festival, però es va acabar i no hi vam ser a temps. Així que sempre teníem al cap venir i aquest any ha sigut una alegria immensa que ens hagin dit de participar.

–Com valoren el festival?
–La Pepa va ser molt innovadora creant aquest festival en un moment en què no es veien tantes dones treballant. Existíem, però no teníem tanta visibilitat. I la veritat és que està molt bé per veure la quantitat de dones pallasses que hi ha i, el gran nombre d’universos pallassos que existeixen. Per a mi això és l’essencial, que hi som, que existim i que se’ns vegi. Per tant, la Pepa és un referent i el Festival d’Andorra també.

–Des de l’inici les coses han canviat molt, però les pallasses ocupen ja el lloc que es mereixen?
–Ha millorat, però és cert que encara hi ha molt per fer. Encara ens hem trobat actuant en un festival i ser les úniques dones. De fet, encara hi ha gent a qui no se li fa estrany que en un espectacle no hi hagi cap dona. Per això són tan importants aquests festivals. 

–Estan cansades d’haver-se de reivindicar com a dones que fan un espectacle de qualitat quan segurament els homes no ho necessiten?
–Sí, però crec que ens passa a les dones de qualsevol àmbit, en la investigació, a una cuinera... Però hem de lluitar perquè és el que toca, perquè fa uns anys hi va haver unes companyes que van fer una feina que ha deixat petjada i espero que nosaltres també deixem quelcom. Nosaltres tenim la sort que cada vegada treballem més, però encara hi ha qui ens felicita dient-nos: «molt bé i sou noies!» I què? Què jo sàpiga l’humor no té gènere. 

–Hi ha dones però no es veuen tant com els homes.
–El públic està molt acostumat a veure humoristes i pallassos, però a molta gent els demanes un nom i te’n diran dos o tres, però si a sobre els demanes que sigui dona, encara els costarà més, perquè es veu menys. I vulguis que no l’humor és una lluita, una reivindicació, una valentia, riure’t de tot. I crec que durant molt de temps a la dona no se li ha donat espai. Per tant, el poder en la dona no està del tot ben donat. Per això existeixen més homes, més clowns, que no és que no existim, és que no se’ns veu tant. Però hi som. I has de tenir el valor de posar-te allà i riure’t de tu mateixa.

–I els programadors també hi han d’apostar.
–Això és súper necessari. Al final el 52% del públic són dones, però en el meu cas no vaig a un espectacle per si és un home o una dona, sinó que hi vaig en funció de la temàtica i de si me n’han parlat bé o malament. Amb tot, és necessari programar-nos.

–Pensa que es pot fer humor de tot?
–Sí, jo crec que sí. Quan hi ha respecte, estima, ganes d’explicar alguna cosa, es pot fer. Però no és fàcil i no a tothom li ha d’agradar i has de saber que no agradaràs a tothom. Tant de bo ho poguéssim fer nosaltres, però de moment ens conformem amb el que fem. Sí que tenim una cosa molt clara, que és que en els espectacles que fem han de tenir humor, perquè ens sembla un canal per torbar el públic més fàcilment, la gent es relaxa i ens ho passem bé.

–La llibertat d’expressió passa per un mal moment?
–Sí, totalment. Nosaltres potser tenim un humor més blanc que no ofèn a ningú, però tinc companys que s’han posat en embolics per ximpleries. I pot passar que no t’agradi o que et sentis ofès, però d’aquí a què hi hagi gent a la presó per cantar, escriure o per presentar una obra de teatre em sembla totalment absurd. L’únic que fa és reafirmar-me que l’humor mou món i a la gent del poder no li agrada. Però és totalment absurd que per escriure o cantar et tanquin a la presó. Em sembla d’un altre segle. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT